 |
| La foto és de Markus Hartel |
TENIR LLOC
Manuel Delgado
Podria considerar-se que
l’espai urbà és aquell que genera i on es genera la vida urbana com experiència
massiva de la dislocació i de l'estranyament, en el doble sentit de del desconeixement
mutu i dels ressorts en tot moment activats de la perplexitat i la sorpresa.
Posar l'accent en les qualitats permanentment emergents de l'espai urbà implica
advertir que aquest no pot ser patrimonialitzar
com a cosa ni com a enclavament, ja que ni és una cosa –un objecte
cristal·litzat–, ni un enclavament –un fragment de territori dotat de límits.
Com forma radical d'espai social que és, l'espai urbà no existeix –no pot
existir– com un prosceni vacant a l'espera que alguna cosa o algú ho ompli. No
és un lloc on en qualsevol moment pugui esdevenir alguna cosa, perquè aquest
lloc es dóna només en tant aquest alguna cosa esdevé i només en el
moment mateix que ho fa. Aquest lloc no és un lloc, sinó un tenir lloc
dels cossos que l’ocupen en extensió i en temps; comarca redissenyada una
vegada i una altra per les migracions que la recorren i que donen motiu a una
mena d’harmonia confusa.
Les
ocupacions que aquest espai urbà rep estan determinats per certs elements
ambientals aprehensibles pels sentits, tals com les pròpies construccions que
li serveixen de marc, la lluminositat, la cura en les orientacions perceptives, les referències artístico-monumentals o el
mobiliari, elements tots ells, en efecte, proveïts pels planificadors o a
instàncies seves. Però és
l'activitat configurant dels transeünts, els llenguatges naturals que aquests
despleguen, els que doten aquests espais urbans del seu caràcter i fan d'ells
allò que Lyn H. Lofland anomena, subtitulant un llibre
seu, “la quintaessència” de l’espai social (Lofland, 1995). En altres paraules,
la idiosincràsia funcional i sociològica de l'espai urbà no està –no pot estar–
preestablerta en el pla, no pot respondre mecànicament a les direccionalitats i
els punts d'atracció prefigurats pels dissenyadors, ja que resulta d'un nombre
immens i immensament variat de moviments i ocupacions transitòries,
imprevisibles moltes d'elles, que donen lloc a mapes mòbils i sense vores.
No s'insistirà prou en què un carrer –l’espai urbà
per exel·lència– de cap manera pot ser concebut com un mer passadís que s'obre
entre construccions. Denigrat per les ideologies més autoritàries i antiurbanes,
sempre incòmodes davant de la seva tendència a l'emmaranyament i la seva
ambigüitat semàntica, el carrer és una institució social. Al seu si es
desenvolupen formes pròpies d'aprenentatge i sociabilitat els protagonistes de
les quals no estan associats entre si per llaços involuntaris com que els caracteritzen
els sistemes de filiació, no apareixen concernits en ordres formals
estabilitzants, ni quasi mai comparteixen una mateixa visió del món ni els
sentiments identitaris que permetrien reconèixer alguna cosa similar a una
comunitat en qualsevol de les seves definicions.
El
gruix de la vida de i en l’espai urbà la protagonitzen persones que es coneixen
relativament –veïns, coneguts no en va anomenats «de vista»– o que no es
coneixen en absolut i que entenen que l’espai urbà és l'àmbit d'una existència
aliena o fins i tot contrària a allò que en la nostra cultura se suposa que són
aquests reductes de veritat personal i d'autenticitat, com ara la llar i les
altres reserves naturals en els quals la vella fraternitat comunal se suposa
que sobreviu. Les formes d’allò que anomenem “vida de carrer” han estat escassament
orgàniques, moltes vegades han pogut adoptar un aspecte subsocial i han
aparegut regulades per normes elementals de copresència que, com a objecte
d'estudi, semblen més pròpies de l'etologia que no del coneixement científicosocial.
Per la seva estructuració fluctuant, l’experiència social als espais urbans ha
estat organitzada a partir de les pròpies substàncies relacionals que propicia,
que poden ser regularitats de vegades monòtones, però també casualitats –que
mai no ho són–, trobades i topades imprevistes, situacions inopinades,
incidents, accidents desgraciats o venturosos, també violències... És cert que,
per descomptat, l’espai urbà està sotmès a vigilàncies polítiques i al control
social, però aquestes fiscalitzacions es veuen debilitades i és major la
possibilitat que es registrin desobediències i insolències, alhora que tot
tipus d'apropiacions furtives.
Com tot espai social,
aquest espai urbà resulta i al mateix temps suscita un determinat sistema de
relacions socials, la característica singular de les quals és que el grup humà
que les protagonitza no és tant una comunitat estructuralment acabada –a la
manera d’aquelles que l'antropologia ha vingut assumint com el seu objecte
tradicional d'estudi–, sinó més aviat una proliferació d'ordits relacionals
composats d'usos, impostacions, rectificacions i adequacions mútues, conxorxes
efímeres i automàtiques que van emergint a cada moment, fets de consens o de conflicte,
un agrupament polimorf i inquiet de cossos humans que només pot ser observat en
l'instant precís que es coagula, ja que està destinat a dissoldre's
immediatament.
Aquesta modalitat
singular d'espai social és escenari i producte d’allò col·lectiu fent-se a si
mateix, un territor desterritorialitzat en el qual no hi ha objectes sinó
relacions diagramàtiques entre objectes, rínxols, nexes sotmesos a un estat
d'excitació permanent i fets de simultaneïtat i confluència. No és un esquema
de punts, ni un marc buit, ni un embolcall, ni tampoc una forma que se li
imposa als fets. És una mera activitat, una acció interminable els
protagonistes de la qual són vianants que reinterpreten la forma urbana a
partir dels estils com accedeixen a ella i la traspassen. Sociabilitat difusa, hilvanament de formes mínimes
i inconcluses d’interconeixement, àmbit que s'expressen les formes al mateix
temps més complexes, més obertes i més fugaces de
convivialitat: l’urbà, entès com tot allò que en la ciutat no pot detenir-se ni
quallar. El viscós, filtrant-se entre
els intersticis d’allò sòlid i desmentint-lo. Un univers fos.
