 |
| La foto es Chris "Paco" Camino |
SOBRE EL CONCEPTE DE "RAÇA"
Manuel Delgado
Per parlar de cadascú dels segments que conformen la diversitat humana solen utilitzar-se conceptes com ara raça, ètnia i cultura. Aquests termes requereixen una clarificació que el deslliuri de la falta de precissió amb que són emprats per a descriure els continguts de la pluralitat humana que caracteritza les ciutats actuals.
Una d'aquestes nocions, la de raça, fa temps que han estat desqualificades científicament, la qual cosa no impideix que continui sent emprada per fer referència a les subdivisions de l'espècie humana. Així sentim parlar sovint de persones de "raça àrab", de "raça gitana", de "raça negra", de "raça jueva", etc. , i no poques vegades la paraula raça apareix com a sinònim d'ètnia o poble. La veritat és que el genetistes no consideren adient parlar de races, en la mesura en que la definició científica del terme ‑"conjunt dels individus d'una espècie animal o vegetal que es diferencien d'altres grups de la mateixa espècie per un o més caràcters constants i transmisibles als descendents"‑ no pot ser aplicat a poblacions humanes.
S'ha repetit sovint que per a gairebé la totalitat de caràcters hereditaris observables, les diferències entre individus concrets són sempre més importants de les que es troben entre presumptes grups racials. L'estructura de les poblacions humanes és extremadament complexa i presenta un nombre immens de variacions entre regions, sotmesa com han estat sempre a continus moviments migratoris. Cap comunitat humana ha pogut romandre el suficient temps aillada de tot intercanvi genètic com per haver produït una "raça" pura, que hagués requerit de vint o trenta generacions abocades a pràctiques d'endogàmia reproductiva per sorgir. A més, els entrecreuaments entre persones genèticament molt diferents, tot i radicalment diferents, ha demostrat de manera abundant les seves avantatges en termes demogràfics i sanitaris.
"Segons criteris moderats és possible decretar l'existència tant de tres, de déu com de cinquanta races. Al comparar els gens de les diferents poblacions no trobem divisions netes, tallants. Allò que observem és una gama continua de variacions. Cap grup humà correspon a un tipus biològicament pur, com pot ser-ho una soca de rates de laboratori. Si prenem una parella de rates i fem que els seus descendents es reprodueixen entre germans i germanes, el resultat és una "raça pura". Això, en l'home, no existeix. Sempre és produeix un cert grau de barreja. A més, malgrat les aparences, les diferències genètiques entre grups humans són globalment bastant febles. És cert que algunes poblacions insulars s'han vist aillades durant mils d'anys, però això no basta per a produir veritables races" (Luca Cavalli-Sforza, en una entrevista publicada a La Vanguardia, 10 de març de 1992)
Una raça genèticament pura sols podria ser el resultat ‑i això relativament‑ d'una especialització que, inimaginable entre els éssers humans, programés entrecreuaments sistemàtics entre parents consanguinis, amb l'elevat preu en forma de descens de la fecunditat i de malformacions dels descendents. És el cas dels criadors de gossos "de raça", que al màxim que poden aspirar és a produir individus que conservin una determinada qualitat física o conductual, com la forma allargada o l'habilitat per conduir ramats d'ovelles, la qual cosa continua deixant la resta de factors a mercè d`una variabilitat absoluta. Les tècniques ramaderes destinades a la cria selectiva de vaques, porcs o cavalls segueixen aquest mateix procediment que promou la il.lusió d'animals "pura sang".
La classificació dels humans per "races" implica una altra distorsió, com és la d'agrupar els individus en funció dels aspectes superficials del seu físic. Aquests trets que s'utilitzen per a definir les races ‑color de la pell, tamany dels llavis o del nas, estatura i massa corporal, quantitat de pel al cap, la cara i el cos, plegs epicàntics, etc.‑ es poden heretar independentment els uns dels altres, la qual cosa dóna lloc a un nombre elevadissim de combinacions diferents. D'altra banda, si els individus fossin classificats a partir de trets genètics invisibles i no pels visibles, tindriem, per exemple, que la preeminència del grup sanguini 0 agruparia als escocesos, els habitants d'Africa central i els aborigens australians, grups poblacionals que presenten una freqüència del 70‑80 % en aquest caràcter hematològic.
A partir del trets fenotípics, al màxim al que es podria arribar és a acceptar una divisió, en termes continentals, que establís que els europeus tendeixen a tenir la pell pàlida, cabell ondulat o llis, molt pèl moixí per tot el cos, nas d'amplada estreta o mitja i estatura mitjana o alta, mentre que a Extrem Orient la gent té la pell més aviat morena clara tirant a groguenta, el cabell negre i llís, l'estatura mitja o baixa i poc pel moixí al cos i llenç a la cara. Però aquesta taxonomia no podria considerar l'enorme variabilitat que es produiria en l'interior de cada un d'aquests macrogrups, a més d'ometre l'extraordinària quantitat d'excepcions que no hi encaixarien.
Totes les subdivisions proposades per tal d'aliviar una classificació fins tal punt grollera, com la que divideix als europeus en bàltics, nòrdics, alpins, dinàrics i mediterranis‑ resultaria també ella desglossable fins l'absurd. Això sense comptar amb grups que alteren el continuum genètic que ens aniriem trobant al desplaçar-nos per la geografia. Seria el cas dels tutsi o dels pigmeus, africans que es desmarquen de la resta per la seva elevada o baixa estatura respectivament. O el dels ainus japonesos, que tenen la pell clara, gruixudes crestes superciliars i molt de pèl al cos. Quin seria, en aquest mateix ordre de coses, l'espai reservat als falasha, jueus negres d'Etiopia, o als circasians, àrabs rossos i d'ulls blaus? Per dir-ho de la forma més clara: el terme raça és un terme inevitablement racista ell mateix, la funció del qual és imposar-li una unitat biològico-moral purament imaginària a un bast conjunt d'individus i societats sense cap relació real entre sí.
