 |
| Foto de Carlos Montañés per El Periódico de Catalunya |
El manters i la governanza de Barcelona
Alberto López Bargados i Manuel Delgado
Per descomptat, Manters pretén traslladar al camp polític el coneixement -per bé que provisional- acumulat al voltant de la vida dels senegalesos que fan de venedors al carrer. L’assetjament polític, mediàtic i policial de que són víctimes aquests modou-modou exemplifica com, en les situacions de crisi, el més fàcil, tant per als poders com per a les majories socials, és dirigir el focus acusador als sectors més fràgils de la societat –ells, per exemple–, que han de veure com als abusos que pateixen se’ls afegeix el d'aparèixer com a responsables del mateix desordre social de què són alhora víctimes i producte. En una ciutat com Barcelona, maltractada per la massificació turística, per l'encariment de tot, pel soroll i la contaminació, per la inaccessibilitat de l'habitatge ..., s’ha vingut a suggerir que un dels principals problemes de la ciutat era el dels venedors ambulants i la seva escandalosa manera de guanyar-se la vida.
En concret, mereix ser subratllat com l’afer de la venda ambulant s’ha incorporat a les controvèrsies sobre les formes de governança de l'espai públic que han esdevingut capitals per a l'èxit de la "marca Barcelona". En aquest sentit, cal donar la raó a les autoritats i als amoïnats pel “problema” dels manters en general en què la seva presència és inacceptable en l'espai públic. Un venedor senegalès sense permís no pot ser-hi a la vista de tothom, fent evident que a la nostra ciutat -la millor botiga del món, se’ns ha dit– hi ha misèria. L'espai públic no és per a ell, ja que allò que anomenen espai públic ha de romandre ordenat, previsible, desconflictivitzat, sense sobresalts, sense lletjor. Del seu bon estat de revista depèn aquell altre mercat en què es compren i venen ciutats. I no diguem si l'espai públic és proclamat "de qualitat". El manter no és gens ni mica "de qualitat", d'aquí la urgència del seu esborrat. El lloc del manter no és el quimèric "espai públic"; el seu lloc és el carrer, aquest escenari on sempre acaba emergint tot el que conforma la societat, també la pobresa. El manter encarna la veritat del carrer enfront de la mentida d'un espai públic que, per cert, no existeix ni a Barcelona ni enlloc, ja que tot ell està ja privatitzat. Tot això deixant de banda el que té de sarcàstic que les mateixes instàncies polítiques que proclamen el seu dol per tants migrants que s’ofeguen en el mar, es dediquin a perseguir als que sobreviuen i aconsegueixen tocar terra. És clar que, d'una manera o una altra, es considera què sobreviure no és el que els pertoca.
En aquest sentit, i per a qui cregui que el racisme institucional és un fet del passat que ja no forma part de l'agenda oculta de les polítiques públiques municipals a Barcelona, en Manters pot resseguir fil per randa l'històric dels desencontres recents -posteriors a 2015, un cop iniciat el govern d'Ada Colau al consistori- entre les administracions públiques i el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, constituït en octubre de 2015 al Centre d'Arts Santa Mònica. La creació del Sindicat, sense dubte desencadenada arran la mort de Mor Sylla, en Salou en l'agost de 2015, obre un escenari de tensió atiat per interessos diversos que es creuen amenaçats per una organització que, senzillament, tracta de defensar la dignitat del comerç informal.
Les negociacions fallides amb el gremi de comerciants, l'empresonament de Sidil Moctar i la constitució del mercat rebel a les Rambles entre 2016 i 2017, així com l'aparició de Diomcoop, en març de 2017, a iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, són els punts d'inflexió d'una trajectòria plena de clarobscurs que desemboca, ara per ara, en l'ajornament sine die de la reforma de la malaurada Ordenança Cívica de 2005. Si a aquest horitzó descoratjador li sumem les noves polítiques repressives assumides pel consistori barceloní sortit de les recents eleccions de maig de 2019, tot fa pensar que el cas dels manters, presidit un cop més per visions alarmistes, rebrà puntualment la seva dosi de visibilitat mediàtica. Tot desitjant que les investigadores que signen aquesta recerca donin continuïtat a algunes de les línies de recerca que ara s'apunten, molt ens temem que disposaran també de noves oportunitats per posar a prova la seva perícia analítica i evitar deixar-se contaminar per aquesta criminalització rampant.
