 |
| La foto es de Andre Kertesz |
Comentari per Joan Carles Galas, estudiant d'Antropologia Religiosa al Grau d'Antropologia Social de la UB
Lloc i no-lloc
Manuel Delgado
La noció de no-lloc no és original, tal com el mateix Augé s'ocupa d'advertir, per molt que siguin tantes les referències que li atribueixen a ell un neologisme que tampoc és tal. Abans del seu assaig sobre la sobremodernitat, el no-lloc apareix en un grapat de llibres al llarg de la dècada dels anys 70 i principis dels 80. D’una manera central en com a mínim tres: Lieux et no-lieux, de Jean Duvignaud, de 1977; Pas à pas, de Jean-François Augoyard, de 1979, i L’invention du quotidien, de Michel de Certeau, de 1980, aquest últim l'únic no-lloc amb el qual dialoga el de Augé en l'últim capítol de Los no-lugares, que és un llibre del 92.
Això passa quan, en l'ambient intel·lectual francès, se suscita l'emergència protagonista del concepte de lloc respecte de les teories sobre l'espai, el territori i el paisatge que havien estat centrals en la filosofia, l'arquitectura, l'art o les ciències socials en general. No és que la qüestió del lloc no estigui registrada en la història de la filosofia -de la Física d'Aristòtil a l'ésser en d'Heidegger, però és en aquest moment en què diversos autors -Moles, Sansot, Perec, Frémont , Augoyard, Marin, Duvignaud, Certeau, Nora ... - coincideixen en fer propostes teòriques centrades en l'assumpte de la localització dels éssers i les coses en l'espai com a clau per abordar qüestions relatives a la societat moderna.
En aquest marc les actualitzacions teòriques sobre el topos o locus clàssics són di-verses, però coincideixen a subratllar el valor que el recurs conceptual té per remetre a la impassibilitat geomètrica i física d'una porció de territori considerat com a propi, apropiat o apropiable, el que fa que "tenir lloc" signifiqui a el mateix temps tenir un lloc, però també esdevenir, ocórrer, de la mateixa manera que "donar lloc" vol dir ocasionar, fer que alguna cosa es produeixi. És el que permet dir que alguna cosa o algú estiguin allà, aquí o entri. El lloc es defineix per haver estat ocupat o estar a l'espera d'un objecte o entitat que els reclami com a seus - "un lloc per a cada cosa, una cosa per a cada lloc". També al·ludeix a la plasmació espacial d'un cert paper o estatut social re-clamat o atribuït, d'on les expressions "estar en el meu lloc", "posar a algú al seu lloc" o "estar fora de lloc". La noció també serveix per tenir una idea de quin és el joc de posicions que conforma una situació, que és en el que consisteix "fer-se una composició de lloc". En castellà, per exemple, s’utilitza l’expressió “no ha lugar” per dir que una cosa no pertoca, no té lloc. En francès, non-lieux ha estat sempre un concepte jurídic per referir-se a causes judicials sobreseïdes.
En relació amb això, la noció de no-lloc popularitzada per Marc Augé ha estat reconeguda com a oposició a la de lloc com a espai relacional i centrat, el que l'autor denomina lloc antropològic, és a dir el que l'antropologia com a disciplina havia definit com a lloc. En canvi, des del punt de vista merament sintàctic, no-lloc no tindria el sentit adversatiu que li atribueix Marc Augé, ja que seria el que nega el lloc, no el que se li enfronta, mentre el prefix no no implica el contrari o invers del ubstantiu que modifica -a la manera de contra o anti, sinó la seva inexistència. El no-lloc és, doncs, un a-lloc. El no-lloc implica absència o dissolució del lloc.
Aquest és el sentit que el no-lloc és deutor de el no-ser que, a El sofista, Plató identifica amb l’heteron, la no-identitat, l'alteritat, la diferència, totes les altres coses. D'acord amb això, el no-lloc, com el no-ser platònic, seria el que falta a el lloc de si mateix i no implica contrarietat -el no-bell no és el lleig, -, sinó complementarietat il·localitzable. En efecte, el no-ésser no vol dir el contrari de l'ésser, sinó només allò altre que l’ésser. L'Estranger li explica a Teetet: "El 'no' col·locat abans fa al·lusió a alguna cosa diferent dels noms que segueixen, o més encara, dels fets respecte dels quals es col·loquen els noms pronunciats després de la negació (...) Cada cosa que existeix és, a el mateix temps, tot el que no és, ja que tot ésser participa del que no és, el seu propi no-ésser”.
T’envio l’article sobre el tema que he enviat per l’especial dedicat a Marc Augé que està a punt de treure la revista Anthropos. Te l’envio sols a tu perquè és inèdit i seria una putada que es difongués. Aquí adjunto una cosa sobre la no-ciutat que també pot servir com a il·lustració.
