 |
| La foto es de Juan Pedro Quiñonero |
Comentari per Irene Mañé, estudiant d'antropologia religiosa al Grau d'Antropologia Social de la UB
Són els sense sostre éssers liminals?
Manuel Delgado
Em demanes si la persona que viu el carrer és un ésser liminal. No. Un ésser liminal és algú que està en trànsit, que ocupava un lloc en l'estructura social i s'espera que deixi de ser-ho. Per exemple, l'adolescent es farà gran, l'amant sap que el seu vincle prohibit no serà per sempre i l'immigrant sap que la promoció social serà la manera de deixar de ser-ho.
Però el marginat, no. La marginació implica que un individu o un grup humà sigui expulsat i suplantat, o bé se li negui l'accés a les activitats i funcions més determinants de la vida social. Es tracta d'una forma d'eliminació consistent en, quasi literalment, "esborrar" una persona dels aspectes més estratègics de l'existència col.lectiva. Els individus marginats no ocupen, com passa amb les dones, amb la classe treballadora o amb les minories ètniques més empobrides, un lloc subaltern en l'ordre social. No es veuen explotats o discriminats. Més aviat, dels marginats es podria dir que no existeixen socialment, en la mesura en que han estat arraconats i el lloc que ocupaven en la societat, si el tenien, ha estat suplantat per un altre persona.
Hi ha casos de marginació voluntària, com el d'aquell individu que decideix integrar-se en una organització monàstica o, als anys 60, incorporar-se al moviment hippy, o aquell altra que opta per renunciar a tot i decideix aillar-se del món. Front l'automarginació, la marginació imposada suposa que s'ha decidit prescindir de certs individus i expulsar-los més enllà dels límits del sistema social, a una mena de terra de ningú on resten abandonats a la seva sort, ignorats per la vida social, que adopta envers ells una actitut de fer com si no existissin.
La marginació ‑és a dir la negació dels atributs socials‑ afecta els concebuts com irrecuperables, les deixalles o residus del sistema social, els que ja no serveixen i es dubte que puguin arribar a tornar a servir. En primer pla, la marginació implica a una gran part de la població anciana, sobre tot aquells vells que, havent deixat de ser productius, no poden ser reutilitzats com a auxiliars domèstics, consumidors o estalviadors. Les residències en són el seu espai d'abandonament i estem veient actualment com la pandèmia està implicant una forma dissimulada d'eugenèsia massiva.
A l'infern de la marginació ens trobem també d'altres figures, com aquelles a les que fas referència: els rodamons, els homeless que poden trobar dormin en les entrades del metro o als vestíbuls de qualsevol ciutat occidental; els nens del carrer de moltes urbs llatinoamericanes. Així mateix els drogadictes, els alcoòlics, els malalts mentals, els travestits, els ex-presidiaris..., tots aquells que han perdut el seu lloc a la societat o no l'han tingut mai, i dels que ja no s'espera que n'ocupin mai un. No estan entre dos punts de l'estructura social. Simplement ni hi són ni se'ls espera.
