 |
| Getty Images |
Comentari per Tània Lag, estudiant d'Antropologia Religiosa en el Gran d'Antropologia Social de la UB.
Ritus de renovació i ritus de transformació. La diferència entre saludar i presentar-se
Manuel Delgado
Els ritus de pas són formalitats que protolitzen socialment un canvi de status, una modificació en la situació estructural del transeünt ritual. La majoria de ritus -fins i tot els ritus de rebel·lió dels que parlarem- fan el contrari: indiquen una renovació de l’ordre social, alliberant-lo dels desgast que el temps i l’acció provoquen en un determinat estat de coses socialment establert. Després del ritual -tret dels passatges rituals- les coses tornen a ser com eren abans i els protagonistes es reintegren al seu lloc. En una missa o una festa d’aniversari no es produeix can modificació. Ben al contrari, es produeix una renovació de la distribució de posicions socials prèvia a la seva execució.
Parles de la salutació. És un exemple perfecte. Una salutació implica un reconeixement d’algú. Tu no saludes a un desconegut, saludes a algú que justament reconeixes. La salutació és un deure ritual, que implica la renovació d’algú com deutor d’un protocol ritual. És més, graduem la salutació en funció del gran de proximitat de la persona a la que saludem, de l’abraçada a mussitar un a penes perceptible “hola”.
Tú no parles de salutació; parles de presentació. Una presentació si que implica el canvi del que parles, el que suposa deixar de ser desconegut anònim a conegut amb nom. “No hem estat presentats” és una forma de dir que no sé qui ets.
En un correu nostre tu mateixa en posaves un altre exemple. La fórmula de dir que si -amb matissos del tipus "depén"- implica una resposta ritualitzada davant d’una possible alteració de l’ordre social, en aquest cas a nivell micro. Pensa, en el camp també de la interacció personal, que són els ritus de reparació, com demanar disculpes després del que ha estat percebut com una transgressió. La persona que demana perdó el que està fent és rectificar una alteració que s’ha produït en les relacions cara a cara, per tal de deixar les coses en l’estat anterior al que havia pogut ser interpretat com un desacatament.
Insisteixo: els ritus, tret dels de passatge, impliquen una renovació de l’ordre social, són instruments del no-canvi social. Són reafirmacions de l’ordre de posicions.
Això és així també en els ritus de rebel·lió en les que es juga amb diverses formes d’inversió simbòlica, en el que es posa en escena la desobediència a les normes establertes i els protagonistes adopten actituds considerades innaceptables en condicions normals. Aleshores el que es donen son drames socials, com els anomena Turner o el que Gluckman definia com “joc social”. És a dir parlem d’un procés d’interacció que s'origina en situacions de conflicte i que procedeix fins a concretar-se en una conducta socialment estandarditzada, que es representa en públic. El desenvolupament del conflicte representat dramàticament al ritu, es produeix en termes d'una pugna entre la tendència dels intervinents a desinhibir-se de les normes conegudes i a adoptar actituds transgressores, i la tendència, finalment triomfant, de l'ordre societari a imposar la seva idea d'harmonia mitjançant el recurs a formes vehements d'acció social com són els rituals.
Els ritus de pas no fan això. Son maneres a través de les quals l’ordre social adverteix de la seva predisposició al canvi. Aquesta és la paradoxa de la que sempre parlo a classe, la d’un determinisme social que sempre incorpora una dosi d’indeterminació, aquella de la que depèn el reajustament de tot ordre social per la via de la transformació, individual o col·lectiva.
A classe posava les exemple de les pel·lícules. Com els viatges sempre impliquen una dimensió iniciàtica, que fa que una persona visqui en pròpia pell la provisionalitat de qualsevol distribució de posicions. El protagonista d’una pel·lícula -o d’una novel·la o d’una obra de teatre– sempre és un “limitaneus”, és a dir algú que traspassa un límit, un llindar i, per tant, la seva experiència és la de passatge ritual, perquè al final del seu avatar sempre és un altre.
Si t’interessa el tema, mira’t el llibre d’Eugenio Trias, Lógica del limite (Taurus). I, mira, t’adjunto una de les coses que vaig escriure de la sèrie Lost, en que tots els sobrevivents de l’accident aeri són col·locats en una mena de limbe que és la illa. La idea de ritus de pas entre la vida i la mort troba aquí una il·lustració perfecte.
