Comentari per en Blu Clos i Cirici, estudiant del Grau d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona.
Sobre el concepte de solidaritat
Manuel Delgado
El concepte de solidaritat, en efecte, és clau per entendre les concepcions sobre la societat al llarg del segle XIX, tot i que el terme ja s’hagués fet servir, però que ara apareixia, posat en valor per Pierre Lerroux, com a central, sobre tot com alternativa a la caritat cristiana i com antídot de l’egoisme que ja es percebia com una de les característiques immorals del capitalisme i de la societat que estava generant l’era industrial. I tens raó. Està clar que el valor és indeslligable del moviment obrer. La idea de solidaritat és el nucli moral de les Internacionals, però és Durkheim qui en fa la teoria, sobre tot en els conceptes de solidaritat mecànica i solidaritat orgànica.
És la solidaritat mecànica la que més ens interessa per l’assignatura, perquè remet al que podríem dir la dimensió muscular de l’activitat social, aquell protoplasma que és l’exacerbació al màxim del vincle social, la seva dimensió gairebé orgiàstica. Era a l'activitat de les fusions humanes en estat d’ebullició, l’efervescència col.lectiva de la que us parlava –de l’expressió seria el fervor religiós– on Durkheim reconeixia el grup encarnat i personificat. Es tractava de conjuncions socials en què l'individu quedava de el tot arrabassat per estats d'ànim, pensaments i actes cent per cent col·lectius, en episodis en què es registraven intercanvis i acords automàtics, tant mentals com pràctics, entre individus que coneixien formes extraordinàriament poderoses de solidaritat, entesa aquesta de manera absoluta, radical, a peu de la lletra, com tu dius, és a dir no només com a sentiment d'unitat basat en metes comunes, sinó com realització física de la pròpia etimologia de la paraula, procedent de el llatí solidus, ferm, compacte, sòlid-i est de l'arrel indoeuropea sol, que indica sòlid, però sobretot soldat. Els pensaments, les sensacions i les accions que es generen en aquests quadres d'exaltació psíquica col·lectiva, en els quals els individus apareixen reunits i comunicant-se dels uns als altres els mateixos sentiments i les mateixes conviccions, constitueixen l'oportunitat en què les representacions col·lectives aconseguien la seva màxim grau d'intensitat, donant la oportunitat en que es realitzava literalment la veritat col·lectiva.
La solidaritat mecànica i la seva concreció en estats passionals d’efervescència és el que històricament en la irrupció de les masses com el gran pavor burgés. Es la intensificació de la interactivitat directa la que genera la massa com a totalitat objectiva, és a dir com una mena de subjecte col·lectiu. Aquest èmfasi en la compactació no només física, sinó també emocional, psíquica i conductual de la massa és la que remet l'origen de el terme a el llatí massa, la pasta de farina amb què es fa el pa, d'on pastar com a acció de barrejar farina o un altre material -guix o terra, per exemple- amb aigua per generar una substància compacta diferent. Aquest substrat etimològic remet també a la física newtoniana, per a la qual la massa és una mesura de la quantitat de matèria que té un cos ocupant un espai. Es parla doncs de la massa com a unitat compacta, cos únic que pesa i que mesura i que es fa present com realitat física, com a entitat dotada de característiques pròpies que no resulten de la suma dels elements que la componen, sinó que, en efecte, formen massa. No és la classe social, la gent o el poble: és literalment això, una massa, és a dir no un mer agregat de partícules, sinó una altra cosa i més, i d'una altra cosa i més dotada de pensament i voluntat sui generis, però també d'una força i una energia extraordinàries, que són el resultat d'una exasperació nerviosa compartida que condueix i urgeix a l'acció immediata. La forma més expeditiva i temible de solidaritat humana.
