 |
| Miguel Poveda |
Article publicat al Quadern de Cultura de El País, el 30 de maig de 1996. L'article s'ha d'entendre en el context de la polèmica suscitada per la negativa de les colles sardanistes, castelleres i geganteres i d'actuar en una jornada dedicada a la cultura popular i tradicional a la Festa Major de Lleida, com a protesta per a la incorporació al programa d'una exhibició de jotes i sevillanes a càrrec de diverses cases regionals de la ciutat. Sobre aquests fetsm consulteu els diaris del 10 de maig de 1996.
LA CATALANITAT EN LITIGI
Manuel Delgado
L'hostilitat
exhibida per certs exponents de la presumpta autenticitat catalana contra
manifestacions folklòriques "alienes" fa no gaire, a Lleida, no va
estar un fet aïllat. Ja abans se n'havien desqualificat expressions culturals
dels immigrants com indignes de ser homologades en tant que catalanes. Va
ser el cas de la negativa eclesial a beneir les imatges tretes en processó per
les comunitats andaluses a Setmana Santa, amb aldarulls com els que de
Pineda de Mar al 1987. O el de la polèmica entorn la prohibició al 1988 dels
corre-bous cruents, dels que es va insistir en que eren la conseqüència del
veïnatge de valencians o aragonesos o de l'assentament de forasters entre
nosaltres.
Aquestes i altres
oportunitats han permès percebre l'existència al nostre país d'un discurs
latent, encara difús, que reclama la necessitat de preservar una suposada integritat
cultural de Catalunya, davant un col.lectiu d’immigrants concebut a la manera
d'un autèntic exèrcit d'ocupació. Aquest rebuig a l'intrusisme cultural de la
"gent de fora" és del tot homologable amb el neoracisme diferencialista
que ha vingut a substituir el desacreditat racisme biològic. Com Michel
Wieviorka ha posat de manifest, l'experiència demostra que la xenofòbia
cultural, si no assoleix una mínima articulació ideològica, resta un vague
substrat sentimental que pot, com a molt, legitimar mesures governamentals
antiinmigratòries, però no corrents de signe feixistitzant, a la manera
dels que es registren a França, amb el Front Nacional de Le Pen, o a Àustria,
amb el Partit Lliberal de Joerg Haider.
La pregunta a
formular-se seria, aleshores, la de si existeix a Catalunya la possibilitat de
que aquest racisme cultural, escassament precisat i sense vertebrar, trobi el
mitjans de transcendir al nivell polític, i si alguna de les formacions
polítiques actuals estaria en condicions d'esdevenir eventualment el seu
vehicle.
Si fem un cop
d`ull a la història de les teories sobre qui i què constitueix la identitat
ètnica catalana, ens trobem amb una línia obertament integradora, per la qual
la catalanitat és un territori de portes obertes i de continguts plurals i canviants.
Aquesta tradició nacionalista, compatible amb l'internacionalisme i el
cosmopolitisme, l'inaugura Roca i Farreras i segueix amb, entre d'altres,
Martí i Julià, Francesc Layret, Salvador Seguí, Rafael Campalans, Andreu
Nin, Joan Comorera o Jaume Compte, i es concreta políticament en la Unió Socialista,
el Bloc Obrer i Camperol, el Partit Català Proletari, el POUM i el PSUC. És
l'entorn d'aquest últim que ha generat nocions tan afortunades com
"altres catalans" (Candel), "catalans de la
immigració" (Gutiérrez Diaz) o "catalans vinguts d'altres
terres" (López Raimundo), o la distinció entre "nació
fetitxe" i "nació popular" (Ribó). Aquesta orientació
l'assumeix avui el nacionalisme d'esquerres que ha trobat acomodament en el
PSC o Iniciativa per Catalunya, però també en el sí d`alternatives obertament
independentistes, com ho demostrava des de la Crida Jordi Sánchez, proclamant:
"Catalunya serà xarnega o no serà".
A les antípodes
d'aquesta visió d'una Catalunya en la que ningú té dret a excloure ningú, una
altra postura apareix convençuda de que hi ha una dimensió inefable en la que
es manifesta la Catalunya eterna i essencial, a la que sols poden ser admesos
aquells que demostrin acatament absolut als seus estereotips. Es tracta del
nacionalisme místic que va animar la imaginària Catalunya pairal de la Renaixença
o el nacional-excursionisme noucentista, i que va tenir l'oportunitat de
trobar la seva natural desembocadura feixista als anys 30, de la mà de Nosaltres
Sols o dels escamots d'Estat Català. Tret de topades com les de Lleida, les
emergències de l'integrisme cultural es restringeixen avui a poca cosa més
que esporàdiques declaracions d'Omnium Cultural o del Front pel Plebiscit
per la Independència de Catalunya contra el cavall de Troia espanyolista que
representen, segons ells, les Romerias del Rocio o les Fires d'Abril a
Catalunya.
Podria semblar
esperable que aquestes postures haguessin de trobar acollida en el si d'una
opció clarament conservadora i primordialista com és Convergència i Unió.
Però la veritat és que CiU no ha recolzat mai explícitament postures xenòfobes
i, de fet, en l'afer de la Festa Major de Lleida, va ser el senador convergent
Josep Varela un dels més crítics amb els boicotejadors. Pel que fa al govern
de la Generalitat, és ben cert que a l'Expocultura, que es va celebrar a
l'octubre de 1994 i de la que el President Pujol va dir que representava
"l'ànima de Catalunya", no apareixien representades les cultures
dels catalans "d'adopció", d'igual forma que tampoc hi eren en el
recent II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. En canvi,
l'oficial Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana
sempre ha mostrat una bona predisposició a incloure en la seva jurisdicció
la globalitat de produccions culturals dels catalans, sense excepcions.
Més compromesa és
la posició d'Esquerra Republicana. En els incidents de la Festa Major de Lleida
va ser el representant d'ERC a La Paeria l'únic que es va mostrar partidari
de l’actitud dels que s'autoarrogaven l'encarnació de la cultura catalana.
Abans, ERC havia protagonitzat episodis de purificació cultural tan
delirants com la demolició d'un toro d'Osborne a Tarragona. Al seminari El
nacionalisme català a la fi del segle XX, celebrat a Vic al febrer de
1987 i publicat per La Magrana, Josep-Lluís Carod-Rovira va sostenir que
"a hores d'ara podem parlar d'una cultura ètnica catalana, entesa com un bloc comú de formes de vida, interpretació, acció,
organització i expressió", un "univers simbòlic" amenaçat
pels "moviments migratoris del grup ètnic dominants, a través de la
penetració demogràfica massiva de gent de fora del país".
Tota aquesta qüestió no és llenç ni
mica anecdòtica. A Catalunya hi ha un neoracisme larvat, l'objecte del qual no
són les inofensives i fins i tot estètitzants minories ètniques dels magrebins
o els senegambesos, amb les que és ben fàcil mostrar-se solidaris, sinó
centenars de milers d'immigrants provinents d'altres comunitats de l'Estat.
Continuarà sent aquesta xenofòbia una energia desordenada i innòcua o, per
contra, aconseguirà arribat a activar-se políticament? En gran mesura, és obvi
que la resposta depèn de l’actitud que prengui al respecte Convergència i
Unió. Però és més gran la responsabilitat que ha d'assumir l'opció política
que més vulnerable s'ha mostrat fins ara a aquests tipus de temptacions.
Caldrà, en aquest sentit, que Esquerra Republicana es manifesti amb total claredat
a propòsit de què entén que és la cultura popular nacional catalana, sobre
tot si vol confirmar que mereix l'espai vacant que el projecte comú de l'esquerra
a Catalunya ha previst per ella.
