 |
| La foto és de Chris Dixon |
Notes per João França, estudiant del màster de Antropologia i Etnografia de la UB
ANTROPOLOGIA I PERIODISME
Manuel Delgado
Sobre la relació entre l'etnografia -el treball dels antropòlegs sobre el terreny- i l'ofici de periodista és obvi que tenen coses en comú. Per anar a l'origen d'aquesta connexió, a classe n’hem parlat de fins a quin punt l'adopció del mètode etnogràfic per part dels sociòlegs de l'Escola de Chicago, en les primeres dècades de segle passat, va estar determinat pel model boasià, sens dubte, però també perquè una bona part dels seus membres procedissin del periodisme i van veure en la tasca del reporter de carrer un model per a la recerca de camp, sobretot per l'avidesa d'aquell a l'hora a acudir o estar predisposat a atendre allò que passa i buscar el contacte immediat amb la realitat. El cas més paradigmàtic és potser el de Robert Ezra Park, que va combinar el periodisme amb l'elaboració teòrica des de la filosofia pragmàtica i la investigació empírica en antropologia urbana.
Efectivament, els professionals d'aquests dos oficis -el periodisme i la etnografia- utilitzen tècniques i mètodes bastant similars, sobretot en la mesura que el seu coneixement no pot resultar, en efecte, més que d'un contacte personal i qualitatiu amb el que estableixen com el seu objecte, és a dir uns determinats éssers humans, en un lloc concret de l'espai i de el temps, compromesos en uns fluxos d'acció que es consideren d'alguna manera eloqüents i dels que val la pena parlar. Per descomptat, els teòrics de Chicago -i també etnòlegs propers a ells, com ara Oscar Lewis- van aprendre dels reporters de carrer la importància d'estar a prop dels esdeveniments que aquests es produïen, però també van assumir una certa manera de descriure aquests esdeveniments, un estil narratiu que havien après al seu torn del naturalisme literari específicament nord-americà, representat per les novel·les de Theodore Dreiser o Upton Sinclair. D'aquí aquesta tensió gairebé etnogràfica que hereten els que en la dècada de 1960 van ser reconeguts com els "nous periodistes", com Norman Mailer, Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, amb Truman Capote com a pont entre generacions. T’adjunto el TFM de Laia Seró sobre la relació entre nou periodisme i etnografia.
En qualsevol cas, podríem dir que, en un moment en què els sabers confien cada vegada més en formes molt sofisticades d'obtenció i manipulació de dades, tant l'etnògraf com el periodista més proper a la realitat practiquen una mena de treball artesanal, "fet a mà ", en què la gravadora, el bolígraf i la llibreta i, sobretot, l'ús intensiu de la pròpia sociabilitat, són les eines preferents a l'hora d'obtenir informació del que ha passat o que està passant. Això no implica que no sigui possible distingir amb nitidesa entre la tasca de periodista i la de l'etnògraf. Clyde Kluckhohn apuntava: “¿Cuál es la diferencia entre el procedimiento empleado por un buen reportero y un buen antropólogo? Tienen mucho en común, en los obstáculos que deben vencer para hablar con la gente que desean entrevistar, en el cuidado que ponen al elegir sus informantes, y en su atención para registrar exactamente lo que se ha dicho y se ha hecho. Es un buen elogio que un antropólogo diga de otro: ‘Hizo un buen informe.’ La diferencia está en los fines a los cuales destinan las dos relaciones. El reportero tiene que ser interesante. El antropólogo se ve obligado a registrar lo aburrido juntamente con lo interesante. El reportero debe pensar siempre en lo que interesa a su público, en lo que le resultará inteligible en función de sus modos de vida. La principal responsabilidad del antropólogo es registrar los acontecimientos tal como los ve la gente que estudia” (en Antropología, FCE)
En efecte, l'etnògraf acaba la seva investigació en el camp i s'ha de convertir en etnòleg, és a dir ha de confeccionar monografies que aixequin acta d'estructures, dispositius i processos socials. Es converteix després en antropòleg, és a dir comparador d'informacions sobre diferents societats, capaç de contribuir amb les seves investigacions a una comprensió global de la condició humana. El seu públic natural és l'Acadèmia i la comunitat científica, i són aquestes instàncies les que han de valorar la seva feina, per molt que eventualment pugui desenvolupar activitats divulgatives o -segons sigui el seu concepte de l'aplicabilitat de la antropologia- brindar el seu peritatge a la tasca de les institucions, en relació a iniciatives empresarials o com a reforç per lluites socials o polítiques. En canvi, el periodista ha de produir notícies que sàpiguen satisfer una demanda tant pública com empresarial i política, a les que per força s’ha de sotmetre. La immediatesa amb què ha d'atendre les comandes que se li facin, d'altra banda, fa impossible una maduració de la informació obtinguda, l'obliga a renunciar a l'ús de materials crítics -bibliografia, per exemple-, i acaba inevitablement generant tot tipus de trivialitzacions. La seva tasca no és la de posar en qüestió el que ja se sap, sinó justament la contrària: oferir constantment proves que el sistema de món vigent en cada és real i no pot ser ni desmentit ni desacatat.
A això cal afegir que l'anomenat periodisme d'investigació pugui incorporar eines metodològiques prohibides, per deshonestes, per als antropòlegs. Si es pren com a referència l'apartat de tècniques i estratègies d'un manual de periodisme d'investigació (per exemple, Pepe Rodríguez, Periodismo de investigación. Técniques y estrategias, Paidós), s'han d'observar afinitats notables. El "ús de confidents", per exemple, no és molt diferent de l'ocupació per part de l'etnògraf de "informants ben informats", per emprar l'expressió de Marvin Harris. El mateix per a la "participació en els fets investigats", de el tot homologable amb la més canònica de les tècniques etnogràfiques: l'observació participant. Res a objectar tampoc a l'subcapítol de "ajudes instrumentals", on es fa referència a el paper de el vídeo, la gravadora o la màquina de fotos. En canvi, un etnògraf no pot deixar de sentir-se gairebé escandalitzat davant la utilització d'estratègies que no tenen cap escrúpol a presentar-se com "infiltració" o "infiltració de tercers (dirigida)", que estan tipificades com a observació encoberta pel seu codi deontològic i que aquest prohibeix.
La tècnica que Rodríguez defineix com "guineu al galliner" suposa introduir determinades informacions -eventualment fins i tot falses- en el si de el grup estudiat per tal de contemplar la reacció que produeixen, alguna cosa inacceptable per a uns estudiosos tan preocupats a alterar el menys possible les condicions naturals en que es desenvolupen dels fets atesos. Res a veure entre el "periodista ingenu", que es mostra ignorant davant els seus informants per obtenir-ne informació avantatjosa, amb l'antropòleg innocent de què ens parlés Nigel Barley en un conegut llibre, que no és que es faci el ximple, sinó que observa com els seus informants el prenen per tal i fins i tot descobreix que en realitat ho és. L'apartat sobre la tècnica anomenada "suplantació de la personalitat" no mereix ni tan sols un comentari, fins a tal punt seria inconcebible per a un antropòleg treballant sobre el terreny.
Hi ha una bibliografia sobre el tema interessant. Tens The anthropology of news & journalism: global perspectives, editat per S. Elizabeth Bird (Indiana University Press), Media anthropology, d’Eric W. Rothenbuhler i Mihai Coman (Sage). Vaig subratllar-te el perfil de Miguel Rodrigo Alsina. T’adjunto diversos articles. Veuràs que hi ha una cosa. Et deixo dilluns al punt d’informació alguna cosa seva. Busca’n més. I ara t'escric sobre el frame.
