 |
| Émile Durkheim |
Nota sobre les classes a propòsit de la sociologia de la religió durkheimniana del 4 i 5 de març de 2013.
NO HI HA RELIGIONS FALSES
Manuel Delgado
He dedicat aquestes dues darreres classes introduir la sociologia religiosa de Durkheim i llegir-vos diversos fragments de Las formas elementales de la vida religiosa (Alianza). Us annexo la introducció, el primer capítol i les conclusions .
Com vaig mirar d’explicar-vos, Durkheim —hereu del
positivisme de Conte— entén la societat com una totalitat objectiva, un
organisme exterior a l’observador científic. La reunió de les persones funciona
com un autèntic ésser viu, com un organisme regit per lleis similars a les que
regeixen la natura.
Per Durkheim, la societat podia ser entesa de dues
maneres: a) en termes fisiològics o biològics, com una estructura anatòmica; b) en termes psicofísics, com una consciència col.lectiva que es desenvolupa
sobre un substrat material. El postulat psicofísic permet comprendre la peculiaritat
espiritual dels fenòmens socials, en tan que formes de fer, de pensar i de
sentir, que són expressió de la consciència col.lectiva, exterior a la
consciència individual i que aquesta no pot manipular.
Insisteix Durkheim en usar l’analogia orgànica, el que és
coherent amb una sociologia positiva de finals del XIX que es funda a partir de
una triple possibilitat categorial : 1) La Sociedad como una física social (Smith, Ricardo, Comte); 2) La Sociedad como una biòloga social (Spencer, Darwin); 3) La
Sociedad como una psicòloga social (Wundt); 4) La
Sociedad como una ideologia social (Durkheim). La Societat ve definida per una estructura morfològica,
és a dir per un conjunt d'òrgans dels quals les funcions satisfan les
necessitats plantejades pel perdurament de la col.lectivitat. S'entén per
estructura un sistema únic, tancat en si mateix, encara que interdependent amb
altres, en el qual totes les parts cooperen en una activitat unitària conjunta,
d'acord amb relacions regulars. Cap de les seves parts pot modificar sense modificar a
les altres.
Per Durkheim en el pensament religiós s'han originat tant
les nocions essencials -temps, espai, gènere, nombre, causa, substancia- que
són l'esquelet de la intel. intel.ligència, però també els seus elements contingents.
Ara bé, aquestes representacions religioses són representacions col. lectives
que expressen realitats col · lectives. En aquest sentit, la veritable funció
de la religió no és sinó la de fer-nos actuar i ajudar-nos a viure. El culte no
és només un sistema de signes a través del qual la fe es s’expressa a l'exterior,
sinó el mecanisme que permet crear primer i recrear periòdicament la societat.
La religió és una síntesi de la vida col.lectiva, de la societat.
Ara bé, aquesta societat no és una dada empírica
observable i definible, "és una quimera, un somni on l'home ha bressolat
seves misèries, però que mai han viscut en realitat. Tradueix les nostres aspiracions, els nostres
desitjos, les nostres pors, tot el que intuïm essencial, però que no té
existència palpable, i s'experimenta foscament. Respon a la capacitat humana d'idealitzar, és
a dir, de substituir el món de la realitat, per una altra cosa que el pensament
genera”. La capacitat humana de afegir coses al real. "El que
defineix al sagrat és que està sobreafegit a la realitat", ens diu Durkheim.
Recordeu la premissa que vaig plantejar-vos com a
innegociable l’altre dia i que és la concreció del gran canvi que Dukheim i la
seva escola —l’escola de l’Année Sociologique— representen: les creences
Religioses no poden ésser falses. Tothom no pot haver estat sempre equivocat. Sota
el símbol religiós, s'ha de saber veure la realitat que s'amaga i s'expressa. La
tasca dels estudis sociològics sobre la religió consisteix en veure d'on venien
les realitat expressades en la religió.
Durkheim planteja diferents hipòtesi explicatives a
propòsit de la religió, totes elles relatives a allò social. D’una banda, tenim hipòtesis causals: a) Determinades situacions d'efervescència col.lectiva,
generin i recreïn creences i sentiments religiosos. b) És poden establir relacions causals entre els trets
morfològics de l'estructura social i el contingut de les creences religioses i
pràctiques rituals. Després, hipòtesis interpretatives, que contemplen la
religió com a representació social en dos sentits: 1) La religió representa la societat i els relacions
socials en un sentit cognitiu. Davant l’intel.lecte, la religió és un mitjà per
comprendre, es a dir fer intel.ligible la realitat social. 2) També la "representa" al sentit que
l'expressa, la simbolitza, la dramatitza. És a dir, la religió és una forma particular que els humans
tenen de comprendre la seva societat i els seves relacions amb ella, i també és un mitjà d'expressar-la i posar en
escena aquestes relacions a través d'un llenguatge simbòlic singular.
Per últim tenim una hipòtesi funcional, que entendria que
la religió acompleix una funció en la mesura que es constituïa en un sistema de
comunicació d'idees i sentiments que permetia especificar i regular els relacions
socials i permetia que la societat prengui consciència de si mateixa.
