Les subjeccions del subjecte i la diferència entre privacitat i intimitat

La foto és de Grantly Lync

Apunts de la classe del 27/11/12 de l'assignatura Introducció a l'antropologia social del Grau d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona

LES SUBJECCIONS DEL SUBJECTE I LA DIFERÈNCIA ENTRE PRIVACITAT I INTIMITAT

Manuel Delgado

A aquesta classe em vaig permetre –ja que el tema havia sortit– treballar una mica més la qüestió del jo, el subjecte i la relació entre interior i exterior, que és una qüestió que em fa l’efecte que costa una mica de fer entendre, a l’hora sobre tot de fer-vos veure que la identitat personal invidual també és una construcció social i que les teories sobre la identitat col.lectiva se’n deriva de les que va propiciar el que podríem anomenar una mena derivació antisubjectivista de l’interaccionisme simbòlic.

Va aparèixer el tema de les relacions d’om amb si mateix, els “sols amb tu mateix”, del que ja vaig advertir-vos que era un impossible lògic, cal no pots estar sol si estàs amb algú, encara que sigui amb tu mateix. Vaig remetre’m al respecte a dos poetes: a Fernando Pessoa (“A solas conmigo mismo / sin tenerme por amigo”, i a Antonio Machado (“Yo vivo en paz con los hombres / y en guerra con mis entrañas”).

Comencem apuntant el malentès que sol afectar els conceptes de privacitat i intimitat. Ja s'ha remarcat que el privat és el que es sostreu a les diferents formes de interconeixement humà, el que no es mostra ja que no fa als diferents altres amb qui ens anem relacionant. El íntim en canvi remet a la relació amb nosaltres mateixos, a una veritat personal que hi és sempre, indiferent i irreductible als nostres propis avatars. Si la nostra vida exterior és vida com personatges, en la intimitat podem creure conèixer la nostra integritat com actors, és a dir com allò que realment som després de la màscara i la disfressa que ens investim com a éssers mundans. En recorder-vos del que vaig explicar sobre la diferència entre el mi i el self al primer interaccionisme, el que encarna el seu inventor, Georges H. Mead.

La regió invisible de l'íntim és la manera més radical de dins. L'experimentem  com el sagrari de les nostres creences més profundes, com el lloc on es dipositen i des del qual notem créixer les emocions. Si l'extern és el domini dels sentits, aquesta forma taxativa d'interioritat que anomenem el íntim ho és de les emocions. En efecte, el intrínsec absolut que és la intimitat s'associa amb l'ànima o la psique, mentre el fora té a veure amb el nostre cos, de manera que ens interpel.lem o som interpel.lats a través de la vista, el tacte, l'olfacte , el paladar o l'oïda. Si totes les varietats de fora corresponen a la nostra objectivació, és a dir en el nostre esdevenir objectes sensorials de la relació social amb altres –de l'amant amb el cos del qual ens barregem al vianant amb qui intercanviem una mirada fugaç–, aquest dins insuperable ho és de la subjectivitat, per a la lògica cartesiana el domicili del cogito, aquest “jo penso” que és l'única incontrovertible amb què comptem davant la incertesa de la res extensa. També s’associa amb l’expressió interior d’allò espiritual que arriba amb la Reforma protesant.

Tant el privat com el públic hi com a modalitats de nosaltres, més o menys restringit en un cas, il.limitat en l'altre. Per contra, l'íntim es percep i es concep com al marge de les relacions socials, ja que és l'escenari del nostre vincle amb nosaltres mateixos, la nostra autoconsciència, el nostre Jo, aquest ens que permet reduir a la unitat la fragmentació heterogènia, paradoxal i contradictòria que estem fets en realitat. Aquí podem tenir la impressió que les úniques obligacions a què estem sotmesos són les que ens imposa la nostra pròpia ètica personal, la que ens obliga a ser coherents amb nosaltres mateixos. Aquí resideix una instància oracular a la qual atribuïm unes virtuts orientadores que no poden ser desateses, que ens conviden a "escoltar el nostre propi cor". Aquí estan també –o així ens sembla– totes les nostres potencialitats, les que ens conviden a "realitzar-nos a nosaltres mateixos", com si el nostre interior més profund fos una mena de filó del qual extreure capacitats ocultes gairebé infinites. No oblideu que tot el sistema educatiu modern s’aixeca sobre aquesta premissa, desvetllant el seu origen en la premissa calvinista de la immanència de l’individu. I el mateix pel que fa a la noció de ciutadà, que beu en idèntic supòsit.

Aquesta variant extrema del dins en què es produeix la nostra immanència, és a dir la nostra virtualitat com a éssers que poden ser alguna cosa en si mateixos, al marge del món extern– és també l'escenari de repressions que obstaculitzen el seu desenvolupament i ens impedeixen "trobar-nos a nosaltres mateixos". Aquests problemes subjectius solen ser contemplats com la causa de les nostres dificultats a l'hora de relacionar-nos amb els altres. Aquesta idea –la que un jo avariat– és la causa, que no la conseqüència, dels nostres problemes, que passen a ser sempre d'una manera o altre personals, en el doble sentit d'individuals i relatius a la personalitat– és la que va suscitar l'aparició d'una espècie de ciència del subjecte anomenada psicologia, alhora que motivava una allau d'ofertes místiques de renovació o restauració del jo espatllat en forma de tot tipus de religions. Tot un mercat es posava així al servei d'autonomies personals experimentades com danyades o en mal estat. El constituïen, d'una banda, els professionals de la reparació del subjecte deteriorat –els psicòlegs– i els proveïdors de subjectes completament nous, és a dir les diferents corrents religiosos que concorrien al supermercat de la transcendència.

Ara bé, no s'ha sabut sempre reconèixer com el jo interior s'ha convertit en l'instrument més sofisticat que es pogués concebre al servei de la dominació, una dominació que ja no procedeix d'alguna instància divina o humana, però exterior, la vigilància del qual pot ser eventualment burlada, sinó d'una veu autoritària que sona des de dins de nosaltres mateixos i no pot, per tant, ser desatesa. L'alienació pot ser d'aquesta manera ignorant de la seva font real –que procedeix sempre de contingències socials que hi són fora– i ser percebuda com procedent del mal funcionament de l'objecte sagrat per excel.lència en els nostres dies, és a dir del subjecte. El subjecte: aquest "incubo imaginari" que, per Nietzsche, havia estat "el major dogma de la terra fins avui, potser perquè a la immensa multitud dels mortals, als dèbils i oprimits de tota mena, els possibilitava aquest autoengany sublim que suposa interpretar la pròpia debilitat en termes de llibertat ". Aquesta fetitxització del jo fa més tolerables les relacions de submissió, interioritza la repressió i es naturalitza com a artefacte de control que, per molt que se’ns aparegui com a font d'imperatius ètics, no sol ser altra cosa que un dispositiu de disciplina social i políticament determinat.

Aquesta veritable revolució cultural que, de la mà de Descartes i Calvi, va implicar el brutal divorci entre interioritat i exterioritat –de la qual va dependre el sorgiment del subjecte modern– no es va poder dur a terme sinó a partir d'una devaluació absoluta de l'exterior, d'aquest fora en el qual ja no podia haver més que silenci i desolació, ja que l'experiència de la veritat només podia dur-se a terme dins de cadascú. El món deixava així de parlar i de mirar-nos, ja que era un inefable interior el que calia atendre. Ni els altres ni la naturalesa –tot allò que estava a fora, al voltant– podien ser fonts fiables de certesa, perquè  no hi havia res en ells que pogués satisfer una demanda incommensurable d'autenticitat i confiança. Allà fora no hi havia res amb el que garantir la fixesa d'un jo víctima d'un malestar que no podia ser alleujat, ja que tampoc se sabia què causava la seva angoixa o la seva insatisfacció. Tot conflicte passava llavors a ser viscut en clau psicològica, és a dir que ja no podia reconèixer a l'exterior les causes del seu mal, sinó que buscava el que l'afectava en aquest dins abissal el fons del qual no es podia ni entreveure. De la mateixa manera que s'era incapaç de trobar en l'exterior el que li podria salvar, tampoc es trobava allà les desigualtats o greuges que l'afecten en realitat. Les causes del dolor interior estan a l'interior, se sostindrà, i per tant han de ser atribuïdes a la pèrdua de substància o integritat del subjecte.

Aquest va ser el gran desastre: l'obligació que se li va imposar al jo d’atrinxerar-se en si mateix, d’esdevenir hipocondríac davant la discontinuïtat i la contradicció que l'assetjaven des de l'exterior. Tots els habitants dels afores d'un mateix –fins i tot els éssers que podríem arribar a estimar– passaven a ser apreciats com potencials conjurats contra la integritat del subjecte. Aquest –el propi jo– era el territori de calia defensar com fos d'un món imaginat com mantenint un pacte abominable amb el dimoni i la carn i del qual no es podia esperar res a fora realment valuós. La naturalesa, els altres i els nostres propis sentits –els seus agents– no podien ser sinó obstacles que ens apartaven d'una presumpta experiència psicològica pura que omplirà un interior que es sentia tan buit com el detestat exterior que l’assetjava.

En canvi, vet aquí el principal llast que ens va impedir escapar cap a un exterior que sempre va estar i està ple: ple de món. Potser el nostre a objectiu no hauria de ser un altre que vèncer aquesta ruptura terrible que, com ens recorda Lévi-Strauss al seu elogi de Rousseau (a Antropología estructural dos, Siglo XXI), un dia es acarnissar amb nosaltres i ens va obligar a concebre com incompatibles, "el jo i l'altre, el sensible i la racionalitat, la humanitat i la vida-dóna ". Darrere d'aquest objectiu, potser impossible, és el subjecte el que ens subjecta, ja que és el que ens converteix realment en subjectes, en el sentit d'éssers lligats o agafats. Quan ens adonarem que la lluita pendent no és la que ens permetria alliberar el jo, sinó alliberar-nos d'ell? I si fos cert el que proclama el lema d'una famosa sèrie televisiva i la veritat estigués allà fora, en el que om es troba en tancar una porta darrere seu per sortir i no per entrar? En canvi, insistim a pensar que és de dins, d'un interior invisible i inefable, d'on s'espera la revelació del que som o del que creiem o volem ser realment, i que ni hem estat, ni som, ni serem. Pànic als excessos d'una existència social i una comunicació amb l'univers que només poden ser exteriors, en la mesura que busquen sadollar altra set no menys imperiosa: la de tots els altres i la tot de l'altre. Vertigen davant l'evidència que penetrar en qualsevol fora ens obliga a multiplicar-nos i a ser diferents a nosaltres mateixos. Por davant l'heterogeneïtat de l'ésser, ànsia i nostàlgia per l'U perdut o abandonat. Tot el que està a fora, esperant-nos a la sortida, taca, amenaça aquest déu malmès que està dins nostre i que un dia va fer-nos creure que era possible existir sense els altres.

[La fotografia de l'entrada és de Grantly Lynch i està agafada de specialimages.co.uk/]