dijous, 1 d’agost de 2019

Les fogueres de Sant Joan dins i fora muralla. Barcelona,1758-1848




Foguera de Sant Joan segons un gravat del segle XIX, recollit per Joan Amades al seu Costumari
Consideracions per Stefano Portelli

LES FOGUERES DE SANT JOAN DINS I FORA MURALLA. BARCELONA 1758-1848

En efecte, Joan Amades informa al volum IV del seu Costumari català, a la pàgina 33, de com els barcelonins pujaven a les muralles per contemplar les moltes fogueres que, per Sant Joan i Sant Pere, s’encenien als voltants com a conseqüència d’un ban governatiu que, el 1780, prohibia fer-les a dins del casc emmurallat de la ciutat. Però Amades s’equivoca. En realitat, aquest edicte és anterior, de 1758, i el signa el tinent general Alonso Zevallos, governador civil i militar i corregidor de Barcelona. El tens transcrit a la contribució de Xavier  Cazeneuve a Roger Canals et al., La Nit de Sant Joan a Barcelona, Barcelona: Angle/Ajuntament de Barcelona, pp. 18-47. De l'eficàcia d'aquesta ordre ens fa dubtar que el que es repetís 27 vigílies de Sant Joan més entre la seva primera edició i el 1797, tal i com figura en la documentació històrica consultada per en Cazeneuve, que també constata un extens pregó del 1814, prohibint fogueres i petards "para la Seguridad y el bien público" i "para la conservación del empedrado".

Qui ofereix un testimoni de primera mà fou algú que, com a alcalde de la ciutat, el 1822 signaria un ban prohibint les fogueres: Rafael d'Amat i de Cortada, el Baró de Maldà. Hi ha un grapar de referències al seu diari, publicat en nou volums sota el títol Calaix de sastre, per l’Institut Municipal d'Història i l’editorial Curiel, el 1987. Entre 1746 i i 1818, aquest home va recollir en el seu dietari tota mena de consideracions a propòsit de la tradició d'encendre focs la Nit de Sant Joan dins del casc urbà de la ciutat, un costum que ell mateix acredita prohibit el 1785, al·ludint al costum ja referit d'assistir a l'espectacle dels que s'encenien a les muntanyes properes i sobre tot al pla..., "lo que anys enrere era el foc de Sant Joan a la vora de les cases, carrers i places d'esta ciutat, lo que queda privat per los inconvenients que en resultaven".

El més interessant és que aquesta afirmació sols resultava del desig del baró i no de la realitat. Això queda confirmat en totes les referències que al llarg del dietari es fan a les constants desobediències en aquest tema. Com quan, a l'apunt de Sant Joan de 1808, s'esmenten les fogueres que, malgrat la prohibició, s'han aixecat, una d'elles davant de casa seva i un altre a les portes de la residència del mateix governador. L'única apreciació positiva que el Baró de Maldà fa de les fogueres de Sant Joan és quan, el 1811, en que els ocupants francesos les van prohibir no menys inútilment per evitar que servissin de senyal a l’enemic, com explica Francesc Curet a Rebomboris i bullangues de Barcelona (Bruguera). En el diari expressa el seu desig de que "ojalá que ab estos focs poguéssim socarrimar i cremar bé als porcs gavatxos dintre de Catalunya i finalment de tota Espanya ab son Napoleon i a son germà lo pseudorei Josep 'Botella'. Amén".

La història continuarà en els mateixos termes. El 19 de juny de 1820, els alcaldes constitucionals de Barcelona, Narcís Sans i Honorat de Puig, promulguen una ordre en aquest mateix sentit, instant a "que ningún vecino de esta ciudad en las festividades de San Juan Bautista y los santos Pedro y Pablo Apóstoles hagan fuegos u hogueras en las calles y plazas de la misma". Mentre que aquest edicte posa l’accent en la persecució dels coets i petards, els d’anys posteriors Els edictes en aquest sentit es repeteixen els anys següents i el 22 de juny del 1822, els cinc alcaldes constitucionals signen un altre centrant-se en la urgència d’acabar amb les fogueres. Així, el 22 de juny de 1822 els cinc alcaldes constitucionals de la ciutat –Ramon Maresch, Josep Antoni Generés, Ignaci Galí, Francesc de Milans i Duran i l'esmentat Baró de Maldà– emeten un altre decret en que s’amenaça amb sancions als autors de les fogueres o, si no són coneguts, als veïns immediats de l’indret d’on fos aixecada. El document està dipositat a la Biblioteca de Catalunya i el vam fotocopiar. Te l’adjunto.

Sobre el tema de les fogueres que s’estenien al pla de Barcelona tenim el testimoni de Joan Cortada, un dels principals exponents del romanticisme a Catalunya, que hi  dedica diverses pàgines del seu El libro verde de Barcelona, del 1848, del que tenim una edició de Hijo de Domingo Casanovas del 1947. Allà parla de la Barcelona festiva de mitjans del segle XIX, al bullici de la gent que omplia els carrers de la ciutat la nit de Sant Joan, en particular l'antic Passeig de Sant Joan, entre la Ciutadella i el barri de la Ribera, i que acabava de matinada a alguna de les fonts de Montjuïc. Per això el passeig de Sant Joan es diu així, per cert.

Veuràs que, al començament de la seva crònica, fa referència a l'espectacle que oferien totes les fogueres que s'encenien al capvespre, però més enllà de les seves muralles, perquè a l'interior del casc urbà s'havia aconseguit eradicar-les, si més no, com hem vist segons el baró de Maldà, en teoria. Et transcric un fragment: “Apenas huyen del horizonte los últimos rayos del crepúsculo dejando brillar algunas estrellas en el firmamento, cuando este aparece enrojecido por la llama de mil hogueras que se encienden en las quintas y poblaciones del llano que tenemos á la vista. En la Ciudad se ha perdido esta costumbre á puro prohibirla las autoridades, para evitar algunes desgracias que con harta frecuencia sucedían”.

Això té una certa gràcia. Com expliquen Marta Contijoch i Helena Fabré en el seu llibre La ciutat de les fogueres –indispensable; el trobes a la col·lacció OACU de Pol·len–, va ser l’Eixample qui va conèixer una proliferació més generalitzada de fogueres fins la dècada dels 60 del segle passat. Jo mateix et puc aportar el testimoni de que hi havia una quasi per cruïlla. Doncs bé, com ha senyalat Cazeneuve en el text abans referenciat, això resulta de que l'obertura de l'Eixample va implicar incorporar totes les fogueres que en els territoris transformats ja es feien, aprofitant a més l'estructura en retícula dissenyada per Cerdà, els xamflans fàcilment habilitables per aixecar al bell mig les pires. És a dir, que no és que existís una part de Barcelona que es va formar a finals del segle XIX i es va anar farcint de fogueres. Va ser a l’inrevès. Hi havia un munt de fogueres entorn de cadascuna de les quals es van aixecar després uns pisos.






Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch