 |
| Foguera de Sant Joan segons un gravat del segle XIX, recollit per Joan Amades al seu Costumari |
LES FOGUERES DE SANT JOAN DINS I FORA
MURALLA. BARCELONA 1758-1848
En efecte, Joan Amades informa al volum IV
del seu Costumari català, a la
pàgina 33, de com els barcelonins pujaven a les muralles per contemplar
les moltes fogueres que, per Sant Joan i Sant Pere, s’encenien als voltants com
a conseqüència d’un ban governatiu que, el 1780, prohibia fer-les a dins del
casc emmurallat de la ciutat. Però Amades s’equivoca. En realitat, aquest
edicte és anterior, de 1758, i el signa el tinent general Alonso Zevallos,
governador civil i militar i corregidor de Barcelona. El tens transcrit a la contribució de Xavier
Cazeneuve a Roger Canals et al., La
Nit de Sant Joan a Barcelona, Barcelona: Angle/Ajuntament de Barcelona, pp.
18-47. De l'eficàcia d'aquesta ordre ens fa dubtar que el que es repetís 27
vigílies de Sant Joan més entre la seva primera edició i el 1797, tal i com
figura en la documentació històrica consultada per en Cazeneuve, que també
constata un extens pregó del 1814, prohibint fogueres i petards "para la
Seguridad y el bien público" i "para la conservación del
empedrado".
Qui ofereix un testimoni de primera mà
fou algú que, com a alcalde de la ciutat, el 1822 signaria un ban prohibint les
fogueres: Rafael d'Amat i de Cortada, el Baró de Maldà. Hi ha un grapar de referències al seu diari,
publicat en nou volums sota el títol Calaix
de sastre, per l’Institut Municipal d'Història i l’editorial Curiel, el
1987. Entre 1746 i i 1818, aquest home va recollir en el seu dietari tota mena de
consideracions a propòsit de la tradició d'encendre focs la Nit de Sant Joan
dins del casc urbà de la ciutat, un costum que ell mateix acredita prohibit el
1785, al·ludint al costum ja referit d'assistir a l'espectacle dels que
s'encenien a les muntanyes properes i sobre tot al pla..., "lo que anys
enrere era el foc de Sant Joan a la vora de les cases, carrers i places d'esta
ciutat, lo que queda privat per los inconvenients que en resultaven".
El més
interessant és que aquesta afirmació sols resultava del desig del baró i no de
la realitat. Això queda confirmat en totes les referències que al llarg del
dietari es fan a les constants desobediències en aquest tema. Com quan, a
l'apunt de Sant Joan de 1808, s'esmenten les fogueres que, malgrat la
prohibició, s'han aixecat, una d'elles davant de casa seva i un altre a les
portes de la residència del mateix governador. L'única apreciació positiva que
el Baró de Maldà fa de les fogueres de Sant Joan és quan, el 1811, en que els
ocupants francesos les van prohibir no menys inútilment per evitar que servissin
de senyal a l’enemic, com explica Francesc Curet a Rebomboris i
bullangues de Barcelona (Bruguera). En el diari expressa el seu desig
de que "ojalá que ab estos focs poguéssim socarrimar i cremar bé als porcs
gavatxos dintre de Catalunya i finalment de tota Espanya ab son Napoleon i a
son germà lo pseudorei Josep 'Botella'. Amén".
La història continuarà en els mateixos
termes. El 19 de juny de 1820, els alcaldes constitucionals de Barcelona,
Narcís Sans i Honorat de Puig, promulguen una ordre en aquest mateix sentit,
instant a "que ningún vecino de esta ciudad en las festividades de San
Juan Bautista y los santos Pedro y Pablo Apóstoles hagan fuegos u hogueras en
las calles y plazas de la misma". Mentre que aquest edicte posa l’accent
en la persecució dels coets i petards, els d’anys posteriors Els edictes en
aquest sentit es repeteixen els anys següents i el 22 de juny del 1822, els
cinc alcaldes constitucionals signen un altre centrant-se en la urgència
d’acabar amb les fogueres. Així, el 22 de juny de 1822 els cinc alcaldes
constitucionals de la ciutat –Ramon Maresch, Josep Antoni Generés, Ignaci Galí,
Francesc de Milans i Duran i l'esmentat Baró de Maldà– emeten un altre decret
en que s’amenaça amb sancions als autors de les fogueres o, si no són coneguts,
als veïns immediats de l’indret d’on fos aixecada. El document està dipositat a
la Biblioteca de Catalunya i el vam fotocopiar. Te l’adjunto.
Sobre el tema de les
fogueres que s’estenien al pla de Barcelona tenim el testimoni de Joan Cortada,
un dels principals exponents del romanticisme a Catalunya, que hi dedica diverses pàgines del seu El libro verde de Barcelona, del 1848,
del que tenim una edició de Hijo de Domingo Casanovas del 1947. Allà parla de
la Barcelona festiva de mitjans del segle XIX, al bullici de la gent que omplia
els carrers de la ciutat la nit de Sant Joan, en particular l'antic Passeig de
Sant Joan, entre la Ciutadella i el barri de la Ribera, i que acabava de
matinada a alguna de les fonts de Montjuïc. Per això el passeig de Sant Joan es
diu així, per cert.
Veuràs que, al començament de la seva
crònica, fa referència a l'espectacle que oferien totes les fogueres que
s'encenien al capvespre, però més enllà de les seves muralles, perquè a
l'interior del casc urbà s'havia aconseguit eradicar-les, si més no, com hem
vist segons el baró de Maldà, en teoria. Et transcric un fragment: “Apenas huyen del horizonte los últimos rayos del crepúsculo dejando brillar
algunas estrellas en el firmamento, cuando este aparece enrojecido por la llama
de mil hogueras que se encienden en las quintas y poblaciones del llano que
tenemos á la vista. En la Ciudad se ha perdido esta costumbre á puro prohibirla
las autoridades, para evitar algunes desgracias que con harta frecuencia
sucedían”.
Això té una certa
gràcia. Com expliquen Marta Contijoch i Helena Fabré en el seu llibre La ciutat de les fogueres –indispensable;
el trobes a la col·lacció OACU de Pol·len–, va ser l’Eixample qui va conèixer
una proliferació més generalitzada de fogueres fins la dècada dels 60 del segle
passat. Jo mateix et puc aportar el testimoni de que hi havia una quasi per
cruïlla. Doncs bé, com ha senyalat Cazeneuve en el text abans referenciat,
això resulta de que l'obertura de l'Eixample va implicar incorporar totes les
fogueres que en els territoris transformats ja es feien, aprofitant a més
l'estructura en retícula dissenyada per Cerdà, els xamflans fàcilment
habilitables per aixecar al bell mig les pires. És a dir, que no és que existís
una part de Barcelona que es va formar a finals del segle XIX i es va anar
farcint de fogueres. Va ser a l’inrevès. Hi havia un munt de fogueres entorn de
cadascuna de les quals es van aixecar després uns pisos.
