La ciutat, entre natura i paisatge

La imatge correspon a un dels treballs videogràfics de Andrew Brooks

Fragment d'una conferència pronunciada a l'Escola Tècnica d'Arquitectura La Salle de Barcelona, el maig 2004, dins del cicle "Què és el paisatge?"

LA CIUTAT, ENTRE NATURA I PAISATGE

Manuel Delgado

Abans no hi havia paisatges. Ni abans, ni fora, és a dir més enllà dels límits de la nostra civilització. La idea de paisatge respon a una forma de relacionar-se amb el món extern que ni ve de sempre ni és universal. La seva genealogia ens porta al  Renaixement, amb arrels que no s’ensorren massa més enllà de les darreries de l’antiguitat romano-oriental. En efecte, no és sols que la consideració culturalment pautada de la natura faci que aquesta sigui conceptualitzada –si és que ho és– de maneres distintes d’acord amb el context que cada sistema de món imposa, sinó que no trobaríem cap societat ni exterior ni massa anterior a la nostra en què la idea de paisatge pogués ser reconeguda com a present i activa. Res similar al paisatge a les cultures extraoccidentals i extramodernes. Res tampoc al món clàssic, a Grècia o a Roma. Ha estat Anne Cauquelin, en un text recent i ja clàssic, qui millor ha seguit la cronologia d’aquesta noció –paisatge–, el moment clau del qual és l’aparició de la perspectiva com a estratègia representacional al segle XVI, la funció de la qual és espectacularitzar la natura, enquadrar-la, en el doble sentit de col·locar-la dins d’un marc i de sotmetre-la –a ella i a la mirada que la contempla- a un enquadrament disciplinari relatiu a què ha de ser mirat i com. De fet, aquesta distinció entre natura i paisatge la trobem anticipada lúcidament en un text magnífic –com tants dels seus– de Georg Simmel: “Filosofia del paisatge”, publicat originalment al 1913.

No és casual que fos Simmel el pensador que va ser capaç de formalitzar tan magistralment el sentit darrer del concepte de paisatge, distingint-lo del de natura, com tampoc ho és que fos ell a qui devem les apreciacions més afinades sobre la condició singularitzadora del que anomenà “la nervisiositat” de la vida moderna a les ciutats. De fer, la relació entre natura i paisatge platejada per Simmel se sembla a la que podria establir-se entre la ciutat i la representació modelada que d’ella se’n fa a través del projecte urbanístic. D’una banda la natura –la ciutat urbana, en el sentit de socialitzada a l’entorn del moviment com a font paradoxal d’estructuració–, de l’altra, la ciutat urbanitzada, és a dir la ciutat concebuda o imaginada pel dissenyador urbà, però mai practicada per ningú. D’una banda, aquella ciutat de la que Claude Lévi-Strauss podia parlar –i Miquel Martí i Pol traduir-nos– com expressió radical i vehement de la naturalesa. Nova York, en efecte, com un univers que s’ofereix a la contemplació com una cosa de la que la planificació ha estat absent, un univers “en el qual ja no hi intervenen els principis de l’urbanisme: els únics valors significatius són el vellulat de la llum, la finor de les llunyanies, els precipicis sublims al peu dels gratacels, i valls ombroses sembrades d’automòbils multicolors, com si fossin flors”.

Aquesta diferència entre ciutat-natura i ciutat-paisatge o entre ciutat urbana i ciutat urbanitzada evoca una altra apuntada en altre lloc, seguint Henri Lefebvre, entre la ciutat i l’urbà. La ciutat, ho sabem, és una agrupació extensa d'habitatges, carrers i serveis, on viu una població més aviat nombrosa. L’urbà és una cosa distinta. Podríem dir que l’urbà consisteix en un marc mediambiental en què s’observa una espessa xarxa de relacions inestables entre desconeguts o a penes coneguts, una proliferació constant, canviant i interminable de centralitats, una trama de rinxols o trenaments socials discontinus, volubles i efímers, un conglomerat a penes orgànic de components grupals, un seguit d’institucions momentànies. En d’altres paraules, una pura dispersió, una troca el control sobre la qual és difícil, per no dir impossible del tot. L’urbà seria, per tant, un dispositiu sense ànima, una màquina subsocial i un engranatge quasi biòtic privats d’aquell camp representacional en el qual la sociologia tradicional volia reconèixer, projectant-se sacralment, els principis axiomàtics i morals en què s’havia de sustentar tot pacte societari. L’urbà, en aquest sentit, recorda la imatge que Simmel donava, a la seva “Filosofia del paisatge”, d’un lloc natural. Un indret natural podia existir lluny del que entenem habitualment per la “natura”; podia donar-se perfectament existir als carrers d’una ciutat, entre automòbils i botigues. Un lloc natural era aquell en què podia enregistrar-se la connexió sense fi de les coses, l’ininterromput produir i negar de les formes, la unitat fluent de l’esdevenir que s’expressa en la continuïtat de l’existència temporal i espacial.

Doncs bé. Tot aquest dinamisme fet de fragments en contacte que fa de l’urbà una forma de naturalesa, en el sentit simmelià, succeeix d’esquenes a un ordre polític que fa molt que intenta que la ciutat renunciï a llur condició intrínsecament turbulenta i contradictòria, deixi desentranyar els seus estranys llenguatges i acati la seva autoritat, convertint-se per fi en un paisatge. Per Simmel, en efecte, un paisatge és un “retall” intencionat i intencional d’una realitat per definició total que pot ser, en aquest cas, l’urbà o, si es vol, la ciutat com a vida magmàtica i caòtica, és a dir autoorganitzada. L’urbanisme consisteix, justament, en convertir l’urbà de natura en paisatge –sempre seguint Simmel–, és a dir el que era natura no formalitzada i en constant agitació en una totalitat parcialitzada amb pretensions d’autonomia i autosuficiència.

L’heterogeneïtat de significats que registra l’urbs és viscuda per la polis com una crisi de significats, en el sentit de que les institucions polítiques no acaben mai d’assumir que la pluralitat d’usos i funcions ha d’implicar una idèntica proliferació de sentits, memòries, jocs, usos, etc. Davant aquesta realitat, que fa de la metròpoli una organització societària en què l’anonimat esdevé estructura i allò diferent es reprodueix, es procura un cop i altre convertir la urbanització en politització –la natura en paisatge–, és a dir en assumpció de l’arbitri de l’Estat sobre la confusió i els esquemes paradoxals que es despleguen a la ciutat. Si la gran tradició de les ciències socials de la ciutat que s’inaugura a Chicago els anys vint i trenta del segle XX ens va fer entendre que, per  bé o per mal, la societat urbana era una societat anònima, sense ànima, la intenció de qualsevol projecte de centralitzador és justament la de reconèixer i fer reconèixer aquella unitat espiritual que prèviament se’n ha preocupat d’inventar. L’aspiració de tot procés polititzador és, en efecte, la de constituir i fer respectar una certa animositat que faci viable l’urbà com una cultura homogènia i unificada, susceptible de generar i mobilitzar afectes identitaris específics. En aquesta direcció, a la conceptualització política de la ciutat li resulta indispensable l’establiment de paisatges, entesos com a centres ètics i al mateix temps estètics, que duguin a terme una tasca d’integració tant instrumental com expressiva, tan atractiva per el ciutadà en el pla utilitari com en el simbòlic.

L’objectiu d’aquest projecte d’institucionalització de certs aspectes de la forma urbana –de generació de paisatges urbans on abans hi havia la ciutat com a urbs– és prioritariament el de reeditar mecanismes no gaire diferents dels que van possibilitar la irrupció dels nacionalismes de base territorial i històrica al segle passat. El mateix es podria dir pel que fa als intents de dotar d’una base arquitectònica i estètica al que es voldria l’emergència d’una identitat col·lectiva unificada. De fet, la tasca que s’imposa als nous nacionalismes urbans és la mateixa que un dia afrontaren els seus precursors del XIX i que continuen aplicant els països que van incorporant-se a la modernitat: fer possible la politització, entesa com a procés de control i centralització, bé sobre una multitud de subgrups canviants i precaris, bé sobre no uns no menys nombrosos segments corporatius autosuficients, en ordre a generar un sentiment d’adscripció a una sola cultura “nacional” –ara caldria afegir “urbana”– políticament santificada, susceptible de transcendir la tendència a la inconnexió i l’atomització que caracteritzaren la forma feble de vincular-se entre sí les unitats particulars en les societats premodernes, però molt més encara les actuals societats urbanitzades, definides precisament per la seva invencible  tendència a l’esmicolament, la inestabilitat i la incongruència.

El que la història del paisatge com a concepte i com a pràctica representacional ens diu és que aquest apareix com una més de les conseqüències de la redefinició bizantina de la imatge, inseparable, al seu torn, de les grans polèmiques entre iconoclastes i iconòduls que tant defineixen el segle XIX de la civilització romanooriental. La qüestió és si els humans estan legitimats o no, és més, si poden o no, imitar o copiar la grandesa inescrutable tant de Déu com de la seva obra. La resposta és que no, no poden, no saben. L’obra de Deu és inimitable i, per tant, irrepresentable. És aleshores que irromp el paisatge justament com la icona de la natura, com la seva imitatio. Doncs bé, amb la ciutat passa el mateix. La incommensurable tasca del social sobre si mateix que és la vida urbana sols pot ser copsada i exhibida espectacularment en tant que pàl·lida imatge de la que l’urbanista o el planificador de ciutats generen a través del projecte. El resultat és un paisatge urbà que pretén ser la ciutat o, més ben dit, un tros de ciutat. Però de la ciutat, com de la natura segons Simmel, no es pot fer un fragment, més que res perquè tota ella és una pura fragmentació. Feta de discontinuïtats, forma inacabada i inacabable, el somni del paisatge com a mecanisme ordenador li brinda a la polis i els projectadors al seu servei, l’única possibilitat de veure-la assossegada, quieta, quimèricament finalitzada.

És a les ciutats on pot contemplar-se com la colonització de la pluralitat de les maneres de fer i de pensar ha tornat sobre les seves passes per sotmetre l’heterogeneïtat urbana i per imposar l’estandardització cultural que necessita tota unitat política. Hi ha una natura –de la que, com allò real a Lacan, no en sabem a penes res–, però la intervenció cerca configurar un paisatge, que no és sinó el resultat de la voluntat per produir una imatge central, adequada als interessos de les seves elits polítiques i socioeconòmiques. Hi havia un oceà abissal d’imatges en moviment i ara el que es busca és generar allò que diuen un imaginari, és a dir una versió definitiva i definitòria que permeti reduir a la unitat la troca i la filigrana de que està feta en realitat la vida urbana. La tasca de l’urbanista és, doncs, aquesta: procurar dispositius visuals al servei de les dinàmiques de centralització política; instituir un paisatge, és a dir allò que Georg Simmel descriu com escissió reconciliant, cosa “individual, tancada, satisfeta-en-si i que, per això, roman arrelat, lliure de contradiccions”. De la ciutat com a natura –massa absoluta i il·limitada de formes i esdeveniments– a la ciutat com a paisatge, és a dir –tornant al principi i a la definició proposada– enquadrada, ordenada, clara, obeible i obedient.