La foto prové de lamevbarcelona.cat i no hi figura autor |
Nota per l’amic
Ramon Alcoberro, a proposit d'un article seu publicat a El Temps
LA FLAMA DEL CANIGÓ I LES FOGUERES DE
SANT JOAN
Manuel Delgado
Com saps i subratlles al teu article, a
Barcelona en queden ben poques de fogueres. De les centenars que cremaven a la
dècada dels 60, sols es van encendre 16 fogueres aquesta passada nit de Sant
Joan. Totes han estat enceses per la Flama del Canigó, que arriba a la Plaça
Sant Jaume i es recollida per representants oficialment reconeguts de cada
barri per encendre les seves respectives fogueres.
Això de la Flama del Canigó va començar el
1955, quan l’excursionista Francesc Pujadé, inspirant-se en els versos 175 a
190 del Cant Primer del poema Canigó
de Jacint Verdaguer (2011 [1886]), encén un foc al cim d’aquesta muntanya del
Pirineu, el mateix que, renovat any rere any, més tard, ja el 1963, encendrà,
primer, les fogueres dels territoris del Rosselló, la Vall de la Tet i
Vallespir, a la Catalunya Nord, per començar a estendre’s per la resta dels
Països Catalans a partir de la segona meitat de la dècada de 1960.
Aquest element, del tot estrany al que havien estat les revetlles de Sant
Joan al barris de Barcelona, apareix al centre d’una redefinició d’una pràctica
festiva que, a mans de les institucions, adquireix un sentit i un valor
completament diferents.
Aquest és el sentit del que està sent la política de “recuperació” de les
fogueres de Sant Joan per part de l’Ajuntament de Barcelona. Si les
fogueres acostumaven a ser obra de les colles de nens que passaven les tardes
jugant al carrer i que, tocant a Sant Joan, omplien aquest temps recollint
fusta per cremar, la relectura que ofereix el govern municipals implica una
reformulació dels significats i valors associats a aquesta celebració, en
aquest cas vinculant-la a la Flama del Canigó. En aquests termes es descriu la
celebració de la vigília de Sant Joan a la pàgina web sobre ”cultura popular
barcelonina” de l’Ajuntament: “El 23 de juny a la tarda la Flama del Canigó
arriba a la plaça de Sant Jaume, on és rebuda per les autoritats municipals,
l’Àliga de la Ciutat i els Gegants de la Ciutat, mentre sona la cançó ‘Muntanyes
del Canigó’. Tot seguit, els representants de cada barri agafen el foc que
encendrà les fogueres de tota la ciutat. Amb l’encesa de les fogueres comencen
les revetlles a les places i carrers dels barris barcelonins i, paral·lelament,
els sopars populars, espectacles pirotècnics, balls i molta gresca fins a la
matinada”.
Seguint aquesta línia, en l'apartat de la
seva pàgina web dedicat a la Flama del Canigó, Òmnium Cultural fa un ús
semblant de les nocions de festa i tradició com a vies per construir
continuïtats entre el present i diferents passats, donant així sentit a aquesta
identitat comuna a tots els membres d'aquests Països Catalans teatralment
unificats per la Flama. L'entitat troba en la celebració del solstici d'estiu
per part “dels primers pobladors” l'inici d'aquesta comunitat que perdura fins
als nostres dies malgrat les múltiples opressions i ruptures imposades, i que
s'escenifica cada vigília de Sant Joan “com a tradició característica al
conjunt dels Països Catalans”, tot i les diferents formes que pugui prendre en
cadascun dels diferents territoris [www.omnium.cat/contingut-programa/organitzadors,
visitat el 10/4/2016].
Tota la producció apologètica sobre la Flama del Canigó insisteix en aquest significat pancatalanista que l’associa, per extensió, a les fogueres de Sant Joan, tal i com apareixen imaginades per la Renaixença i exemplifiquen poemes com “La nit de Sant Joan, de Prudenci Bertrana (1874), o “La nit de Sant Joan. Balada”, de Damàs Calvet (1871), contemplades com a al·legoria perfecte de l’essència de la catalanitat. O “L’espurna”, de Joan Alcover. De fet, del que es tracta és de recuperar el sentit que tingueren els Foguerades Patriòtiques de Sant Joan que, els anys 1906 i 1907, vehicularen a desenes de punts alts del país la indignació del catalanisme davant la Llei de Jurisdiccions, polititzant una imatge que ja havia fascinant els primers nacionalistes romàntics: la dels focs encenent-se als cims de les muntanyes de Catalunya, a la manera del que constatava Carles Bosch de la Trinxeria a Records d’un excursionista (1887) o Carreras Candi a diversos articles publicats a La Il·lustració catalana a l’entorn de 1890, o, més d’un segle després, Joan Teixidor al final del seu cant al riu Fluvià.
Aquestes fogueres catalanistes que anunciaren
la conformació de Solidaritat Catalana el 1908, com a confluència del regionalisme
republicà i el carlí, i que li presten el model dramatúrgic i ritual a la Flama
del Canigó, són aquelles a les que cantà en Joan Maragall a “Els focs de Sant
Joan”, com expressió d’una ecumene mística basada en la llengua compartida. El
referent al miracle de la Pentecosta fa rodona la imatge de la llengua de foc que
el poeta proposa com a manifestació de la sobreposició perfecte entre la flama
física de les fogueres i el català com parla que unifica profèticament les
diferents terres d’un mateix país.
No cal dir que aquesta plusvàlua
simbòlica que li atorgà el nacionalisme primordialista era, per aquells que encenien any rere any
les fogueres o s’aplegaven al seu entorn als carrers de Barcelona –la
quitxalla, els veïns...–, de ben segur no sols no compartida, sinó ni tan sols
coneguda. Desproveïdes d’aquesta dignitat patriòtica, les fogueres de Sant Joan
que se encenien a tants carrers de Barcelona no tenien cap valor. Així després
del triomf franquista els focs solsticials urbans, mancats de contingut
vindicatori, sols van poder sobreviure com una mena de resta inercial. A la
pàgina d’Omnium Cultural es podia llegir fins fa poc, fins que li vaig demanar
a en Jordi Cuixart que ho treies, sisplau: “Acabada la Guerra d’Espanya el
1939, i sota el règim del general Franco, torna a produir-se un replegament en
tot el que ens identifica com a poble i amb prou feines són permeses aquelles
tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de
contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de
cremar fustes i trastos vells i, la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar,
o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural” [www.omnium.cat/contingut-programa/historia;
visitat el 15/5/2016].
L’èmfasi que assumeix l’Ajuntament de
Barcelona, de la mà del seu àmbit de Cultura Popular i a partir de 2015, en la
connexió entre Flama del Canigó i fogueres populars –ara ja no tant populars–
permet investir aquestes d’una sobrecàrrega simbòlica que les vincula a la
resistència i persistència d'aquesta cultura catalana transfronterera, en part
gràcies als esforços d'una societat civil que és celebrada com la base
d'aquesta continuïtat. Es promou així una mena de sobreposició simbòlica perfecta entre el foc dels cims
d’aleshores, que emergeix de nou al Canigó cada any, i les fogueres urbanes,
però controlades, de Barcelona. Es fa real la reconciliació entre la Catalunya
cosmopolita que representa Barcelona i la Catalunya pairal, històricament
divorciades, tal i com percebia Màrius Verdaguer –un dels millors representants
de les primeres avantguardes a Catalunya– quan contrastava una ballada de
sardanes a la plaça Universitat de Barcelona amb la sorollosa i superficial
vida urbana en festes, la Nit de Sant Joan de 1930. L'article es titula “El centenario de
Mistral en Barcelona”, i el va publicar La Vanguardia el 1 de juliol de 1930.
Catalanisme medievalitzant de la
Renaixença i el modernisme, fonamentat en la mística d’una pàtria creada per
Déu, i catalanisme modern, urbà i al mateix temps neoatenenc, fonamentat en els
valors de la civilitat, com volia el Noucentisme. La Barcelona de Joan Maragall
i la d’Eugeni d’Ors sintetitzades en fogueres carregades al mateix temps de
valors essencials romàntics i cívics, que entén que la cultura catalana, condensada en els Focs de
Sant Joan, persisteix perquè persisteixen els catalans.
En qualsevol cas, un desenvolupament més ampli d'aquest tema el tens en el capítol IV, punt 2, del llibre de Marta Contijoch i Helena Fabré, La ciutat de les fogueres (Pol·len, 2017), concret el seu apartat 2, titulat "La colonització institucional de una festa".
En qualsevol cas, un desenvolupament més ampli d'aquest tema el tens en el capítol IV, punt 2, del llibre de Marta Contijoch i Helena Fabré, La ciutat de les fogueres (Pol·len, 2017), concret el seu apartat 2, titulat "La colonització institucional de una festa".