La Flama del Canigó i les fogueres de Sant Joan a Barcelona

La foto prové de lamevbarcelona.cat i no hi figura autor

Nota per l’amic Ramon Alcoberro, a proposit d'un article seu publicat a El Temps

LA FLAMA DEL CANIGÓ I LES FOGUERES DE SANT JOAN

Manuel Delgado

Com saps i subratlles al teu article, a Barcelona en queden ben poques de fogueres. De les centenars que cremaven a la dècada dels 60, sols es van encendre 16 fogueres aquesta passada nit de Sant Joan. Totes han estat enceses per la Flama del Canigó, que arriba a la Plaça Sant Jaume i es recollida per representants oficialment reconeguts de cada barri per encendre les seves respectives fogueres.

Això de la Flama del Canigó va començar el 1955, quan l’excursionista Francesc Pujadé, inspirant-se en els versos 175 a 190 del Cant Primer del poema Canigó de Jacint Verdaguer (2011 [1886]), encén un foc al cim d’aquesta muntanya del Pirineu, el mateix que, renovat any rere any, més tard, ja el 1963, encendrà, primer, les fogueres dels territoris del Rosselló, la Vall de la Tet i Vallespir, a la Catalunya Nord, per començar a estendre’s per la resta dels Països Catalans a partir de la segona meitat de la dècada de 1960.

Aquest element, del tot estrany al que havien estat les revetlles de Sant Joan al barris de Barcelona, apareix al centre d’una redefinició d’una pràctica festiva que, a mans de les institucions, adquireix un sentit i un valor completament diferents.

Aquest és el sentit del que està sent la política de “recuperació” de les fogueres de Sant Joan per part de l’Ajuntament de Barcelona. Si les fogueres acostumaven a ser obra de les colles de nens que passaven les tardes jugant al carrer i que, tocant a Sant Joan, omplien aquest temps recollint fusta per cremar, la relectura que ofereix el govern municipals implica una reformulació dels significats i valors associats a aquesta celebració, en aquest cas vinculant-la a la Flama del Canigó. En aquests termes es descriu la celebració de la vigília de Sant Joan a la pàgina web sobre ”cultura popular barcelonina” de l’Ajuntament: “El 23 de juny a la tarda la Flama del Canigó arriba a la plaça de Sant Jaume, on és rebuda per les autoritats municipals, l’Àliga de la Ciutat i els Gegants de la Ciutat, mentre sona la cançó ‘Muntanyes del Canigó’. Tot seguit, els representants de cada barri agafen el foc que encendrà les fogueres de tota la ciutat. Amb l’encesa de les fogueres comencen les revetlles a les places i carrers dels barris barcelonins i, paral·lelament, els sopars populars, espectacles pirotècnics, balls i molta gresca fins a la matinada”.

Seguint aquesta línia, en l'apartat de la seva pàgina web dedicat a la Flama del Canigó, Òmnium Cultural fa un ús semblant de les nocions de festa i tradició com a vies per construir continuïtats entre el present i diferents passats, donant així sentit a aquesta identitat comuna a tots els membres d'aquests Països Catalans teatralment unificats per la Flama. L'entitat troba en la celebració del solstici d'estiu per part “dels primers pobladors” l'inici d'aquesta comunitat que perdura fins als nostres dies malgrat les múltiples opressions i ruptures imposades, i que s'escenifica cada vigília de Sant Joan “com a tradició característica al conjunt dels Països Catalans”, tot i les diferents formes que pugui prendre en cadascun dels diferents territoris [www.omnium.cat/contingut-programa/organitzadors, visitat el 10/4/2016].

Tota la producció apologètica sobre la Flama del Canigó insisteix en aquest significat pancatalanista que l’associa, per extensió, a les fogueres de Sant Joan, tal i com apareixen imaginades per la Renaixença i exemplifiquen poemes com “La nit de Sant Joan, de Prudenci Bertrana (1874), o “La nit de Sant Joan. Balada”, de Damàs Calvet (1871), contemplades com a al·legoria perfecte de l’essència de la catalanitat. O “L’espurna”, de Joan Alcover. De fet, del que es tracta és de recuperar el sentit que tingueren els Foguerades Patriòtiques de Sant Joan que, els anys 1906 i 1907, vehicularen a desenes de punts alts del país la indignació del catalanisme davant la Llei de Jurisdiccions, polititzant una imatge que ja havia fascinant els primers nacionalistes romàntics: la dels focs encenent-se als cims de les muntanyes de Catalunya, a la manera del que constatava Carles Bosch de la Trinxeria a Records d’un excursionista (1887) o Carreras Candi a diversos articles publicats a La Il·lustració catalana a l’entorn de 1890, o, més d’un segle després, Joan Teixidor al final del seu cant al riu Fluvià.

Aquestes fogueres catalanistes que anunciaren la conformació de Solidaritat Catalana el 1908, com a confluència del regionalisme republicà i el carlí, i que li presten el model dramatúrgic i ritual a la Flama del Canigó, són aquelles a les que cantà en Joan Maragall a “Els focs de Sant Joan”, com expressió d’una ecumene mística basada en la llengua compartida. El referent al miracle de la Pentecosta fa rodona la imatge de la llengua de foc ­que el poeta proposa com a manifestació de la sobreposició perfecte entre la flama física de les fogueres i el català com parla que unifica profèticament les diferents terres d’un mateix país.

No cal dir que aquesta plusvàlua simbòlica que li atorgà el nacionalisme primordialista  era, per aquells que encenien any rere any les fogueres o s’aplegaven al seu entorn als carrers de Barcelona –la quitxalla, els veïns...–, de ben segur no sols no compartida, sinó ni tan sols coneguda. Desproveïdes d’aquesta dignitat patriòtica, les fogueres de Sant Joan que se encenien a tants carrers de Barcelona no tenien cap valor. Així després del triomf franquista els focs solsticials urbans, mancats de contingut vindicatori, sols van poder sobreviure com una mena de resta inercial. A la pàgina d’Omnium Cultural es podia llegir fins fa poc, fins que li vaig demanar a en Jordi Cuixart que ho treies, sisplau: “Acabada la Guerra d’Espanya el 1939, i sota el règim del general Franco, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustes i trastos vells i, la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural” [www.omnium.cat/contingut-programa/historia; visitat el 15/5/2016].

L’èmfasi que assumeix l’Ajuntament de Barcelona, de la mà del seu àmbit de Cultura Popular i a partir de 2015, en la connexió entre Flama del Canigó i fogueres populars –ara ja no tant populars– permet investir aquestes d’una sobrecàrrega simbòlica que les vincula a la resistència i persistència d'aquesta cultura catalana transfronterera, en part gràcies als esforços d'una societat civil que és celebrada com la base d'aquesta continuïtat.  Es promou així una mena de sobreposició simbòlica perfecta entre el foc dels cims d’aleshores, que emergeix de nou al Canigó cada any, i les fogueres urbanes, però controlades, de Barcelona. Es fa real la reconciliació entre la Catalunya cosmopolita que representa Barcelona i la Catalunya pairal, històricament divorciades, tal i com percebia Màrius Verdaguer –un dels millors representants de les primeres avantguardes a Catalunya– quan contrastava una ballada de sardanes a la plaça Universitat de Barcelona amb la sorollosa i superficial vida urbana en festes, la Nit de Sant Joan de 1930. L'article es titula “El centenario de Mistral en Barcelona”, i el va publicar La Vanguardia el 1 de juliol de 1930.

Catalanisme medievalitzant de la Renaixença i el modernisme, fonamentat en la mística d’una pàtria creada per Déu, i catalanisme modern, urbà i al mateix temps neoatenenc, fonamentat en els valors de la civilitat, com volia el Noucentisme. La Barcelona de Joan Maragall i la d’Eugeni d’Ors sintetitzades en fogueres carregades al mateix temps de valors essencials romàntics i cívics, que entén que  la cultura catalana, condensada en els Focs de Sant Joan, persisteix perquè persisteixen els catalans. 

En qualsevol cas, un desenvolupament més ampli d'aquest tema el tens en el capítol IV, punt 2, del llibre de Marta Contijoch i Helena Fabré, La ciutat de les fogueres (Pol·len, 2017), concret el seu apartat 2, titulat "La colonització institucional de una festa".