dissabte, 11 de maig de 2013

La manifestació com a ritual polític modern. Comentari sobre la sortida de camp del Primer de Maig. Antropologia religiosa. Classe del 6/5/13

Fotografia de Sandra Viva, presa de es-es.facebook.com/pages/Street-Photography-Sandra-Viva/

A la sortida de camp a la manifestació del matí del Primer de Maig vaig fer un seguit de consideracions als/les assistents que em vaig permetre reiterar classe. D'entrada, des del punt de vista de la teoria política, la manifestació al carrer concreta el dret democràtic a expressar lliurement l'opinió i implica l’exercici d’un dret personal fonamental practicat col·lectivament. A través seu, les persones poden oposar-se als poders administratius o a qualsevol altra instància per mitjà d’una associació transitòria que es fa present en un lloc de pas públic. Aquest espai públic esdevé així molt més que un mer passadís: un autèntic espai públic en el sentit il·lustrat del terme, és a dir un espai de i per a la publicitat. En aquest sentit, la concentració o la marxa d’un grup humà pel carrer implica una fusió, però aquesta fusió no té res d’orgànica, a la manera de la convivència comunal, sinó que està conformada per persones individuals que prescindeixen o posen entre parèntesi provisionalment el que les separa, per assolir una unitat moral que es pressuposa efímera.

Recordem que, per la ciència política, la manifestació implica potser la forma més entusiasta i activa de participació política, el nivell mig de la qual trobem –si més no en una societat nominalment democràtica– l’acte elemental d’anar a votar. És també una de les modalitats més taxatives de control social sobre els poders públics. Participar en manifestacions, sortir al carrer, per expressar missatges associats al que ha de ser o no ha de ser l’administració dels afers públics constitueix una modalitat d’acció política  que implica el màxim grau d’involucrament personal dels membres d’una societat. No cal dir que les accions de protesta al carrer són un recurs bàsic perquè les minories socials, polítiques o culturals puguin gaudir d’una veu públic que els circuits mediàtics i publicitaris al servei de les institucions polítiques i les majories socials no els hi concedirien mai. Però si és el mecanisme més recurrentment utilitzat a l’hora de contestar qualsevol forma d’autoritat institucional del tipus que sigui, no és menys cert que també poden ser un recurs del propi poder polític i altres instàncies poderoses en ordre a mostrar-se «legitimades pel carrer», com veiem que passa en el cas de les manifestacions de crisis, aquelles que convoquen els propis governs per fer front a certes amenaces que es perceben com posant en perill el sistema polític hegemònic o simplement els partits polítics que governen.

Si és veritat que tot poder polític demana avui la seva corresponent escenificació, la posada en escena teatral de la seva grandesa i la seva eficàcia, sembla inevitable i pertinent l’espectacularització d’instàncies polítiques que són constantment evocades, però que, en cas que no existissin les manifestacions i altres actes de masses similars, no tindrien l’oportunitat d’esdevenir visibles. Si l’Estat i les diferents esferes governamentals tenen el seu teatre, el mateix es podria dir d’institucions al mateix temps fonamentals i hiperabstractes, com ara el poble, la ciutadania, els votants..., és a dir, tots aquells als quals presumptivament el sistema polític representatiu representa. En aquestes oportunitats, el sistema de representació hegemònic pot oferir la imatge de que la ciutadania no és un personatge al mateix temps protagonista, però passiu, que es limita a dipositar el seu vot en una urna cada ics temps, sinó un conjunt d’individus conscients i responsables que poden prendre la determinació de fer sentir la seva veu directament, sense la intermediació dels seus representants polítics. Les manifestacions polítiques acaben fent, doncs, el que els rituals solen fer: convertir en realitat les il·lusions socials, constituir-se en pròtesi de realitat que fan pensable allò eteri, invisible, metafísic, però tot i això permanentment evocat. Les manifestacions fan real el que, si no fos per elles, no seria sinó una pura entelèquia. El que veiem desfilar a la manifestació a la que vàrem assistir el Primer de Maig era la classe obrera, per exemple.

De la mà d'aquests fenòmens ens trobem de ple dins el camp de les operacions-trajecte, dels desplaçaments, dels trànsits i dels passatges. Els itineraris a peu per la ciutat –individuals, grupals o massius– organitzen polisèmicament els elements dels seus recorreguts –arquitectura edificada, monuments, mobiliari urbà–, els investeixen d’un valor afegit –positiu, negatiu, neutre– i teixeixen amb ells configuracions tempoespacials, formes de deambular que trien, incoen, substitueixen, combinen, desgreixen o modifiquen els elements de l’entorn construït i dissenyat; que seleccionen; descarten o fragmenten els espais que recorren, afirmen o desmenteixen; omplen o provoquen absències en aplicar-se sobre una forma urbana vivificada de sobte per una acció col·lectiva que la talla i retalla. Aquestes figures designen la tasca d’apropiació d’indrets i trajectes considerats apropiats i apropiables. En alguns casos, aquesta apropiació és institucionalment propiciada, patrocinada o simplement acceptada. En d’altres –ho anirem veient–, aquesta dinàmica què territorialitza efímerament l’espai públic pot ser determinada per tota mena de contenciosos entre grups socials en disputa o amb una Administració pública que s’arroga la possessió dels carrers i les places d’una ciutat.

Tenim, doncs, les manifestacions permeten que unes determinades aliances socials puguin usar simbòlicament l’espai urbà com a plataforma per posar-se en escena a elles mateixes. Els carrers esdevenen així marcs a disposició de que els diferents segments que composen la societat  exhibeixen la seva pròpia epifania. Per tal fi cada grup humà –el que l'altra dia desfilava per celebrat el Primer de Maig en el nostre cas­– llença sobre la forma urbana una xarxa d’avaluacions simbòliques sempre distinta. És obvi que l’entramat de carrers i els decorats urbans –edificis, monuments, etc.– són, en principi, els mateixos per a tothom i tenen el mateix significat per a qui –des de les polítiques urbanístiques– els ha ordenat o els administra. Ara bé, cada col·lectiu humà –de fet, cada individu també– distribueix el seu propi sistema d’accentuacions i aplica el seu propi estil d’enunciació, i ho fa a base d’aplicar sobre el mapa abstracte de la ciutat un sistema de denotacions que ignora certs indrets, a la vegada que reconeix com a forts i propis aquells punts i trajectes que tria per fer d’ells l’escenari de la seva encarnació física. Parlem de fites, o punts de referència; nodes, en el sentit d’encreuaments, punts estratègics que permeten que s’hi donin empiulaments, llocs on es concentren activitats; vies, conductes seguits pels actors socials, instruments al servei de la connexió entre indrets, i límits, els elements lineals no reconeguts com a vies i que són referències laterals i de confí. El resultat implica una projecció col·lectiva d’allò que els geògrafs de la percepció anomenarien mapes cognitius, cartografies que cada individu elabora a partir la representació mental que es fa dels indrets on viu o que utilitza habitualment.

Com vaig remarca-vos sobre el terreny, les manifestacions funcionen tècnicament com a festes implícites o parafestes, en el sentit de que no són homologades com a activitats festives a efectes oficials, ni del llenguatge comú, ni per part d’aquells experts que es pressuposen competents en l’estudi de les anomenades «tradicions». A la pràctica, però, aquestes activitats massives que de manera compacta i concertada ocupen l’espai públic i el transformen responen a lògiques que són essencialment les mateixes que orienten les festes populars al carrer. I no és sols que les marxes de protesta civils nasquessin al segle XIX inspirades en el model que li prestaven les processons religioses o que, ara mateix, no facin més que aguditzar la tendència a incorporar elements festivals; és, sobretot, que les manifestacions civils es revelen de seguida al servei d’aquell mateix dispositiu de producció identitària del que veiem que les festes eren paradigma i que, per dur a terme llur tasca, posen en marxa mecanismes performatius que fan moralment eloqüent l’entorn físic que els convocants i els convocats consideren apropiat i apropiable per dur a terme la seva acció.

A diferència d’una processó o d’una cercavila, una manifestació és un acte en el qual un segment social determinat reclama alguna cosa o fa saber determinada informació relativa a la situació que travessa. Al missatge general que tota festa emet –som!–, la manifestació n’hi afegeix uns altres de més específics, que consisteixen a afegir-hi... i volem, diem, exigim, etc., tal o tal altra cosa. Són mobilitzacions, un dels instruments centrals dels moviments socials, corrents d’acció col·lectiva suscitats per incidir sobre la realitat i canviar-la. És per la mobilització que els moviments socials no sols mouen o intenten moure un cert estat de les coses, sinó que ho fan a base de moure’s en un sentit literal, topogràficament i cronològicament, al seu si. En tots els casos, les ocupacions extraordinàries del carrer per part de grups compactes de persones que tenen intenció de dir o fer una sola cosa al mateix temps obtenen una certa prerrogativa sobre l’espai que usen transitant-lo, defineixen la seva acció amb relació a un territori que afirmen com a provisionalment propi i al qual atribueixen o bé usurpen uns valors simbòlics determinats.

La diferència més important que podem trobar entre les deambulacions tradicionals i les manifestacions militants com la de l'altre dia, però, és que les primeres pretenen expressar cíclicament l’existència d’una suposada comunitat estable, un grup humà pretesament coherent del qual una de les característiques és la perduració. En canvi, les manifestacions de carrer són pràctiques significants marcades per la seva condició esporàdica i perquè fan evidents les virtuts cohesionadores del conflicte, la qual cosa implica que aquests tipus d’actes fusionals són, en efecte, un exemple de ritualització dels enfrontaments socials, no gaire diferents dels que ha estudiat tant l’antropologia social de temàtica exòtica com l’estudi del procés de modernització a les pròpies societats occidentals. Això és obvi en el cas d’aquells actes que impliquen la visibilització de grups que es consideren a si mateixos com a injustament invisibilitats, per exemple les dones, els joves, els immigrants, els gais, etc., amb la qual cosa l’analogia amb els ritus de rebel·lió estudiats per l’etnologia clàssica esdevé encara més clara.

En concret, les manifestacions de carrer proclamen un seguit de coses a propòsit d’un sector d’opinió, d’un segment moral o ideològic, o d’una de les fraccions que concorre en un litigi social, econòmic o polític qualsevol: la seva força, la seva resolució, el seu entusiasme, la seva indigació, la seva disciplina, la seva capacitat de convocatòria. No poques vegades, aquest tipus d’actes enunciatius no tenen com a objectiu difondre un missatge concret –per molt que es repeteixin consignes o s’enarborin pancartes–, sinó desplegar una determinada energia social, corporificar o espectacularitzar no tant una comunitat orgànica com una potència que expressa adhesions o/i rebuigs. Sovint, aquesta potència pren la forma d’una quasi-amenaça davant d’aquells que d’una manera o una altra s’està interpel·lant, ja sigui un altre sector social en competència, una instància   considerada perillosa –i sovint presentada com una abstracció personalitzada: la droga, el terrorisme, la delinqüència, el feixisme, la globalització capitalista, la propietat privada del sòl...– o bé el poder polític, social o econòmic establert considerat abstractament.

El grup humà que cristal·litza per una estona als carrers –i que, tret de les manifestacions rutinàries o cícliques com aquesta del Primer de Maig, no tornarà a aplegar-s’hi mai més per idèntics motius, tot i que si per raons similars, no té en comú una cosmovisió determinada ni comparteix una mateixa estructura societària, sinó que és una entitat polimorfa i multidimensional que s’organitza ex professo en nom dels afers concrets que han motivat la mobilització, però que són susceptibles de generar formes d’identificació transversal sovint tant o més poderoses que les de base ètnica o religiosa uniformes. Podríem dir que la manifestació suscita un grup social per conjunció contingent, mentre que la deambulació festiva tradicional pretén consignar l’existència d’un grup social basat en l’afiliació o la pertinença a una unió moral més duradora. La manifestació de carrer fa paleses les contradiccions i les tensions socials existents en un moment donat en la societat i les persones que es reuneixen objectiven simbòlicament una agrupació humana provisional convocada en funció d’interessos i objectius col·lectius específics, esdeveniment amb un fort contingut emocional que, de banda dels motius de la convocatòria, procuren als participants una dosi important d’entusiasme militant i d’autoconfiança en la força dels qui pensen i senten com ells. Ben entés que els aplegats no tenen per què mostrar-se homogenis. Al contrari, com vàrem poder comprovar sobre el terreny, sovint les manifestacions són posades en escena d’una diversitat de components en joc, units per l’ocasió, però que curen d’indicar la seva presència delegada a través d’indicadors singualitzadors, com ara la seva pancarta, de les seves consignes o de la seva bandera.

Aquest principi tindria les seves excepcions relatives, que coincidirien precisament amb aquelles formes de manifestació que més a prop es troben del model que els hi presten les festes tradicionals. És el cas de les protestes commemoratives, rutinitzades, potser les de simbolisme més legible des de fora i l’evolució de les quals resulta més previsible. La seva condició cíclica i regular les emparenta amb les celebracions populars fixades al calendari i repetides any darrere any. La manifestació a la que vàrem assistir en seria un exemple. En aquests casos, l’activitat deambulatòria pels carrers és una mena de monument dramatúrgic en què el grup reunit s’arroga la representació de col·lectius humans víctimes d’un determinat greuge històric que, en la mesura que no s’acaba mai de reparar, ha de recordar cada any la seva condició de pendent de resoldre. Els aplegats evoquen una ferida infligida, una derrota injusta, una ofensa crònica, però no es presenten com una congregació contingent, sinó com l’epifania d’un sector de ciutadans que tenen en comú alguna cosa més que llurs vindicacions. Les dones, la classe obrera o els catalans ritualitzen

El que resultaria bastant consensuable, a l’hora de fer-ne l’anàlisi, és que aquest tipus d’activitats fusionals –les marxes i concentracions– són una part substantiva de la vida civicopolítica en el món contemporani i demostren la vigència de mecanismes d’afirmació comunitària abundantment presents en la vida social humana, al mateix temps que testimonien la capacitat del ritual d’adequar-se als requeriments comunicacionals dels mass media, l’atenció dels quals sempre és un objectiu a assolir pels convocants. En altres paraules, les manifestacions són un exemple palmari del que l’antropologia de les societats industrialitzades anomena rituals polítics moderns, destinats a crear solidaritats no basades forçosament en el consens, fundar legitimitats, canalitzar la percepció popular dels esdeveniments..., tot convinant una intensificació interna del grup congregat amb una funcionalitat realitzada en qualitat de vehicles d’informació adreçada a d’altri.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch