 |
| La foto és d'Àngel Garcia i està presa de interviu.es |
LES NOVES NAUS DE L'OBLIT
Manuel Delgado
Deixem d'entrada una cosa clara. Tota ciutat es nodreix d'immigrants. Els necessita, sense ells no és que no creixi ni prosperi: és que senzillament envelleix i s'acaba tornant decrepita i finalment mor.
Els immigrants que van alimentar Barcelona a altres èpoques van trobar solució pels seus problemes de vivenda ja sigui gràcies a la seva autogestió, aixecant barriades de barraques, o sent atesos per polítiques públiques d'habitatge, darrera les quals sovint hi havien pures operacions d'especulació immobiliària. Això és el que va donar peu als grans barris de blocs, a les ciutats satèl·lits, etc.
Amb la darrera onada d'immigrants, els que han arribat a partir sobre tot de la dècada dels 90, això no ha passat. Ni han pogut muntar-s'ho pel seu compte, ni han tingut l'oportunitat d'anar a amuntegar-se a un barri-dormitori de la perifèria. Ni una cosa, ni altra.
Milers de nouvinguts s'han vist abocats a un mercat d'habitatges dispersos i en mal estat en zones degradades que, a més, han intentat rendibilitzar al màxim per la via de l'amuntegament o el relloguer. La situació es veu agreujada per la desaparició per decret de més de 200 pensions assequibles, que oferien més de 4.000 llits al centre urbà de Barcelona. Tot això ha acabat suscitant una oferta clandestina de pensions il·legals, coberts o patis interiors habilitats, "llits calents" -lleres que s'usen per torns-, etc.
En conjunt, tot aquest panorama ha acabat constituint una nova forma de barraquisme: el barraquisme invisible, un barraquisme dispers i clandestí que adverteix de la persistència de problemes socials greus associats a l'habitatge, que havien estat oficialment superats i que s'amaguen per la seva incompatibilitat amb la Barcelona en venda com a negoci i com a espectacle. És impossible conèixer el nombre exacte d'afectats per aquesta situació, però segur que són milers.
El darrer exemple ens el donen les més de 700 persones que malviuen a assentaments, la majoria d’ells ubicats al Poblenou. La majoria son africans, però també hi ha magribins, romanesos, llatins i també autòctons. Es tracta d'espais que serveixen d’habitatge, lloc de treball o les dues coses a la vegada i que no reuneixen les condicions mínimes d’habitabilitat, sense aigua ni llum. Les persones que allà hi són es mantenen de la recollida de ferralla. Molts no tenen papers de residència o de treball, fet que augmenta la seva situació de vulnerabilitat.
Des del mes de gener l'Ajuntament ha desallotjat sis d'aquestes naus en nom de raons de seguretat. Com un manifest signat per diverses organitzacions i institucions ha denunciat, ara són imminents altres desallotjaments, en aquest cas a instàncies dels propietaris. Un, al carrer Puigcerdà, on viuen i treballen més de 300 persones, i un altre al carrer Pere IV, amb unes 30 persones. Entre el 24 i el 31 de juliol les poden fer fora. La incertesa i la preocupació planen sobre aquesta gent, que l’únic que busca és un treball per poder subsistir, un lloc on dormir, papers que permetin que deixin de ser éssers humans il·legals i una dignitat que no volen perdre.
En aquestes naus es concentren totes les injustícies que tots –i no sols ells– fem front dia a dia. Són la cara més fosca de la destrucció de llocs de treball, les retallades en els serveis públics més bàsics, l'obscenitat immobiliària que segueix deixant milers de persones sense casa mentre els bancs i administracions conserven espais i blocs buits i tancats.
Què es pot i cal fer? D'entrada, com és obvi, aturar els desallotjaments previstos mentre no es garanteixi un sostre digne i estable sota el que poder viure i treballar. Després facilitar-los permisos temporals de residència i de treball. I, sobre tot, assegurar que no es produiran detencions arbitràries que els acabin portant a aquests llocs infames que són els centres d’internament per a estrangers.
No representa que som la ciutat millor botiga del món, la ciutat més guai de l'univers? Doncs a veure si a més de ser els més xaxis, els més enrollats i els més cultes, podem ser si no els més, al menys una miqueta més justos.
