 |
| Néstor Makhno |
Nota als col·legues de l'OACU, enviada el 17 d'agost de 2011
EVOCACIÓ I ELOGI DE L'ANARCOLENINISME
Manuel Delgado
A tall d’opinió diré que crec que el meu país i la meva ciutat viuen irrevocablement determinats per la herència històrica de l’anarquisme. En aquest sentit, penso que les classes populars catalanes i barcelonines i l’esquerra en general tenen un fort component cultural anarquista, dient cultural en el sentit que els antropòlegs ho fem, és a dir com a sinònim d’inercial. També penso que l’herència sociològica i cultural –que no ideològica– de l’anarcosindicalisme –exterminada la CNT– va ser rebuda pel PSUC i l’esquerra comunista a la dècada dels 50, 60 i 70, que és on va quedar refugiat el nostre proletariat combatiu.
En aquest ordre de coses, haig de proclamar que em sento partícip d’aquesta mena de líquid amniòtic anarquista que hom troba sortint al carrer a Barcelona, però em mantinc fidel a l’estil de lluita dels rojos, basat en una estreta vinculació entre un entrenament teòric constant i una confiança en les virtuts de l’estructuració organitzativa sòlida i eficaç.
Aquesta opció política -anarquistes amb disciplina de partit- va ser realment existent. Els anarcoleninistes van consituir-se a la segona meitat dels anys 1920 a l’exili rus a París en el que va ser la Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris i la seva publicació, Dielo Truda, “La causa dels treballadors”. Els seus teòrics més importants foren Piotr Archinov i Néstor Makhno, el cèlebre comandant guerriller ucraïnès, independentista. En el seu document principal –que l’any passat es publicava en castellà– s'analitzaven les causes de la derrota del moviment anarquista rus pels bolxevics, que atribuïa a l'absència de principis i pràctiques organitzatives en el moviment anarquista, representat arreu per una sèrie d'organitzacions locals amb teories i pràctiques contradictòries, sense tenir perspectives de futur, ni una constància en el treball militant, i que sovint desapareixen, sense deixar cap empremta darrere seu.
No és cosa d’estendre’s més aquí sobre la lucidesa d’aquells que buscaren una síntesi entre l’ideari llibertari –en especial pel que fa a la creativitat de les masses– i les avantatges del rigor i la sistematització teòrica i de l’estructures organitzatives sòlides pròpies de la tradició comunista. Hi ha abundant informació a la xarxa i teniu el llibre al que us feia abans referència: Plataforma para una Unión General Anaequista, Grupo Dielo Truda (Aldarull).
