 |
| Foto de Brian Soko |
Consideracions metodològiques per a Rosa, estudiant del màster Antropologia i Etnografia de la UB
ENFOCAMENTS REPRESENTANTIUS I PRAEXOLÒGICS DE L'ENTREVISTA
Manuel Delgado
D’entrada, com vàrem quedar, un bon manual, on sempre trobaràs un apartat sobre l'entrevista com a mètode qualitatiu. Mira, per exemple, els de Xavier Roigé, F. Estrada i O. Bertran Tècniques d'investigació en Antropologia Social (Universitat de Barcelona); el de SJ Taylor i SJ; Bogdan, Introducción a los métodos cualitativos de investigación (Paidós), o el de Martyn Hammersley i Paul Atkinson, Etnografia (Paidós). En el llibre de Juanjo Pujadas sobre el mètode biogràfic, que hauràs d’utilitzar amb lo de Joan Prat que vaig dir-te al despatx pel tema de les autobiografies, hi ha també consideracions interessants sobre aquest tema: El mètode biogràfic (CIS). I una cosa ben recent: l’article de Jordi Roca “Les entrevistes”, dins el manual de Joan Josep Pujadas i Dolors Comas, Etnografia (UOC). El llibre de Fernando Giobellina del que vaig parlar-te és Sentidos de la antropología, de Fernando Giobellina (Universidad de Cádiz), que ja veuràs que incorpora un apèndix molt interessant sobre l'entrevista com a mètode.
La perspectiva diguem-ne escèptica sobre
l’entrevista com a mètode que m’agradaria que tinguessis en compte i que és la
que faig meva és la que et resumeixo ara, a partir dels apunts de classe que
així no caldrà que t’envii. És aquella que la contempla com un esdeveniment
comunicacional en el decurs del qual els interlocutors, incloent-hi el propi
entrevistador, construeixen col.lectivament una versió del món. Has de
mentalitzar-te que l'entrevista no és només un simple mètode de compilació de
dades, una mena de dispositiu neutre l'eficàcia i bon funcionament del qual es
donen per descomptats i no han de ser posats en qüestió. Ben al contrari, el
desenvolupament d'una relació entre investigador i informador ha de ser
concebut en termes d'intercanvi comunicacional problemàtic que, en tant que
recurs metodològic, pot ser vist sota dues perspectives:
1. La “normal”, segons la qual l’entrevista
com una manera de recopilar, explicitar i estabilitzar després en forma
d'anàlisi uns determinats continguts objectivables gràcies al control sobre la
situació en la que es du a terme la indagació. En aquest cas l'objectiu últim
és que l'entrevistador convenci i es convenci a si mateix de la seva pròpia
invisibilitat, o, si més no, de la reducció al mínim nivell de la seva
intrusió. Els resultats obtinguts en forma d'informació són objectivats,
validats automàticament, igual que passa amb descripcions d'altres activitats
produïdes en altres contextos.
2. La que m’agradaria que tinguessis
en consideració, encara que fos posant-te les coses una mica més difícils.
Aquesta perspectiva entendria que l’entrevista és un esdeveniment en el
transcurs del qual l'informador i investigador negocien conjuntament
pressupostos, posicions, visions de les coses, proposicions contingents sobre
la realitat. En aquest cas, l'entrevistador no només no escamoteja la seva
presència, sinó que la reconeix com constitutiva de la pròpia situació en curs.
Les informacions obtingudes no informen tant d'esdeveniments succeïts en altre
lloc, en altre moment, com de la naturalesa coproduïda per la pròpia trobada
entre informador i investigador, una eventualitat dotada de la seva pròpia
lògica interna i organitzada a partir d'una intel.ligibilitat construïda entre
els participants en aquesta trobada. Això implica que l'entrevista com
informació informa de l'entrevista com context particular que no pot ni ha de
ser descontextualitzat.
Et trobes doncs davant dues formes de
concebre l'entrevista com mètode. La primera és una concepció representacional,
que entén l'entrevista com un recurs desconflictivitzat, innocent, transparent,
al que s'encomana la tasca de permetre que un informant transmeti netament una
determinada informació a l'entrevistador. Es tracta d'un concepció naïf i no
problemàtica de la trobada entre informant i investigador. Aquest darrer se
suposa que controla tots els paràmetres de la trobada, el que el permet obtenir
respostes “veritables” a les seves preguntes. Tot això pressuposa, per
descomptat, que ambdós comparteixen un mateix codi i que atorguen idèntic
significat a les paraules i les frases que van apareixent al flux
comunicacional, amb la qual cosa la seva relació pot qualificar-se de simètrica
i igualitària. La segona concepció pot definir-se com interaccional i praxeologia
i és pròpia de la concepcions que del discurs es fan la sociolingüística
interaccional i l’etnometodología, de la qual, al seu torn, depenen les teories
de la conversa en general. N’he fet algunes al·lusions a classe.
L'entrevista, des d'aquest punt de
vista, és contemplada com una acció que, com tota acció discursiva, no pot
separar-se del context en el que és realitzada, de les situacions en les quals
emergeix i a les quals serveix. Com interacció que és, l'entrevista és una
entitat autoorganitzada endògena ment, elaborada col.lectivament en el decurs
de la seva pròpia execució pràctica. És cert que depèn de factors externs
preexistents, però en bona mesura, el seu desenvolupament dependrà d'un procés
constituent local. La seva existència no es pot reconèixer com formant part
d'un univers social predefit i estable, sinó d'una conformació societària que
està en procés permanent de construcció i que podem veure configurar-se sobre
la marxa i in situ.
La diferència entre aquestes dues
concepcions de l'entrevista –la representacional i la interaccional i praxeologia–
és que la primera no deixa mai de pensar el discurs com una realitat
estabilitzada i estàtica, mentre que la segona treballa amb el pressupost que
el discurs és una forma interminable i indeterminada de dinàmica social. Segons
la perspectiva interaccional, la informació obtinguda en una entrevista no és,
per tant, una descripció de successos, sinó un succés en si mateix, una acció
que no explica res, sinó que ha de ser explicada. També l'entrevista –com altres
esdeveniments discursius– desmenteix la presumpta separació entre llengua i
acte, entre dir i fer. Parlar és actuar, dir és fer. I viceversa. La perspectiva interaccional i praxeologia
ja no contempla la interacció entre informant i informat –l’investigador sobre
el terreny que fa l’entrevista- ja no com una relació no problemàtica entre
paraules i conductes, sinó com a un procés de construcció negociada de la
realitat. La informació obtinguda no remet a fets objectivables ocorreguts
abans i fora de la interacció en la qual s'obté, sinó a aquesta mateixa
interacció, de manera que no pot esbiaixar els termes en els que aquesta es
desenvolupa.
Tot això implica que el que ha de ser
analitzat –l'objecte de coneixement– no és el que diu l'informant, sinó el seu
dir, és a dir la manera com argumenta per a reafirmar la veritat del seu propi
discurs, com ordena i proveeix de raonaments plausibles –demostra, mostra com
evident, dóna per descomptat, justifica, explica...– els fets dels quals parla,
l’estat de coses que van emergint en el decurs de la conversa, com els va
dotant de intel.ligibilitat, com els ajusta entre si per a dotar-los de
coherència, com procedeix a la seva pròpia tematització com informant. Tot això està en la línia d’una autora
a la que et recomano que t’acostis, que és Lorenza Mondana. El llibre que vaig
dir-te es diu Décrire la Ville. La construction des savoirs urbains dans
l’interaction et dans le texte (Anthropos).
La segona part és preciosa de cara a una etnografia de la pròpia etnografia, si
més no pel que fa a l’entrevista com a mètode.
Tot això de banda del que vaig dir-te
sobre la perspectiva dramatúrgica i performativa que tant t’interessava. Si
realment la vols aplicar, fes-ho entenent que la pròpia entrevista ja és una
actuació teatral i una performance. Si vols veure l’entrevista des d’aquesta
perspectiva que la contempla com una posta en escena interaccional, mira’t
coses com aquestes: G. Button i N. Casey. "Topic nomination and Topic
Pursuit", Human Studies (1985); 3-55; G-Button, "Answers es
Interactional Products: Two Sequential Used in Interview", Social
Psychology Quarterly (1987) 160-171; L. Suchman i B. Jordan.
"Interactional Troubles in Face-to-Face Survey interviews", American
Statistical Association (1990). I un article que t’hauria de resultar
especialment revelador: el de D.R Watson i T. S. Weinberg. "Interviews and
the Interactional Construction of Accounts of Homosexual Identity", Social
Analysis (1982).
Una darrera recomanació bibliogràfica per
al tema de l’entrevista: els capítols sobre ella al totxo de Juan Manuel
Delgado i Juan Gutiérrez, Métodos y
técnicas cualitativas de investigación en ciencias sociales (Síntesis). És
molt complet i t’anirà perfecte.
