 |
| La fotografía és d’algunsa dels presos de la direcció de Comissions Obreres del Procés 1001, al desembre de 1970 |
Aquesta entrevista la va publica la pàgina web de la Universitat de Barcelona el 15/3/2012 a propòsit de la publicació del llibre Lluites secretes. Testimonis de clandestinitat antifranquista (1939-1977), de Jofre Padullés, Gerard Horta i meu (Publicacions de la Universitat de Barcelona). Realitzada per Núria Quintana
LA CULTURA DE LA CLANDESTINITAT SOTA EL FRANQUISME
Des del grup de treball
Etnografia dels Espais Públics, treballem sobre com es despleguen certes formes
de vida social que es caracteritzen pel fet de tenir com a escenari l’espai
públic: el carrer o la plaça, el vestíbul d’una estació… Es tracta de formes de
vida social làbils, efímeres, que s’organitzen i es dissolen al cap d’una
estona. El 2004, ja vam publicar un altre llibre, Carrer, festa i revolta
(Generalitat de Catalunya), que era justament el resultat d’una altra recerca
en què posàvem de manifest el fet que les anomenadesapropiacions festives de
l’espai públic susciten uns models d’actuació col•lectiva dels quals la revolta
no deixa de ser, en certa mesura, una forma de reproducció, de prolongació. És
a dir, les revoltes i les festes, les expressions massives d’apropiació de
l’espai públic, tenen la mateixa lògica.
En relació amb
Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista, bàsicament
hem fet un treball sempre atent a aquest tipus de vida social al carrer i des
de la perspectiva d’analitzar com era la vida de persones per a les quals una
part fonamental de l’existència havia d’estar en secret, deixant de banda la
dimensió política i històrica, de la qual s’encarreguen els nostres companys i
amics contemporaneistes. El llibre està fet per antropòlegs i convida a
comparar, en el sentit que mostra com es van desenvolupar, durant la dictadura,
certs tipus de vincles humans fonamentats en el secret, els quals posen de
manifest fins a quin punt el secret té una virtut estructurant.
És a dir, que bona
part de la vida social s’estructura a partir del secret. És una tasca feta
essencialment a partir d’entrevistes recollides al llarg de diversos anys de
recerca i que al llibre només apareixen en part. Per complementar-les, s’hi
aporten testimonis que ja estaven publicats —en aquest sentit, les polítiques
de memòria històrica han fet que es prodiguin aquests tipus de materials
biogràfics o autobiogràfics. A més, també s’han tingut en compte novel•les de
Víctor Mora o de Juan Marsé pel que tenen de model etnogràfic.
És un llibre
sobre la cultura de la clandestinitat —en el sentit que els antropòlegs donem
al mot la cultura, és a dir, ‘les maneres de fer’—, que era característica de
la lluita secreta contra el franquisme. I, més enllà, pretén ser una
contribució a una teoria general del secret.
El secret és,
doncs, un element fonamental en totes les societats?
El secret, com
deia, té aquesta mena de virtut estructurant que era característica de la
militància antifranquista, la qual cosa posa de manifest certes característiques
comunes a altres contextos històrics i culturals aparentment molt llunyans.
Donar-li al secret aquesta virtut estructurant, que divideix el món entre dos
tipus de persones —les que ho saben i les que no ho saben—, seguir aquesta mena
de lògica, és el que trobem, per exemple, en els antropòlegs clàssics, que
treballen en contextos exòtics, quan parlen de societats iniciàtiques. Aquí,
però, hi ha una complicació greu que no sempre es pot digerir bé, perquè en el
fons poses de manifest que una cèl•lula clandestina del partit comunista, posem
per cas, tenia una lògica de funcionament que era bàsicament la d’una societat
iniciàtica.
El franquisme és
un exemple en què gairebé va ser indispensable professionalitzar-se en el
secret. Però és una variable d’una lògica de la qual trobem moltíssimes
expressions en totes les societats humanes conegudes. Expressions que tenen a
veure amb l’existència de nuclis restringits, tancats, i posseïdors,
administradors, d’una cosa que els altres no poden saber. Elsancta sanctorum de
qualsevol religió ja funciona així. Les societats secretes, iniciàtiques, han
implicat en qualsevol cultura que només hi accedeixin aquells que hi han estat
iniciats.
Com és la relació
entre secret i poder?
Qualsevol forma
de lluita contra el poder, bàsicament, ha de ser secreta, perquè el poder també
ho és, de secret. De fet, és una lluita entre secrets. L’experiència
clandestina era quan anaves pel carrer, et giraves i veies que aquell que
miraves també s’havia girat. I sabies que era un policia secret, de la mateixa
manera que ell sabia que tu eres un militant clandestí. Hi havia un enteniment
mutu: «Ja sabem qui som; al nostre voltant es desenvolupa una vida quotidiana
feta de vulgaritats, de gent que va i ve. Però nosaltres sabem que tenim una
guerra particular». Això, bàsicament, implica viure el secret. I d’una manera o
altra implica que hi ha una mena de guerra subterrània, de gent que sembla
normal però que no ho és.
El secret és allò
que organitza permanentment les relacions polítiques, igual que organitza les
relacions privades, més particulars i més quotidianes. Bona part de l’activitat
d’un estat, d’una administració, és secreta. Els secrets d’estat tenen a veure
justament amb això. Per tant, és com si hi hagués dos mons foscos que no
ensenyen mai les seves cartes i que es passen el temps suggerint, endevinant,
què és el que l’altre sap i tu no saps. El secret és una forma de control.
D’altra banda, en
el llibre també expliquem que, en bona mesura, si més no en la darrera fase del
franquisme, l’entrenament en el secret d’una part important de la resistència
clandestina —especialment vinculada a certes classes socials— va ser un camp
d’entrenament magnífic per exercir després el poder. En aquest sentit, el
secret era secret? Per exemple, les instàncies municipals que van contractar a
finals del franquisme militants comunistes perquè duguessin a terme tasques
fonamentals en el que seria el futur desenvolupament de la ciutat, no ho
sabien? Hi ha secrets que són públics.
Aleshores, és una
fal.làcia demanar transparència al poder?
És que jo no vull
saber, no vull que m’ho expliquin. El secret no funciona únicament a partir del
fet que ells no m’expliquen alguna cosa: és que és millor no saber-ho. Perquè
si sabéssim què és el que se’ns amaga no ho suportaríem. El secret és justament
el que no es pot suportar. Hi ha coses en mi que no són acceptables i que no
diré a ningú. Això té a veure amb les relacions humanes en qualsevol context, i
també amb les relacions entre grups polítics, entre administradors i
administrats. Per tant, en el fons, hi ha aquesta mena de pacte que fa que
juguem permanentment a amagar-nos. Entre nosaltres, entre individus aïllats, i
en relació amb l’administració. Evidentment que ells, els que tenen el poder,
tenen certs secrets, i que hi ha coses que ells saben i jo no. Però jo també
els enganyo. No els puc demanar que siguin transparents perquè jo no ho sóc. El
que diem és: «No siguis transparent, però fes-me creure que ho intentes».
