 |
| La foto és de Nicolas Winspeare |
Comentari per l'Eloi Sendrós, doctorant, enviat el 22 de juny de 2019
LA VERITAT DEL PODER COM ALLÒ QUE ÉS MILLOR NO SABER
Manuel Delgado
Sabem que el secret és en les fonts mateixes de qualsevol forma de poder, sobre tot, o si més no de manera més descarada, en el dictatorial, si és que hi ha un poder que no ho sigui i tingués raó Bernat Muniesa quan em deia que l’única forma real de govern és el despòtic. En aquest sentit, Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que el secret ocupa la medul.la mateixa del poder (Masa y poder). De fet, ens diu Canetti, el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder, és a dir la relació entre el nombre d’aquells que afecta i el nombre d’aquells que el guarden. Ara bé, com que el secret és al bell mig d’un ordre social qualsevol, com que el poder que el posseeix el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– més ben guardat, el secret també caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això tota lluita contra i pel poder també treballa a partir d’aquesta possessió i exercici d’un altre secret: el seu. Tot aquell que vigila sempre és vigilat per un altre que guaita, i qui guaita també ho fa en secret.
Els poders i els contrapoders tenen en comú que tots dos amaguen sempre les seves cartes, si més no les més estratègiques, aquelles de les que depèn el desenvolupament i el final d’una partida interminable.. El secret és allò que podríem anomenar el nucli incandescent de totes les relacions socials; podríem afegir que en especial les de poder. “Tota dominació que pretengui la continuïtat és fins a cert punt secreta”, escriu Max Weber (Economía y sociedad). Weber, en efecte, ens ensenyà la importància que fos una minoria molt reduïda i exclusiva la que tingués accés a determinats sabers ben guardats dels que depenia l’exercici de qualsevol forma d’hegemonia.
Serà perquè el secret no és sols el que permet exercir una dominació, sinó el que fa possible suportar-la. Si despertéssim al que ens oculten ens veuríem incapaços de continuar sotmetent-nos. Vet aquí potser l’essència mateix de tot secret: protegir-nos de la veritat i del que, com el títol d’una famosa pel·lícula suggereix, tot el que aquesta veritat ens amaga. Perquè la veritat, com diu Derrida evocant Nietzsche, “és allò que més val no saber”.
