dissabte, 6 d’abril de 2019

De la dificultat d'escriure novel·letes. Lévi-Strauss i Pierre Mac Orlan




Pierre Mac Orlan

Comentari per les estudiants de l'assignatura Antropologia Religiosa, del Grau d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona

DE LA DIFICULTAT D'ESCRIURE NOVEL·LETES
LÉVI-STRAUSS I PIERRE MAC ORLAN
Manuel Delgado

A classe vaig fer una referència a la frustració que molts acadèmics tenim a no saber produir altra cosa que coses acadèmiques i sentir-nos incapaços de crear, com el meu cas, que visc a pena la meva incapacitat d’escriure un simple compte infantil o, i sobre tot, un bolero. M’agradaria tant escriure boleros...

Al respecte, vaig explicar-vos un història bonica sobre l’admiració de Claude  Lévi-Strauss per Pierre Mac Orlan. Apareix al·ludida en una entrevista de Lévi-Strauss, concedida a Didier Eribon. Em sembla que no està traduïda a l'espanyol, però sí al català: De prop i de Lluny (Orió). És aquí on Lévi-Strauss, evoca el gran ressò que va obtenir la publicació de Tristos tròpics (Anagrama) el 1955. Allà reconeixia que entre l'allau d'elogis rebuts un li va commoure especialment: el de Pierre Mac Orlan, un autor de cançons populars i escriptor de novel·letes d'aventures -algunes portades al cinema, com "La bandera" o "Le  quai des brumes" - del que confessava que havia marcat la seva joventut i que estava segur que si li havia agradat Tristos tròpics era perquè, sense esperar-s'ho, havia trobat en les seves pàgines "coses que venien d'ell".

Aquí hi ha la part més commovedora de la seva evocació, quan Lévi-Strauss admetia que la seva gran frustració havia estat sempre no haver estat capaç d'escriure una obra literària i, sobretot, una obra literària "dolenta", una novel·leta d’aquelles que venien als kioscos. És en aquest moment que ens fa partícips d'una confessió: l'explicació del misteri de les línies impreses en itàlica en el capítol VII de Tristos trópics l'obra, en què descriu una posta de sol des de la coberta del vaixell que el porta al seu exili primer a Martinica i d’allà a Nova York. Si us hi fixeu us cridarà l'atenció l'estrany parèntesi que suposen aquestes pàgines en cursiva. El tracte tipogràfic diferenciat, explica l'autor, era una forma de marcar la presència en el llibre del que havia sobreviscut d'una novel·la d'aventures exòtiques, que va abandonar perquè "era massa dolenta" i de la qual només van sobreviure el títol de la obra -Tristos tròpics- i aquelles poques pàgines.

Observeu el que Lévi-Strauss està dient a l’entrevistadora. Li està dient que va intentar escriure una novel·la i va haver de comprovar com el que havia acabat produint era "drama filosòfic", com reconeix. El seu objectiu no havia estat aquest, una mena d’etnografia confessional, sinó un llibre d'aventures, diu, "a lo Conrad", l'argument de base del qual era una notícia que havia llegit a la premsa en que s'informava d'uns estafadors que havien intentat engalipar als indígenes d’una remota illa del Pacífic, amb "un fonògraf que els feia creure que els seus déus tornaven a baixar a la terra i parlaven a través seu". Els protagonistes haurien d'haver estat refugiats polítics i altres d'orígens diversos, que viurien tota mena de drames entre ells; uns protagonistes que, per cert, recorden inevitablement als de pel·lícules tan presents en aquell moment com "Casablanca" o "To have and have not", les dues amb Humphrey Bogart, de la mateixa manera que l'argument de la història no era molt diferent del de les novel·letes barates per entregues que, com les de Pierre Mac Orlan, podien adquirir-se en qualsevol lloc de carrer de qualsevol ciutat europea. Lévi-Strauss no té inconvenient a reconèixer-ho: "Una bona obra de bulevard és el sumun del gènere!".

Què curiós, no? Claude Lévi-Strauss, una de les eminències del segle XX, entristit per la seva incompetència a l'hora d'escriure una "novel·leta". Aquest detall ens brinda l'oportunitat de subratllar una cosa important, que diu molt de la grandesa d'un savi capaç no només d'admetre les seves limitacions, sinó de situar-les tan "baix" en l'escala dels gustos culturals. Ell, que podia lliurar-se a disquisicions sobre la teoria de l'equivalència cromàtica de les notes musicals segons Louis-Bertrand Castel, que li retreia a Michel Leiris seu atreviment de col·locar a Leoncavallo a la mateixa altura que Puccini i que se sentia concernit per les discussions estètiques en l'Académie a mitjan segle XVII, venia a reconèixer que un talent i una lucidesa com la seva, reconeguda universalment com a determinant per al pensament contemporani, no havia aconseguit el nivell suficient com per generar un senzill i apassionat drama d'amor i intrepidesa, en un escenari remot.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch