 |
| La foto és de Bryan Spero |
Comentari per Laia Llonch, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB
SOBRE LA DIFERÈNCIA ENTRE ESPAI I TERRITORI
Manuel Delgado
La diferència entre espai i territori és clara. Un territori ha de tenir límits, marques, fronteres, extensió, contingut i, sobre tot, ha de tenir amo, propietari, individu, empresa, comunitat, Estat... Per exemple, no té sentit parlar de "territori públic", tot i que el sentit jurídic de l'anomenat espai públic s'hi correspongui en tant que espai de titularitat pública, per molt que pretengui ser espai de tots.
La idea d'espai és molt més compromesa i té unes implicacions filosòfiques vertiginoses. En ciències socials la idea d'espai té a veure amb Kant, associada a la definició que proposa d'espai abstracte o espai pur, entès com aquell en què, en última instància, tot moviment pot ser pensat. Per Kant, l'espai abstracte o pur no és un concepte sinó un a priori de qualsevol forma de sensibilitat o percepció del món exterior. Escriviu Kant a La crítica de la raó pura: "L'espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens, no com una determinació dependent d'ells, i és una representació a priori en què es basen necessàriament els fenòmens externs". Aquest espai Kant el suposa com a virtualitat pura, el que es tradueix en una universal i sense restricció regla : "Totes les coses, en fenòmens externs, es troben juxtaposades a l'espai".
En paral·lel, tenim una altra no menys central en Kant: la de ser com a posició. "Ésser er no és un predicat real, és a dir, el concepte d'alguna cosa que es pot afegir al concepte d'una cosa. És simplement la posició d'una cosa o de determinacions en si ". Aquest postulat no apareix solament la Crítica de la raó pura. Casi vint anys abans, podem trobar-nos en L'únic fonament possible d'una demostració de l'existència de Déu, encara que sigui invertint els termes de l'equació: "El concepte de posició és absolutament simple, i s'identifica amb el concepte d`ésser en general" . Dir d'alguna cosa que és, que ha estat o que serà es transformarà en els locatius estar, haver estat o anar a estar. La percepció de l'ésser, la seva existència, es identifica amb un acte de localització. La teoria segons la qual el ser només es pot concebre com a posició porta a inferir el no-ser com a no-posició o, si es prefereix, el que és el mateix: des-posició, obertura, expectativa davant el que en tot moment està a punt de ocórrer. D'aquí que Simmel, reprenent aquesta definició de Kant, estableix que l'espai no és altra cosa que "la possibilitat de juntar".
L'ocupació de l'espai no implica que l'espai sigui un contenidor buit que esperi la irrupció en ell d'alguna cosa o d'algú. Per exemple, és el cos el que fa el lloc que ocupa. És l'acció corporal, l'energia corporal la que desprèn la seva pròpia territorialitat efímera. L'ocupació de l'espai és llavors desplegament de cos en moviment. Cada cos és un espai i té un espai, espai per a la relació i per al moviment. Henri Lefebvre va entendre bé com el cos genera simetries, s'imposa com un eix que estableix una esquerra i una dreta, un amunt i un baix, un aquí i un allà, allò que està i allò que no està, un ara, un abans i un després. El cos esdevé llavors les seves propietats més matemàtiques: aplicacions, funcions, operacions, transformacions ..., sobre o amb relació a alguna cosa o algú que està davant o darrere, lluny o a prop, abans o després del meu cos.
De tota manera, el que has de tenir present és que la noció inicialment abstracta d'espai és objecte d'apropiacions i desenvolupaments singulars per part de cada disciplina que pretén convertir-lo en el seu objecte de coneixement o acció. La dificultat de tractar l'espai més enllà de la seva polisèmia i de l'ambigüitat intrínseca que suposa com a terme, obliga a concretar-lo, és a dir, atribuir-li alguna qualitat que permeti centrar el seu sentit. Així, com era previsible, les ciències socials treballen un tipus específic d'espai que és el que reconeguem com a social.
És a dir, l'espai social remet a la projecció en el terreny de les relacions socials. Donat que un espai no és perquè està aquí, sinó perquè resulta de l'acció social -és a dir per les trobades entre els objectes i els objectes que en ell es registren i produeixen- és espai socialitzat constitueix un territori. És per això que no sé si és adient parlar d'una antropologia de l'espai, a no ser en tant que antropologia de les estacions orbitals i dels astronautes. Seria més propi parlar d'una antropologia del territori, és a dir de les territorialitats o de les territorialitzacions, per fer al·lusió a un espai socialitzat i culturalitzat, és a dir, a l'espacialització de las relaciones socials.
