Pensar amb els peus

El camarada Paul Ferran va demanar-me un text per al projecte en que estava implicat a Badalona, un municipi que en aquells moments era regit per l’extrema dreta. Era una iniciativa del Col.lectiu CENTPEUSMILPASSOS en ordre a reflexionar i fer reflexionar sobre el simple fet de caminar. Cadascun dels creadors implicats rebia l’encàrrec de transformar artísticament una sabata i adjuntar una frase o cita. L'experiència va realitzar-se durant quatre caps de setmana consecutius dels messos de maig i juny de 2012 en quatre places diferents de Badalona, reunint gairebé un centenar de peces. Podeu  veure el resultat a  centpeusmilpassos.net/. Vaig enviar-los aquest escrit amb tot el meu desig d’èxit per a la seva iniciativa. La imatge que acompanya l'entrada correspon a l'acció a la plaça Font i Cussó, el 26 de maig de 2012.

PENSAR AMB ELS PEUS

Manuel Delgado

Per definir i descriure la pràctica ordinària del vianant –aquest personatge anònim que es trasllada d’un punt a altre de la ciutat– caldria parlar de trajectòria o transcurs, a fi de subratllar com l’ús de la via pública per part dels passants implica l’aplicació d’un moviment temporal a l’espai. Un espai que en principi ja hi era es veu sacsejat per una energia temporal que el transforma, que converteix un lloc suposat com a sincrònic en una successió diacrònica de punts recorreguts. Un seguit espacial de punts és substituït per una articulació temporal de llocs. Ara, aquí; en uns moments, allà; després, més lluny.

Potser no ens hem aturat mai en adonar-nos la polisèmia del verb discórrer. El o la passavolant discorren, en efecte, en el sentit que emeten un discurs, fan proposicions en forma de deportació, èxode, caminada. El o la  passavolants també discorren, ara en el sentit que pensen, de tal forma que tot vianant és en certa manera una mena de filòsof peripatètic, abstret en els seus pensaments, que converteix llur itinerari en el seu gabinet de treball, la seva taula de despatx, el seu taller o laboratori, l’andròmina que li permet treballar.  El o la passavolant són també uns cavil·ladors: tot passejant barrina, rumia, es desplaça des del seu interior. Qui camina realitza la literalitat del discórrer, alhora pensar, parlar, passar. Les sabates esdevenen així instruments no sols per anar d’un lloc a altre, sinó també per a parlar i, sobre tot, per a pensar. Tothom pensa en realitat amb els peus.

No sempre prenem consciència de la importància del simple canviar de lloc, del moment just en el que ens desplacem, xino-xano o apressuradament, sols o en companyia de multituds. El camí i la ruta han de ser considerats, per aquest biaix, fets socials totals. Això és encara més clar quan l’itinerari no respon a cap necessitat estratègica i sembla gratuït. Les pràctiques ambulatòries dels vianants que semblen no respondre a finalitats instrumentals, aquelles que s’executen al marge de les activitats fonamentals de la vida i de les que aparentment no depèn res important –passejar, fer un tomb, donar una volta–, són aquí considerades com a recursos culturals al servei d’una especulació que és alhora social i intel·lectual, en el sentit que funcionen com a una institució social i treballen a partir d’un imaginari i d’una memòria disponibles, els materials primers dels quals són els elements dels entorns pels quals discorren. Les trajectòries que aquesta activitat tria no són mai casuals, sinó que obeeixen mapes ocults, cartografies en què figuren remarcats certs punts considerats singulars i en què s’indiquen camins, senderis i atalls que uneixen entre si aquests indrets especials en una xarxa feta de ressonàncies emocionals, d’eloqüències morals, d’evocacions...

Del o de la passant no sabem res en realitat. A penes una altra cosa que ja ha sortit, però encara no ha arribat. És, literalment, un ésser del llindar, car el seu territori natural és el carrer, que no és sinó un passadís, un corredor entre punts fixes i estables no sols de la trama urbana, sinó també de la societat i segurament de la vida. A ell o a ella li pertoquen les mateixes característiques que a l’iniciat dels ritus de pas, individu al que és col·loca transitant entre punts estructurats de l’organigrama social, però que, mentre canvia de lloc, encarna tot el poder de l’imminent, tot allò que està sempre a punt de passar, i de vegades passa.