Nota per a Irma Estrada, estudiant del Grau d'Antropologia de la UB, enviada el juny de 2014
A PROPÒSIT DE LA MEDIACIÓN COM A ESTRATEGIA DE DOMINACIÓ DE CLASSE
Manuel Delgado
Es tracta només d'un apunt més sobre el que et
vaig dir sobre la noció de mediació, tal com es planteja en la Crítica a la filosofia de l'Estat de Hegel,
que escriu Marx en 1844. Mediació expressa una de les estratègies o estructures
mitjançant les quals es produeix una conciliació entre societat civil i Estat,
com si una cosa i una altra fossin en certa manera el mateix i com si s'hagués
generat un territori en el qual haguessin quedat cancel·lats els antagonismes
socials. L'Estat, a través d' aquest mecanisme de legitimació simbòlica, pot
aparèixer davant sectors socials amb interessos i objectius incompatibles -i al
servei d'un dels quals existeix i actua- com certament neutral, encarnació de
la possibilitat mateixa d'elevar-se per sobre dels enfrontaments socials o d'arbitrar
en un espai de conciliació en el qual les lluites quedin com en suspens i els
segments confrontats declarin una espècie de treva il·limitada.
Aquest efecte s'aconsegueix per part de
l'Estat, gràcies a la il·lusió que ha arribat a provocar - il·lusió real, i per
tant il·lusió eficaç-, que en ell les classes i els sectors enfrontats dissolen
els seus contenciosos, s'uneixen, es fonen i es confonen en interessos i metes
compartits. Les estratègies de mediació hegelianes serveixen en realitat,
segons Marx, per camuflar tota relació d'explotació, tot dispositiu d'exclusió,
així com el paper dels governs com encobridors i garants de tot tipus
d'asimetries socials. Es tracta d'inculcar una jerarquització dels valors i
dels significats, una capacitat de control sobre la seva producció i
distribució, una capacitat per aconseguir que arribin a ser influents, és a dir
per a que executin els interessos d'una classe dominant, i que ho facin més
ocultant-se sota l'aspecte de valors suposadament universals.
El gran avantatge que posseïa -i continua
posseint- la il·lusió mediadora de l'Estat i les nocions abstractes amb les que
argumenta la seva mediació és que podia presentar i representar la vida en
societat com una qüestió teòrica, per així dir-ho, al marge d'un món real que
podia fer-se com si no existís, com si tot depengués de la correcta aplicació
de principis elementals d'ordre superior, capaços per si mateixos -a la manera
d'una nova teologia- de subordinar l'experiència real -feta en tants casos de
dolor, de ràbia i de sofriment- d'éssers humans reals mantenint entre si
relacions socials reals. Indispensable, com et vaig dir, el llibre de Roger
Bartra, El poder despótico burgués (Península). És un llibre antic, de la seva època marxista, però
m'agrada molt. Sospito que en aquest moment m'agrada a mi més que a ell.
La mediació funciona com un mecanisme a través
del qual la classe dominant aconsegueix que no apareguin com evidents les
contradiccions que la sostenen, alhora que obté també l'aprovació de la classe
dominada en valer-se d' un instrument capaç de convèncer els dominats de la
seva neutralitat. Consisteix igualment en generar el miratge que s'ha produït
per fi la desitjada unitat entre societat i Estat, en la mesura que els
suposats representants de la primera han aconseguit un consens superador de les
diferències de classe. Seria a través dels mecanismes de mediació que les
classes dominants aconsegueixen que els governs al seu servei obtinguin el
consentiment actiu dels governats, fins i tot la col·laboració dels sectors
socials maltractats, travats per formes de dominació molt més subtils que les basades
en la simple coacció. Se sap que el que garanteix la perdurabilitat i el
desenvolupament de la dominació de classe mai és la violència, "sinó el
consentiment que presten els dominats a la seva dominació, consentiment que
fins a cert punt els fa cooperar en la reproducció d'aquesta dominació [... ]
El consentiment és la part del poder que els dominats agreguen al poder que els
dominadors exerceixen directament sobre ells " (Godelier, Lo ideal y lo material, Taurus).
Es posa de nou de manifest que la dominació
d'una classe sobre una altra no es pot produir només mitjançant la violència i
la repressió, sinó que requereix el treball del que Althusser va presentar com
"aparells ideològics de l'Estat", a través dels quals els dominats
són educats -és a diradoctrinats- per acabar assumint com "natural" i
inevitable el sistema de dominació que pateixen, al mateix temps en que
integren, creient-les pròpies, les seves premisses teòriques.
De tal manera la dominació no només domina,
sinó que també dirigeix i orienta moralment tant el
pensament com l'acció socials. Aquests instruments ideològics incorporen cada
vegada més la virtut de la versatilitat adaptativa, sobretot perquè tendeixen a
renunciar a constituir-se en un sistema formal complet i acabat,
sinó que es plantegen a la manera d'un conjunt d'orientacions més aviat difuses,
la naturalesa abstracta, inconcreta, dúctil..., fàcil, en una paraula, les fan
acomodables a qualsevol circumstància, en relació amb la qual- i gràcies a la
seva extremada vaguetat- aconsegueixen tenir efectes portentosament
clarificadors. I no és només que aquesta noves formes més làbils d'ideologia
dominant prevalguin el consens i la complicitat dels dominats, sinó que poden
fins i tot exercitar formes d'astúcia que neutralitzen als seus enemics
assimilant els seus arguments i les seves iniciatives, desproveint-les de la
seva capacitat qüestionadora, domesticant-les, com si de tal assimilació
depengués la seva habilitat per a l'adaptació als constants canvis històrics o
ambientals o per propiciar-los.
