 |
| Jean-Bedel Bokassa |
EL COR DE LES TENEBRES
Manuel Delgado
Ha estat el
del tot inesperat èxit internacional de La pell freda el que ens ha permès
recuperar la faceta del seu autor, Albert Sánchez Piñol, com antropòleg
africanista, en aquest cas a través d’aquest Pallassos i monstres, que
La Campana recupera ara, cinc anys després de la seva primera edició. El llibre
repassa de manera somera, però contundent, l’itinerari polític de vuit mandataris
africans que van aconseguir barrejar grans dosis de crueltat, arbitrarietat i
ridícul: Mobutu Sese Seko, al Congo; Bokassa, a la República Centreafricana; Sékou
Touré, a Guinea Conakry; Haile Selassie, a Etiopia; Idi Amin Dada, a Uganda;
Banda, a Malawi, i Obiang i Macias Nguema a Guinea Equatorial.
Tot
ells van exercir el poder que heretaren del colonialisme europeu de manera al
mateix temps despòtica i estrafolària; tot ells van col·locar-se al centre i la
cúspide d’extravagants precipitats fets de retalls de costums i creences
africanes, interessos econòmics internacionals, imitació caricaturesca de
règims polítics occidentals, patriotisme tronat... Començaren com a portaveus
de sentiments d’emancipació d’un continent africà esclavitzat per
l’imperialisme, però no trigaren en desemmascarar-se i aparèixer com a
guardians i garants de les noves estratègies de domini del sistema de món que
semblaven haver combatut i van ser descavalcats en quant –sovint per la pèssima
imatge que oferien els seus propis excessos– van deixar de ser útis als seus
antics amos.
Vet
aquí una obra que podria ser abordada des de diferents perspectives. Una, la
més superficial, consideraria la qüestió com un repàs per aquesta parada dels
monstres que ha estat la política africana de l’època postcolonial,
conseqüència –sospitaríem– de la pròpia incompetència de les societats acabades
d’alliberar a l’hora de constituir-se en sistemes polítics “normalitzats”,
d’acord amb els patrons governamentals estandarditzats com a “democràtics” i
sempre com a conseqüència de potents i invencibles inèrcies culturals. Al capdavall
–podríem pensar–, estem parlant d’africans, és a dir de salvatges que mai
podran amotllar-se als referents que els hi presten aquests civilitzats països
occidentals que vam cometre l’error de creure’ls madurs.
Ara
bé, aquestes històries reals de poder i d’espant que ens trasllada l’Albert van
més enllà. De fet, seria fàcil associar aquest llibre de no-ficció amb el
best-seller involuntari que ha estat La pell freda i amb les claus que
el fan fascinant. En totes dues històries –la fictícia i l’esdevinguda– hi ha,
evocant una imatge de l’esmentada novel·la, “notícies que parlen de nosaltres”.
No és casual que totes dues obres parlin de monstres que ens aguaiten,
criatures estranyes, dislocades, esguerrades; éssers abominables, però que
comparteixen amb nosaltres una mateixa naturalesa última. En el fons, tant La
pell freda com Pallassos i monstres són reflexions a propòsit de
l’alteritat i fins quin punt la tenim ben a prop i se’ns hi sembla. Això que
els etnòlegs –i l’Albert ho és, no ho oblidem– anomenen l’altre no està
fora –al davant nostre o lluny–, sinó que és una ombra que ens habita, que ens
conforma i ens confirma, negant-nos. Tenen raó els surrealistes i els
antropòlegs: hi ha altres móns, però no sols són a aquest, sinó que són
aquest. Les últimes paraules d’aquest llibre sobre vuit dictadors africans valdrien
també per la darrera pàgina de La pell freda, totes dues obres homenatge
indissimulat al Kurtz de Joseph Conrad i de l’ “Apocalypse Now” de Ford
Coppola: “Potser l’autèntic horror no habita en el cor de les tenebres, sinó en
les tenebres del nostre cor”.
Els
governants negres d’aquesta galeria de deformitats polítiques que se’ns mostra
aquí no fan més que mimar en clau bufa expressions de poder polític que,
invocant el cristianisme, la llibertat, el socialisme, la civilització occidental
o la democràcia, han fet molts més estralls a la humanitat que tots ells junts.
Una gamma extraordinària de tradicions polítiques específicament africanes va
ser anorreada per imposar sobre elles un artefacte de governar inèdit a bona
part del continent: l’Estat. I aplicaren els seus principis brutalment, és a
dir de la mateixa manera com els seus referents occidentals els havien aplicat
sobre ells i, quan havia calgut, sobre els seus propis pobles. L’Àfrica negra
rebia en legat el secret, la clau que fa possible en darrera instància
qualsevol forma d’Estat i que no és altra que el terror. Aquests mandataris
patètics i ferotges –Mobutu, Banda, Macias, Idi Amin…– no van ser el contrari
dels nostres exaltats sistemes polítics, sinó la seva irrisió atroç.
Els
personatges que ens presenta Albert Sánchez no són a les antípodes de les formes
acceptables i legítimes de poder, aquelles que ens permetem imposar com a model
a nivell planetari, ho vulguin o no els seus destinataris. Ben al contrari, són
la seva essència oculta, que se’ns mostra contrafeta i irreconeixible; la
substància delirant que les conforma i que espera la mínima oportunitat per
desvetllar-se. Parafrasejant el que Valle-Inclán deia d’Espanya respecte
d’Europa, aquestes tiranies no són més que la política dels “civilitzats”
mirant-se en els espills còncaus del Carreró del Gat.
