 |
| Recepció pel president Mas de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2011 |
Ressenya del llibre d'Eric Hobsbawn i Terence Ranger, L'invent de la tradició (Vic: Eumo Editorial, 1989), publicat al Quadern de Cultura d'El País el 19 d’octubre de 1989.
FALSIFICANT ARRELS
Manuel Delgado
Fa alguns anys que és habitual de veure citat
i referenciat en un bon nombre de treballs, relatius a la construcció de la
identitat nacional al món modern, un llibre, compilació d’articles a cura de
dos coneguts especialistes en història social, Eric J. Hobsbawn i Terence
Ranger, titulat The invention of
Tradition (Cambridge, 1983). Estranyament, si pensem en la influència que
evidentment operava, i més encara si considerem que la major part de l’obra de
Hobsbawn és publicada en castellà, aquesta col·lecció de textos no havia
aparegut entre nosaltres. Per sort, Eumo, l’editorial del Estudis Universitaris
de Vic, ha tingut el gran encert de privilegiar el lector en llengua catalana
amb la traducció del que ja és un clàssic indiscutible de la reflexió històrica
actual.
És ben sabut que el control sobre el passat,
com ja ens recordava Orwell, sol ser un requisit indispensable del control
sobre el present. Segurament per això els executors d’aquest
domini del present no han tingut inconvenient, quan ha calgut, a garantir el
del passat de la manera més infal·lible: inventant-se’l . L’operació no pot ser
més senzilla, ni de més demostrada eficàcia: per mostrar el canvi
modernitzador, simultàniament fidel a una tradició com més secular millor,
s’utilitza l’enginyosa fórmula de treure de la màniga aquesta tradició,
dissenyant-la, naturalment, a la mida exacta de les necessitats de les forces
de poder d’avui.
Aquest autèntic frau, concebut per mostrar com
a atàviques les arrels d’una personalitat col·lectiva en consonància amb les
exigències d’un determinat estat de coses social, es tradueix a la pràctica en
un conjunt de mites de presumpció històrica i de ritus “ancestrals” que
Hobsbawn ha anomenat “tradicions inventades”, la major part generades en el
decurs del segle XIX. Parlem d’autèntics operadors simbòlics, que, dotats d’una
falsa pàtina d’antiguitat, estan destinats a situar sota control el conjunt de
transformacions cronificades del món modern, estructurant artificialmente una
vida social sotmesa a freqüents sotragades entorn d’allò que és presentat com a
inalterable. Del que es tracta és, doncs, d’aportar referències de vinculació
al passat, que justifiquin, al seu torn, desplegaments rituals susceptibles de
generar sentiments de cohesió entorn d’identitats col·lectives recents, de
mostrar, com a legitimes pel temps, relacions de poder i submissió, o
d’inculcar creences, conviccions o valors que hom presenta amb la
indiscutibilitat de la paraula dels avantpassats.
Això implica un relatiu esforç de creativitat
simbolitzadora, car aquest tipus de cerimonials, pretesament d’antiquíssim
origen, molt sovint són manipulacions de costums ja existents, és a dir
pertanyents a l’autèntica cultura tradicional, solament que són objecte ara
d’una mena de depredació mixtificadora per part dels inventors de
neotradicions.
Exemples d’aquesta reconversió del passat, no
poques vegades basada en la simple i pura pirateria dels costumaris populars
(que, ben lluny del pintoresquisme, sí que eren l’autèntic motor i engranatge
de la societat), són aquests sis treballs aquí recollits. Els tres primers són
dedicats a la fabricació de tradicions a la Gran Bretanya. “L’invent de la
tradició: la tradició dels highlands a
Escòcia”, de Hugh Trevor-Roper, i “D’una mort a una visió: la caça del passat
gal·lès en el període romàntic”, de Prys Morgan, fan referència a l’apoderament
d’unes fictícies arrels cèltiques per part de les “renaixences” escocesa i
gal·lesa. En el primer dels articles esmentats hi ha inclòs, a més, un relat
esclaridor de la faldilla, símbol per excel·lència de les “immemorials” arrels de
la personalitat escocesa. L’aportació de David Cannadine, “Contingut, aplicació
i significat del ritual: la monarquia britànica i l’invent de la tradició”,
període 1820-1977”, hauria d’interessar els lectors assidus d’aquestes revistes
que solen fer-se ressò de la vida cerimonial de les monarquies europees, màxim
exponent de la lleialtat a “seculars” tradicions, encara que només fos per adonar-se
de com és de recent la seva data de facturació.
“Representació de l’autoritat a l’Índia
victoriana”, de Bernard S. Cohn, i “L’invent de la tradició a l’Àfrica
colonial”, de Terence Ranger, parlen de sengles manifestacions de la imaginació
colonialista a l’hora de generar sistemes de representació, suposadament
fundats de tradició, adequats als seus interessos de dominació , el primer pel
que fa a la protocol·lització del poder anglès a l’Índia i el segon pertocant a
la importació de tradicions inventades europees a l’Àfrica i a l’acte de
prestidigitació que significà l’aparició de l’anomenada “tradició ritual africana”,
tan profitosament emprada més tard tant pel neocolonialisme com pel mateix
nacionalisme negre del segle XX.
Per últim, l’article de Hobsbawn, Tradicions massificadores: Europa 1870-1914,
constitueix una lúcida reflexió, sobre la producció de simbolismes capaços
de canalitzar la irrupció de les masses a la vida política a partir del segle
XIX: la institucionalització de l’esport, les escenografies massives
–desfilades, manifestacions, etcètera-, el culte a la bandera, monuments
públics, l’educació primària com a versió secularitzada de l’Església, els
uniformes militars, etcètera.
Aquest viatge al procés de manufactura del
folclore contemporani, a cura d’exponents tan destacats del que s’ha anomenat
la història radical, de significació marxista, és quelcom més que una aportació
explicativa extraordinàriament clarificadora. Implica, a més, la confirmació
d’una tendència a dissoldre les distàncies entre antropòlegs i historiadors, és
a dir a desmentir l’artificial separació entre conjuntura i recurrència, una tendència que ha tingut en les Islas de historia de Marshall Sahlins
(Gedisa, 1988), un magnífic exponent de la bganda de l’etnologia. En aquest
sentit, cal veure una certa voluntat d’expiació, car, sens dubte, han estat
cers antropòlegs i certs historiadors els responsables directes de molts
d’aquests trucatges del passat.
Per acabar, una reflexió. Caldria pensar fins
a quin punt aquesta magnifica notícia de la publicació en català de The Invention of Tradition respon a
quelcom més que a la presència d’afinitats amb el corrent que Hobsbawn i Ranger
representen.
Podria ser que hi tingués alguna cosa a veure
el fet que Catalunya ha estat un autèntic laboratori d’aquest tipus de
reconversions del passat, com Llorenç Prats ha exposat a El mite
de la tradició popular a Catalunya (Edicions 62, 1988), ressenyat no fa pas
gaire. O potser en l’inconscient dels editors hi
havia el fet que som protagonistes de dues mostres espectaculars a commemorar
amb tota la retòrica possible, al marge de l’absoluta feblesa dels seus
fonamentes històrics reals: el fantasmagòric Mil·lenari de Catalunya i aquest
paradigma de tradició inventada, a un nivell ja planetari, que són els Jocs
Olímpics, que tan il·lusionades tenen les nostres institucions i, ves si no, el
nostre poble.
