 |
| Manifestació de la Crida a la Solidaritat, el 1985 a Barcelona. La foto és d'Antonio Espejo |
Àrea I. Plantejaments i processos
de normaltització lingüística
Lleida, 1986,
LLENGUA, ÈTNIA I CLASSE A CATALUNYA
Manuel Delgado
El català
ha significat un factor important en ordre a la mobilitat social ascendent dels
castellanoparlants. Durant molts anys, i tal com nombrosos estudis estadístics
basats en enquestes havien demostrat, l’idioma català ha estat associat per
part dels immigrants de classes socials baixes a idees d’estatus, de manera que
parlar bé el català resultava estratègic a l’hora d’assolir avenços dins
l’escala social, tot i que es tractava d’un idioma políticament marginat.
Efectivament, la manca de control polític de l’ètnia catalana en relació als
seus propis afers, malgrat una vocació d’autonomia estatal sobradament
expressada al llarg de la història, feia del català una llengua dominada,
destinada a desaparèixer per l’acció naturalment homoneneïtzadora de l’Estat,
que tendia a forçar el biculturalisme dels catalans mentre aquests invertien
llur hegemonia social en fer biculturals els immigrants, estimulant-los a
adoptar la cultura amfitriona.
És aquesta contradictòria
dinàmica la que ha permès un sempre relatiu equilibri entre ambdues opcions
lingüístiques dins la societat catalana. La força exercida per l’Estat a favor
de l’hegemonització del castellà ha estat afavorida pel monopoli sobre els
mitjans de comunicació massius (com a mínim ideològicament) i sobre els
aparells de control i repressió, en darrera instància fins i tot policials.
Això ha frustrat i ha impedit l’avenç d’un idioma, el català, que no podia sinó
limitar-se, d’altra part amb prou eficàcia, a actuar mitjançant la via dels
seus propis valors en ordre als programes de la tradició cultural i
l’organització adaptativa ètnicament catalana. Ha estat el vigor social dels
catalans el que no només ha detingut el procés d’aculturació a què han estat
sotmesos per part d’una maquinària de caire imperial, sinó que ha forçat una
tendència limitada però poderosa cap a l’aculturació de les ètnies
castellanoparlants que viuen a Catalunya.
Aquesta tensió no és sinó
la prova que, en darrera instància, el problema que implica tota situació de
bilingüisme pot explicar-se en termes de poder. En primer lloc, cal acceptar
que el bilingüisme és sempre, d’alguna forma, una situació provisional i que
sempre significa un trànsit més o menys lent vers el monolingüisme.
L’aculturació a què són sotmesos els catalans va en la direcció del
monolingüisme castellà, de la mateixa forma que la inclinació a què són
concitats els immigrants perquè adoptin comportaments d’adscripció a
l’etnicitat catalana va en la del monolingüisme en l’idioma de la cultura
amfitriona. Veiem, doncs, com el control social i el control polític havien fet
pressió, fins fa no pas gaire, en sentits divergents.
Tot això no fa sinó
il·lustrar que l’hegemonia política o social d’una ètnia tendeix a
transformar-se, a la llarga, en hegemonia lingüística. Des d’una perspectiva
estricta, l’esforç de l’Estat serà el de donar suport al bilingüisme únicament
com a fórmula transitòria vers la comunicació social exclusivament en un
llenguatge, basant-se d’una forma preferiblement simultània, no sols en el seu
poder coercitiu sinó, sobretot, en el prestigi de la cultura a imposar. En tots
els casos, el bilingüisme serà per l’Estat un focus de conflictivitat
interètnica i internacional (en el cas que alguna de les ètnies problemàtiques
hagi expressat una voluntat d’autocontrol polític, autoconstituint-se en
nació), així com un lloc de confusió ètnica, diguem-ne antinatural. Per això
l’estímul que, en un moment donat, pot promocionar a favor del bilingüisme no
serà sinó una estratègia vers el monolingüisme total. Dit d’una altra manera:
el monolingüisme serà la manifestació de la sobirania d’una ètnia sobre si
mateixa, mentre que el bilingüisme funcionarà a la pràctica com una fase del
procés d’expansió de la forma de ser d’una població ètnicament definida,
dominant una altra cultura. Dins una regla que no observa quasi excepcions, la
convivència de dues llengües dins el marc d’un mateix espai social implica que,
més tard o més d’hora, aquesta relació terminarà desembocant en l’absorció
gradual o violenta d’una per l’altra.
Òbviament, en el cas de la
llengua dels catalans això no s’ha pogut verificar per part de l’idioma
espanyol, per la senzilla raó que la llengua, i, per extensió, la cultura
estatalment promocionada fins fa poc, no ha gaudit del prestigi suficient i no
ha comptat amb més armes que les de la repressió idiomàtica.
D’aquesta manera, el
bilingüisme ha resultat una necessitat del poble català en tant que ha hagut de
sotmetre’s a l’idioma políticament dominant, mentre que, tradicionalment, els
immigrants castellanoparlants han vist el bilingüisme com un factor important,
encara que no obligatori, de promoció social. Per a ells, malgrat això, no era
imprescindible el bilingüisme ja que la seva llengua era l’expressió idiomàtica
del poder colonitzador de les ètnies castellanes al llarg de la història
d’Espanya, entesa com a procés de formació i consolidació d’un estat. De fet,
fins i tot la situació lingüística a Catalunya, durant els períodes més
agressius de la política homogeneïtzadora de l’Estat centralista, ha estat, més
que de bilingüisme, d’autèntica diglòssia, en la qual el català apareixia
restringit a un àmbit familiar-tradicional, no culte, no literari. D’altra
banda, una de les altres implicacions del paper políticament subordinat del
català ha estat un important retard en l’aculturació definitiva dels immigrants
i en la seva assimilació per la cultura indígena, fenomen pel qual existeixen
predisposicions socials positives i que s’ha aturat o bloquejat en arribar a un
cert punt, ja que l’idioma d’aquests grups humans gaudeix de la protecció
política de l’Estat actuant com a interceptor de la cultura autòctona.
Convé insistir, doncs, que
el bilingüisme mereix ésser considerat no un fenomen intrínsecament atribuïble
al contacte entre dues llengües distintes, sinó el resultat d’un determinat
desenvolupament de la dominació política, social o econòmica d’una ètnia sobre
una altra. Dit d’una altra manera, hi ha uns pobles que, en relació amb uns
altres amb els quals entren en contacte, adopten mecànicament una direcció
absorbent i dominant, obligant els individus aliens a la seva ètnia a
assimilar, entre altres coses, la seva llengua. Això, automàticament, provoca
sentiments de frustració i alienació a la cultura que ha resultat subordinada.
La relació entre l’aparell
estatal espanyol i la seva orientació ètnica, d’una banda, i la cultura
catalana de l’altra, havia estat d’aquest tipus, és a dir, traumàtica, amb la
consciència per part del grup dominat que estava essent objecte d’una imposició
violenta, molt sovint suportada exclusivament per arguments militars i de
conquesta. En canvi, fins fa molt poc, la tendència dels immigrants a conèixer
la llengua catalana o a fer-la conèixer a llurs fills no estava sostinguda per
la coerció i per les raons de la força, sinó pels arguments de la integració
desitjada voluntàriament, en tant que aquesta integració era mentalment
associada al benestar social i a un cert èxit econòmic o intel·lectual.
Integrar-s’hi i acceptar el bilingüisme significava no cedir davant d’una
pressió autoritarista, sinó assolir una meta d’estabilitat dins la societat i,
àdhuc, sentiments més sòlids vers la realitat i un enfortiment de la
personalitat. Naturalment que això pot implicar l’existència d’un quadre
conflictiu, però ho seria molt menys si el bilingüisme fos, com hem dit, la
resultant d’una conducta de dominació política institucionalitzada percebuda
com a arbitrària i no fonamentada en el prestigi de la cultura aliena en què es
basa.
Hem vist, doncs, que la
tendència de l’ètnia dominadora és, inicialment, la d’imposar el bilingüisme
com a tràmit per al monolingüisme definitiu, i que l’acompliment d’aquest
objectiu tindrà èxit en tant que es produeixin resistències o no per part de
les ètnies o nacions diferenciades. Les dificultats que l’etnicisme espanyol,
que és una construcció artificial a partir d’un projecte estatalment definit,
ha tingut per una imposició definitiva del monolingüisme provenen de la
vitalitat de la llengua a exterminar, el català, i de llur prestigi
intel·lectual, així com el predomini que implica en l’actuació social des de
llocs de privilegi de l’escala d’estratificació classista. ¿Què significa, a
partir d’aquesta situació base, provocada pel domini de què ha estat objecte la
cultura catalana, l’adveniment d’un règim nou que ha permès la recuperació per
part dels catalans d’un cert control sobre alguns aparells de l’Estat amb alt
valor estratègic?
