El poder del carrer

Foto de Mireia Comas. Correspon a una protesta estudiantil contra la repressió de la policia,
al davant del Parlament de Catalunya, el 10 de març de 1999.

Article aparegut a un especial del Quadern de Cultura de El País amb motiu del 25é aniversari del diari, el 14 d'octubre de 2007

EL PODER DEL CARRER

Manuel Delgado

Per a què serveix un carrer? Aparentment, la funció de la trama viària d’una ciutat és la de permetre que per ella es moguin els fluxos urbans i ho facin d’una manera previsible i regular. Els cotxes i les persones van i venen ordenament a través de canals oberts entre les parets dels edificis, passadissos dels què s’espera que permetin els desplaçaments d’una munió d’individus que van cadascú a la seva.

Ara bé, vet aquí que, de tant en tant, aquesta xarxa d’avingudes, carrers, places i cantonades pot conèixer transformacions que, de sobte, fan d’ella prosceni no d’una vida ordinària més aviat gris, sinó de l’expressió de sentiments i conviccions col·lectives. El carrer i la plaça coneixen aleshores una mena d’estat d’excepció que modifica el paisatge sonor i visual de cada dia. Aquesta mutació la provoquen fusions humanes constituïdes per persones que no es coneixien i que no es tornaran a veure mai més, que baixen de casa seva o salten de les aceres per inundar les calçades, moure’s per elles, dient i fent el mateix, en el mateix moment i en una mateixa direcció. Aquesta apropiació de l’espai urbà per part de vianants anònims pot tenir motivacions festives –cercaviles, processons, curses populars, cavalcades...–, però també pot desencadenar-se per fer del carrer el marc idoni per la protesta social, acompliment radical de la condició pública de l’espai públic, institució política de primer ordre a la que la història sempre acaba atorgant l’última paraula.

No cal dir que Barcelona ha estat des de sempre un teatre privilegiat per aquestes ocupacions expressives de l’espai urbà per part dels seus propis usuaris. Un recent estudi lliurat a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Departament de Cultura per investigadors de la Universitat de Barcelona posa de manifest com la ciutat ha estat marc recurrent, en els darrers cinquanta anys, de tota mena de deambulacions i concentracions rituals d’índole civil, que han reclamat i han obtingut –a les bones o a les dolentes– el dret a usar el carrer per alguna cosa més que per anar a la feina. Més enrera en el temps, aquesta tradició d’usos corals de la trama urbana es relata a una excel·lent obra recentment traduïda al castellà: Ciudad roja, periodo azul, de la historiadora nord-americana Temma Kaplan (Península), sobre l’època (1838-1939) en què Barcelona era la Rosa de Foc, segons Engels, la capital del món amb més barricades per metre quadrat.

En un darrer període, aquesta forta inclinació dels barcelonins a usar el carrer per increpar els governants ha tornat a aguditzar-se. L’ocupació de l’espai urbà per part de coàguls humans inamistosos amb el poder ha donat mostres de la seva autoritat a l’hora d’impedir el que s’entenia que eren usurpacions inacceptables de l’espai urbà. El maig de 2000, la desfilada del Día de las Fuerzas Armadas va haver de celebrar-se quasi d’amagat per a protegir-la de les protestes ciutadanes. El juny de 2001, el Banc Mundial va decidir suspendre la seva reunió a Barcelona tement la resposta del carrer. El març de l’any següent, quan la cimera europea, els poders més poderosos del continent no van atrevir-se a entrar a la ciutat i van ser obligats a acampar a les afores. Decididament, Barcelona fa por.

Aquests dies estem coneixem una apoteosi d’aquesta recuperació massiva del carrer per a fer d’ell escenari natural de la democràcia participativa. Coalicions de transeünts –de vegades centenars de milers– es mouen pels carrers en totes direccions, s’estanquen a les places, es planten davant edificis on resideixen instàncies que consideren infames, acampen, fan classe, juguen, criden, canten, ballen, surten als balcons per picar cassoles sense que ningú els convoqui..., per expressar la ràbia i el fàstic que els provoca el que diuen guerra, però no és més que una brutal carnisseria.

Barcelona bull. Des de les finestres dels palaus governamentals, darrera les cortinetes, els poderosos contemplen impotents l’escena. Sempre han patit agorafòbia. Mentrestant, a baix, arran de terra, els vianants usen radicalment el carrer, fan d’ell un ésser viu i el fan parlar a crits. Sobre l’asfalt, s’alça ara un altre poder, que no és un poder, sinó una pura potència: la d’una ciutat que, de sobte, s'ha despertat i s’aixeca superba, com un gegant altiu i gelós.