Tenim Reina aquest divendres, 23, a les 9,30, com sempre. D'entrada, una cosa realment interessant que no trobareu en la xarxa, perquè és d'un rippeig de l'obra completa de JACINTO ESTEVA que s'acaba de publicar, de qui espero que hagueu vist aquesta meravella que és "Lejos de los árboles". Es tracta d'una de les mostres dels seus primers documentals socials, NOTES SUR L'IMMIGRATION, que va dirigir amb PAULO BRUNATTO el 1960. El seu afer: l'emigració espanyola a Suissa. Molt bo; ja veureu.
Fa anys que intento explicar a classe què són i què impliquen les perspectives situades. No sé si ho aconsegueixo, però paraula que a partir d'ara em valdré d'una pel·lícula que és una il·lustració del que pretenc a classe, que és que en dos minuts d'interacció humana hi cap un univers social en miniatura. La peli es diu GENTE EN SITIOS, i l'ha dirigit JUAN CAVESTANY (2013).
Si hi hagués una nòmina de pel·lícules estranyes, fascinants i desconcertants, una d'elles seria SLAUGHTERHOUSE FIVE, dirigida per GEORGE ROY HILL (1972) i que posa en escena la no menys genial novel·la de Kurt Vonnegutm que feia poc traduïa Proa al català com Escorxador 5.
Com he rebut insistents peticions en aquest sentit, en aquesta sessió veurem una mostra de l'apassionant cinema nord-coreà: unes seqüències de KŬMGANGSAN ŬRO KAJA, un emocionant drama patriòtic dirigit de PAK SUNG BOK (1986).
Els que seguiu la trajectòria de DENIS VILLENEUVE estareu d'acord que el seu punt de partida, allà on va demostrar el seu talent, va ser a INCENDIES, del 2010. En veurem algun tros. N'hi ha un que em sembla especialment impressionant. Si l'heu vist, suposo que ja us imaginareu quin és.
ZAMANI BARAYÉ MASTI ASBHA, que vol dir "Un temps per els cavalls borratxos", és una de les proves del talent del cinema kurd, en aquest cas de BAHMAN GHOBADI , que la va dirigir el 2000.
I quina dolçor, quina meravella és aquesta FRANCESCO, GIULLARE DI DIO, de ROBERTO ROSSELLINI (1950). Mirem el final, val? Una autèntic delícia de pe·lícula. L'adoro.
De tant en tant, caus en una d'aquelles pel·lícules que realment mereixen la pena. Per exemple, la xilena NERUDA, dePABLO LARRAÍN (2016). El títol dona a entendre que el seu protagonista haurà de ser Pablo Neruda. Doncs no. El protagonista és un policia que està obsessionat en detenir-lo a l'època en que va estar perseguit a Xile. El que m'agrada és que el personatge autènticament nerudià és precisament el seu perseguidor, mentre que el seu perseguidor ens acaba caient francament fatal. I amb raó perquè sembla que era un mal bitxo.
Està bé aquesta DER JUNGE KARL MARX, de RAOUL PECK (2017). Un bon relat de l'inici de l'amistat de Marx i Engels. Val la pena. El final és ben maco, incloent-hi el muntatge després dels títols de crèdit.
Ser fan d'en Tarantino és ser-ho dels seus descobriments. Per exemple de ROBERT RODRÍGUEZ, si més no d'algunes pelis seves especialment tarantinianes. Per exemple de FROM DUSK TILL DAWN (1996). Jo no sé si tothom cau en que ens trobem devant d'un exemple de veritable cinema religiós. Recordeu l'argument, que té com a fonament en bona part la crisi de fe d'un dels protagonistes i que implica una reflexió sobre el mal i els seus límits, de la qual se'n desprén una interessant conseqüència moral: que sempre hi ha una forma de mal superior a aquella que creiem màxima expressió.
Bé, i més coses. Ens veiem divendres.
