dimarts, 27 de febrer de 2018

Els esplais i la monitorització de la canalla

La foto es de Moisés G. Marco
Comentari per Isaac Sendra, estudiant del Grau d'Antropologia Social de la UB

ELS ESPLAIS I LA MONITORITZACIÓ DE LA CANALLA
Manuel Delgado

Sobre aquesta qüestió et trasllado el que s'explica en un cert moment del llibre que van fer els teus companys de curs de fa dos anys, dirigit per Marta Contijoch i Helena Fabré, La ciutat de les fogueres (Pol·len). La qüestió te a veure amb el que va ser, a partir de determinat moment, quan l'organització del temps lliure dels infants fora dels àmbits de la família i el col·legi, es va convertir en un problema, determinat per una lògica que arrenca amb la modernitat i que sembla haver decretat una croada contra tota forma de temps no ocupat de manera profitosa i eficient. "Perdre el temps" és gairebé un pecat en un raonament entestat a alliberar del temps lliure també a l'adult. Això ho tens molt ben explicat en el llibre de Krzysztof Pomian, El orden del tiempo (Júcar). El temps en què se suposa que “no-es-fa-res” no només resulta un problema, sinó que és, en si mateix, font de problemes. Un "sentit comú" que en el cas dels nens es tradueix en la conversió d'aquest temps disponible que va ser el de joc i d'aprenentatge informals en temps "educatiu" –com si el d'abans no ho fos–, sempre conduït per un adult degudament acreditat –entre nosaltres, com vaig fer notar a classe, allò no en va presentat com “monitor”– que imposa aquelles activitats que millor s'adapten al que se suposa que són les seves necessitats. Necessitats que de nou són determinades per un "expert", òbviament adult, rarament tenint en compte els interessos, la creativitat o la voluntat d’éssers humans que, de banda de la seva joventut, ja havien demostrat, quan van tenir l’oportunitat, a uns carrers que havien estat seus, que eren capaços d'assumir decisions responsables o almenys d'aprendre pel seu compte a fer-ho.

Per entendre'ns, en un moment donat el temps infantil es concep, cada vegada més, com un temps que s'ha d'utilitzar de manera "productiva" en diferents activitats directament o indirectament institucionalitzades, en lloc de malgastar en jocs no controlats al carrer, on a més hi ha el risc que el nen quedi exposat a "males companyies" que acabin amb els esforços que pares i educadors se suposa que han fet per garantir una eficiència màxima en la utilització del temps dels més petits, així empetitits. El temps fora de la supervisió de la família i l'escola és convertit en temps d'aprenentatge formalitzat, combinant preocupacions de caràcter didàctic amb altres que, partint d'una concepció de la infància com una etapa de vulnerabilitat i dependència, pretenen convertir el moment de joc en un espai productiu, segur i lliure de tot risc.

Estic parlant-te de la implantació ja generatlizada del que arrenca a finals del segle XIX amb les colònies escolars higienistes del pastor Walter Bon i de la fundació el 1907 del moviment escolta per Baden-Powell, i que es teoritza posteriorment como "educació en el lleure". La premissa fonamental d'aquest corrent és que els infants han de serpermanentment instruïts, fins i tot en el lleure, i apartats d'uns carrers que havien estat per a ells grans espais per a un esbarjo que també era educatiu, tot i que al servei d'una formació gestada i gestionada per comunitats de les quals les colles eren una de les institucions fonamentals. L'objectiu d'aquesta tendència pedagògica –que evocant Michel Foucault bé podríem dessignar com a biopedagogia–, obcecada en brindar als més joves una educació a temps complet, era que perdessin, en efecte, el seu temps lliure, i fer-ho al servei de la "formació integral" dels més joves i la inculcació de "valors" de civilitat i ciutadania, convertint-se així en una extensió dels aparells ideològics de l'Estat.

Però sobre tot, i pel t'interessa del que vaig comentar a classe, cal no deixar de tenir en compte que és cap a final de la segona meitat dels anys seixanta que comença a imposar-se a Catalunya aquesta “pedagogia del temps lliure”, un tipus d'enquadrament infantil que entre nosaltres havia estat en mans de l'Església, a través de l'activitat parroquial i d'Acció Catòlica, o d'organitzacions juvenils franquistes com l'OJE i el Frente de Juventudes. És a partir d'aquest moment que es generalitza arreu del territori l'alternativa que suposa l'expansió del moviment escolta i la seva didàctica, així com de la difusió dels esplais. La seva funció: proveir d'activitats i recessos de cap de setmana o vacances fora de la ciutat per evitar la desviació que pot comportar un ambient malformatiu com és el carrer: perquè portant-los al camp, eviten que passin el dia festiu en llocs perillosos.

Per mitjà d'aquest control sobre el seu temps lliure, els nens queden a disposició d'una didàctica dels valors abstractes de la "civilitat" i la "ciutadania", orientada a afavorir la constitució de subjectes polítics apropiats per als requeriments de l'organització estatal de la societat, per molt que sigui a costa d'una de les fonts de les quals havia depès el desenvolupament de l'autonomia i l'autoestima dels que un dia es "faran grans": el carrer.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch