dijous, 21 de desembre de 2017

ESCOPOFÍLIA - Any 14. Sessió 178. 22 de desembre de 2017



Tal i com vàrem quedar, fem una Escopofília cada tres o quatre mesos. Lo de fer-ho cada mes era esgotador; de veritat. A més, així ens trobem amb més ganes. La del divendres 22, passat demà, es la que toca per veure coses, però també per celebrar una mica les festes. Serà com un sopar d'empresa una mica particular.

Comencem amb una cosa que va trobar n'Horacio i que és ben interessant. És un documental del 1988 titulat EL RAVAL, L'ÚLTIM ESGLAÓ, un reportatge de JAUME VILALTA i MIQUEL GARCIA que ens permet veure com es desplegava el discurs que va permetre convertir el Xino en el Raval, la urgència en la seva "redempció", la manera com era representat com a "higienitzar". és a dir com a rebentar, tal i com a explicat molt bé en Miquel Fernández en el seu fonamental ja Matar al "Chino" (Virus). A més, hi ha imatges ben interessants de com era el barri abans de les grans demolicions, com la l'Illa Robadors o la que va obrir la Rambla del Raval. Val la pena; de debò.

Després el nostre degut homenatge a la gran època del cinema mut, que ens ha deparat obres bellíssimes. Per exemple, la de la mort de l'avi entre les pomes de
ZEMLYA, d'ALEKSANDR DOVZHENKO (1930), una de les obres mestres del cinea soviètic i una de les més precioses i impressionants de la història del cinema.

M'agradaria parlar-vos d'un personatge ben curiós. El d'una de les gran promeses del rock americà dels 5o-60 i que, de sobte, se li va girar el cap i es va tornar comunista. Una història d'allò més xocant la de Dean Reed, que va convertir-se en l'"Elvis Roig" quan va passar-se a l'enemic en plena guerra freda i va acabar sent un ídol de la joventut... de l'Alemanya Oriental. Passarem algun moment del documental AMERICAN REBEL: THE DEAN REED STORY, dirigit per Will Roberts el 1985.

CEDDO, dirigida per Ousmane Sembène (1977), és una de les pel·lícules més significatives del cinema senegalès. Parla de com, al segle XVII, es van introduir el cristianisme i l'Islam a les societats wòlof i com van desestructurar els seus sistemes cosmològics tradicionals. Una manera de posar de manifest la importància i el valor del cinema africà, com sol dir-se, aquest gran desconegut.

Quan ja portem quasi catorze anys d'Escopofílies sorprèn totes les grans meravellés del "setè art" a les que ens resta retre homenatge. Per exemple, a DET SJUNDE INSEGLET, d'Ingmar Bergman (1957). Anava en avió i una de les que es podien veure és una espanyola que es deia "El jugador de ajedrez". Era clarament un mena de remake de la peli d'en Bergman i vaig pensar que n'havien de passar algun moment. De debò que em preocupa que aquests grans clàssics acabin oblidats. Crec que seria –és ja– una tragèdia.

Veurem el que Antigoni em va recordar que Agamben va dir que era un dels moments més bells de la història del cinema: una de les seqüències d'aquesta obra inacabada –i genial– d'ORSON WELLES que va ser la seva versió del DON QUIJOTE, del 1969.

L'Alba està fent una recerca ben interessant sobre les pel·lícules quinquis de JOSÉ ANTONIO DE LA LOMA. Una bona excusa per veure una cosa que va fer abans de la saga del Torete i que te una llarga seqüència rodada a les barraques del Somorrostro. Una bona oportunitat també ver veure com era el paisatge del litoral barceloní, abans de la Vila Olímpica i les Olimpiades, un univers humà que va ser deportat a La Mina i que és el que nega la presumpció de que Barcelona havia viscut "d'esquenes al mar", oblidant que milers dels seus habitats havien viscut a les seves platges. La peli és diu
LA REDADA i és de 1973.

Reconec que si les pelis de guerra són el meu gènere favorit, el que menys m'atreu és la comèdia romàntica. Tot i això, hi ha algunes expressions seves que m'han semblat magistrals i les he gaudit. Per exemple, Silver Linings Playbook, dirigida per David O. Russell el 2012. Us en passem un tast. Maca; em va agradar molt.

Un tipus ben curiós aquest ELIO PICCON, un documentalista i un "curmetratgista" que va reflectir de forma especialmente intensa l'Itàlia del sud, recuperant l'estil i en bona mesura l'esperit del neorrealisme clàssic. Us proposo un dels seus treballs:
NON LA TOCCATE É INFETTIVA, del 1970.

De tant en tant, caus en una d'aquelles pel·licules que realment mereixen la pena. Per exemple, la xilena NERUDA, de Pablo Larraín (2016). El títol dona a entendre que el seu protagonista haurà de ser Pablo Neruda. Doncs no. El protagonista és un pol·licia que està obsessionat en detenir-lo a l'època en que va estar perseguit a Xile. El que m'agrada és que el personatge autènticament nerudià és precisament el seu perseguidor, mentres que el seu perseguidor ens acaba caient francament fatal.

Els antropòlegs ens fem un fart de repetir que totes les tradicions són inventades. El que val la pena és assistir en el moment mateix en que s'inventen i veure d'on ve l'invent. Un cas d'allò més eloqüent és el de la desfilada popular del Día de Muertos a Mèxic DF, que és una "tradició" de fa dos anys resultat de l'escena inicial de SPECTRE, dirigida per Sam Mendes (2015), la penúltima peli de la saga James Bond.

I per acabar, uns quants instants de WATTSTAX, el documental de Mel Stuart sobre el "Woodstock negre", celebrat el 20 d'agost de 1972 a Los Angeles, amb The Staple Singers, The Emotions, The Bar-Kays, David Porter, Carla Thomas, Rufus Thomas, Isaac Hayes... Què voleu que us digui? Si us agrada el soul haureu de disfrutar de lo lindo amb la tria d'actuacions que hem preparat.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch