Comencem amb una simfonia urbana. A MORNING BRONX, de JAY LEYDA
(1931), un dels millors exponents de l'avantguarda nord-americana, que, a més,
és el gran historiador del cinema soviètic de l'època muda. Ho demostra en
aquesta pel·lícula, que és tot un homenatge al kino-pravda de Dziga Vertov.
I parlant de cinema mut, quin desastre aquest que pràcticament no
sigui possible gaudir-lo ara per ara. Obres d'una bellesa extraordinària que
els més joves ja no teniu on gaudir i que són el fonament del nostre imaginari
cultural actual. Us em farem veure una prova: alguna de les seqüències de
VAMPYR, de CARL THEODOR DREYER (1932). Impressionant. Tremenda. Bellíssima.
Tot si, com es deia als toros, "el tiempo y la autoridad no lo
impiden". La cosa està xunga i ves a saber què passarà avui. O demà. En
qualsevol cas, no ens podem escapolir de la realitat –si més no del tot– i
farem l'ullet a les circumstàncies polítiques que vivim. Ho farem per mitjà
d'una pel·lícula premonitòria: EL COMPLOT DELS ANELLS, de FRANCESC BELLMUNT (1988), que recrea
una imaginària conspiració política per proclamar la independència de Catalunya
aprofitant els Jocs Olímpics de 1992.
M'agradaria reprendre els cicles dedicats al cinema musical rar. Us en
recordeu del que vam dedicar als musicals maoistes? Xulo, oi? Doncs ara us
proposo un sobre cinema musical de l'època nazi. Interessant el tema, ja
veureu. Comencem per HALLO
JANINE, dirigida per CARL BOESE el 1939. Amb MARIKA RÖKK, una de les estrelles
del cinema alemany sota el regim hitlerià.
Després, un altre exemple de cinema surrealista mexicà dels anys
40. EL NIÑO PERDIDO,
dirigida per HUMBERTO GÓMEZ LANDERO (1947). Delirant. I, perdó, acabo de dir
"cinema surrealista mexicà", tot un pleonasme. En aquella època no hi
ha cinema surrealista mexicà: tot el cinema mexicà d'aleshores és surrealista
d'ofici.
No sé vosaltres, però jo tinc una opinió de "Dunkirk". No és
una pel·lícula de guerra; és una pel·lícula de Christopher Nolan, que no és el
mateix. És bona, però no es pot comparar amb el soldado Ryan, per exemple. Allò
si que era una autèntica pel·lícula de guerra. I parlant de la peli aquesta de
Nolan, la campanya de promoció tan aclaparadora que l'acompanyat no ha deixat
espai per recordar dues pelis bèl·liques que tracten el mateix episodi i que a
mi al menys m'agraden més. Una és "Week-end à Zuydcoote" (Henri
Verneuil, 1964), que la feia en Belmondo, aquí titulada "Fin de semana en
Durquerke", molt bona, una de les pelis de la meva infancia. L'altra és
ATONEMENT, dirigida per JOE WRIGHT (2007), que la fa el JAMES McAVOY, que va
ser Globus d'Or aquell any i va tenir set nominacions a l'Oscar. Les escenes a
la platja de Dunkerque són espectaculars, sobre tot un pla-seqüència brutal de
sis minuts que serà el que us passaré.
NÎVÊ HEYVÊ ("Mitja lluna") és una gran pel·lícula kurda que
va dirigir en BAHMAN GHOBADI. Va guanyar la Concha de Oro al Festival de Sant
Sebastià el 2006. Va d'un músic vell que ha de fer un concert al Kurdistà
iraquià, però necesita la veu d'una dona que viu a un poble perdut del Kurdistà
iranià on s'han refugit desenes de cantaires en un país on les dones no poden
cantar davant dels homes. És com una mena de road movie amb l'autobús del músic
i el seu conjunt cap el poble aquell. Molt maca. La música, boníssima.
El recó que sempre destinem al cinema cutre l'ocuparà dimecres SANGRAAL, LA SPADA DI FUOCO, d'un
tal MICHELE MASSIMO TARANTINI (1982). Imfumable, però aquesta és la seva
gràcia.
Adoro les pel·lícules de MICHAEL POWELL I EMERIC PRESSBURGER. Totes. Sobre
tot les en aquest technicolor tan especial que usaven, com aquesta GONE THE
HEART, de 1950, amb una esplèndida JENNIFER JONES. Una delicia.
I un descobriment. Una peli que vaig veure a la
tele per casualitat i que em va semblar tota ella genial. Es titula IN BRUGES, la fan uns
magnífics COLIN FARRELL, BRENDAN GLEESON i RALPH FIENNE. La va dirigir
en MARTIN
MCDONAGH. Del 2008. Hi ha una escena que em va impactar i que voldria compartir
amb vosaltres.
Segur que us ha passat de dir d'anar al cinema, mirar la cartellera i
arribar a la conclusió que no hi ha res interessant per veure. Però, de tant en
tant, trobes coses bones, aquelles que mereixeran sobreviure i seran tingudes
com a clàssics. Per exemple una bona-bona peli d'acció: BABY DRIVE, dirigida per EDGAR
WHRIGHT (2017). Em va agradar força. Una banda sonora potentíssima i un
protagonista –ANSEL EIGOR– enlluernador. Realment bona. Us poso la seqüència
inicial i els títols de crèdit.
