dimarts, 22 de novembre del 2022

Qui recorda és qui no pot oblidar

La foto és de Saul Leiter

Postil·la a la classe d'Antropologia Religiosa del 21 de març de 2015

QUI RECORDA ÉS QUI NO POT OBLIDAR
Manuel Delgado

Va sortir el tema, ben interessant, de la relació entre memòria i història i, sobre tot, l'absurd del concepte de "memòria històrica". Va ser quan vaig esmentar-vos el valor d'un dels deixebles d'Émile Durkheim, tot i que rebé una forta influència del pragmatisme de G.H Mead i Henri Bergson. Parlo de Maurice Halbwachs, de qui hauríeu de conèixer el seu La memòria col·lectiva (Universidad de Zaragoza) i Los marcos sociales de la memoria (Anthropos).

D'entrada, tinguem 'ho clar, per molt que ho repetim i ho sentim repetir, la història no la fa la gent, ni els pobles, ni res per l'estil. La història la fan els historiadors. La història és una disciplina o un coneixement i una feina d’organització de determinats esdeveniments que són retallats d'una massa immensa de fets del passat i que es concatenen i expliquen atorgant al resultat un determinat sentit lògic, la font i la pertinència del qual prové sempre del present i dels interessos en matèria de legitimitat de determinats sectors polítics que, sempre en l'actualitat, tenen o aspiren a tenir el monopoli o l'hegemonia en la producció de significats. La història, és a dir el relat amb que culmina la tasca de l'historiador o del cronista oficial, és aleshores com un conte o una faula, per descomptat sempre moral, és a dir ser exemplar.

Però això no és la memòria, que sempre és d'alguna forma col·lectiva, és a dir social. Això és el que significa "recordar", que és "tenir present", és a dir incorporar a l’ara aspectes de l’experiència acumulada que es consideren d’alguna forma pertinents o adients per a dotar-la d’un cert valor o significat. És a dir, no recordem qualsevol cosa, sinó un grapat extremadament restringit de coses –situacions, personatges, sentiments, visions...– que d’alguna manera complementen el present, en la mesura que li atorguen significat, no sempre adient a la voluntat d'aquell que recorda.

Per dir-ho d'una altra manera, la memòria de les persones és com una selecció d’instantànies que qui recorda ordena sense voler de forma que el que produeix sigui alguna cosa similar a una biografia, un avatar personal que doni sentit al que s'és i al que passa ara i sobre tot el que està a punt de passar i depèn de la nostra acció, i no sempre en els termes que qui recorda voldria. Amb la societat passa el mateix. La memòria col.lectiva és una mena d’enfilament en el que la memòria d’un  i d’altre és van travant, buscant en les memòries alienes al que a la pròpia li manca. El producte és una mena de remor de fons, un murmuri de vegades ensordidor, del que podrien sorgir desenes, centenars, milers, qui sap si milions de línies de record, que sempre són compartides.

La història la fan els historiadors, la memòria les persones, però mai soles, perquè recordar és recordar algú. La història no és que pugui ser manipulada; és tota ella, íntegrament, una manipulació. La memòria, en canvi, no; sobre tot perquè no podem triar què recordem i que no. La història és un producte, una cosa que s’ofereix sempre acabada i amb un resultat contundent que es presumeix final; la memòria en canvi és més aviat una producció, un treball incansable i interminable. Qui fa la història –l’historiador– té la possibilitat de controlar-la. Qui recorda, no. Qui recorda és qui no pot oblidar.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch