diumenge, 16 d’abril de 2017

Les passions del poble



El 1999, el meu col·lega i companys al Departament d'Antropologia de la UB, en Llorenç Prats, va convidar-me a assistir a la Passió d'Esparreguera no com a espectador, sinó com a figurant a l'obra, en concret com a jueu. No cal dir que hi vaig acceptar. 
Var se una experiència extraordinària, com a conseqüència de la qual vaig escriure un text que en Llorenç va incloure en la compilació que va fer amb el títol La Passió d'Esparraguera. Impressions antropològiques (Patronat de la Passió, 2001). La meva contribució es va titular "Les passions del poble". Aquest n'era un dels seus fragments.

LES PASSIONS DEL POBLE
Manuel Delgado

En paral·lel a la seva virtualitat a l’hora de fer-nos pensar en què és una multitud i què de lògic s’amaga darrera l’aparent arbitrarietat de les seves contorsions, els jueus també ens ajuden a exemplificar la manera com el ritual atorga un paper central a la pròpia comunitat humana que la representa. Quan parlem de la Passió com una activitat ritual que implica a tot el poble d’Esparreguera, ho fem no sols en el sentit de que és una part substantiva del seu veïnatge que any darrera any s’involucra en la celebració, sinó que són els esparreguerins els que protagonitzen vicàriament el drama que té lloc sobre l’escenari. Dit d’una altra manera, no és el que els jueus de l’espectacle siguin esparreguerins, sinó que són els esparreguerins, en el sentit que l’acció ritual col·loca al seu epicentre no tant el poble d’Israel al que el relat escenificat al·ludeix, sinó el poble real que en aquell mateix moment s’està fent present a l’arena ritual. S’acompleix d’aquesta forma la virtut que el ritual té de dramatitzar la pròpia comunitat que l’executa. Aquesta premissa –abundantment constatada per tants treballs sobre la funció i l’estructura dels ritus– és reafirmada per la manera como la gent d’Esparreguera explicita la seva consciència de ser ella mateixa el veritable actor principal de la cita anual amb la Passió, una premissa que resulta constatable quan es gaudeix la sort de poder conèixer en persona les entranyes mateixes de la representació, just en el moment en que està duent-se a terme.

Ara bé, aquesta mena de metàfora que els jueus li presten a la gent d’Esparreguera obliga a preguntar-se sobre com s’encalça aquest protagonisme amb les esmentades actituds canviants de la multitud envers el Salvador i el paper hiperactiu però contradictori que assumeix al llarg de tot el drama. 

El que contemplem els espectadors a la Passió és l’espectacularització d’una violència contra el diví que està inscrita en l’univers festiu ibèric i, per extensió, en el de la majoria dels sistemes de representació nominalment catòlics. El que el públic aprecia i valora no són solament les virtuts artístiques d’uns actors amateurs que proclamen així, any rere any, la seva identitat com a esparreguerins. El que s’acudeix a contemplar són els patiments de la víctima divina, la grandesa del seu turment, l’elegància de la seva agonia, però sobretot l’eficàcia i l’art dels seus escorxadors, la seva capacitat per passar de l’adoració a l’insult, les seves qualitats per ridiculitzar i degradar al mateix Déu que deien adorar i que tornaran a venerar devotament després de veure’l amb complaença martiritzat fins la mort. El teatre de la Passió és, així doncs, una posta en escena de l’agressió d’allò mateix que es venera a la parròquia. Sobre l’escenari, els esparreguerins poden mofar-se, escopir i demanar la mort d’aquell mateix personatge que, omnipresent a la creu que domina l’altar, va presidir el seu bateig, fou invocat quan van fer la primera comunió, els mirava des de dalt quan es van casar i presidirà també els seu comiat final.

De fet, la Passió d’Esparreguera demostra com tot el sistema rito-festiu de denominació catòlica apareix com a paradigma del que els científics socials denominen «dobles vincles», formes patològiques de comunicació basades en la tergiversació i la distorsió dels missatges recíprocs, mandats impossibles d’obeir que són els mateixos que es troben a l’etiologia de l’esquizofrènia. Els concernits pels dobles vincles es veuen atrapats en instruccions paradoxals, sovint de tipus sadomasoquista, com ara adora’m/destrueix-me, obeeix-me/humil·lia’m, estima’m/ultratja’m, etc. El sacrilegi, ell mateix, és sagrat, potser la forma més elevada de pietat. Com si tot el sistema religiós estigués batzegat per la mateixa crispació crònica que de fet el va constituir, com si estigués permanentment afirmant-se i negant-se, circulant tot el temps, sense aturar-se, entre els plànols de vegades indiscernibles del culte, la burla i la profanació.

Aquesta espècie de dispositiu boig no es limitaria sols al camp de la representació ritual. També hauria tingut l’oportunitat d’expressar-se en el terreny de la història. Quantes de les persones que havien combregat d’una manera o altra en l’edició de la Passió de l’any 1936 havien de participar, a penes uns mesos més tard, en la destrucció absoluta del patrimoni religiós de la vila? Quants d’ells van devastar l’interior de l’església parroquial de Santa Eulàlia, van ajudar a enderrocar el seu altar barroc, van esgarrar els seus retaules, van mutilar entre injúries les imatges de la Santa Patrona, dels santcristos, de les mares de Déu? Quins d’ells van estar alimentant durant vuit dies, amb bancs, trons, monuments de la Setmana Santa i les restes de l’extraordinari orgue, la foguera que es va organitzar al camp d’esports? Qui del fidel poble d’Esparreguera va fer alguna cosa per evitar que el magnífic temple es convertís en un dipòsit de carros, quan va ser allà i a la plaça adjacent on va començar a representar-se la Passió? 

En aquella oportunitat es va mostrar el làbil que podia arribar a ser la distància entre el drama ritual i la pràctica històrica. Totes les agressions simulades, tots els insults que els jueus dedicaven a Jesús sobre l’escenari, van tenir l’ocasió d’escapar-se del seu reservori entre decorats i van escampar-se més enllà del local on es duia a terme per fer-se presents a la vida real, i executar allà, als carrers i les places d’Esparreguera, una fúria que podia haver-se antullat pura afectació teatral, una malvolença que cada Quaresma tenia el seu moment d’expressió «d’enganyifa», damunt un escenari que, de sobte, s’havia revelat insuficient. La tragèdia ritual es convertia, sobtadament, en tragèdia de carn i os. 

No és casual que, a l’hora de descriure les escomeses populars contra els locals, objectes i persones del culte catòlic, a l’estiu del 36 i abans, els cronistes parlin tan sovint dels iconoclastes equiparant-los als jueus del gran drama de la mort de Crist. L’equivalència estructural entre els jueus de la Passió, tal i com apareixen al relat del Nou Testament i tal i com son representats en els misteris populars, i les turbes anticlericals a la Catalunya dels segles XIX i XX és, en qualsevol cas, ostensible. Tots dos elements dramàtics –situats l’un en el pla mítico-ritual, l’altre directament sobre el prosceni de la història– expliciten una relació al mateix temps coherent i ambigua amb el sagrat, una relació marcada per la tendència a l’excés i a l’hipertrofia, en la qual el pas entre la veneració i la profanació era fàcil i no requeria coartades. El tractament de la divinitat, en aquest context definit per l’ambivalència i els dobles llenguatges, transitava entre els extrems en certa mesura complementaris de l’odi, la por, la pietat, la submissió, la procacitat..., voluntat per desemmascarar el costat profà del sagrat, al mateix temps que dèria per desvetllar la dimensió sacramental de l’obscè, el dolor i la violència. 





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch