 |
| Fotograma de "Tha Ballad of Cable Hogue", de Sam Peckinpah (1971) |
ELOGI DEL DESERT
Manuel Delgado
Un home perdut al desert que troba aigua i un amic; que genera allà un paradís estrany en el que compartir l’amor i una glòria senzilla; que als seus enemics els mata o els contracta per a que li facin d’ajudants; que mor, quan intentava abandonar aquella immensa extensió sense forma, com si aquesta l’indiquè que el seu intent havia de ser per força va. Aquesta és la història de The ballad of Cable Hogue, la bellíssima pel·lícula de Sam Peckinpah, del 1970, en el que bescanviava el que havia estat el frenesi de la seva anterior pel.lícula –The Wild Bunch– per un llenguatge carregat de melangia i lirisme. Inoblidables Stella Stevens i Jason Robards cantant aquest himne a la vida que és “Butterfly Morning”, o les paraules fúnebres que David Warner li dedica al seu còmplice, que li demana el privilegi de sentir-les encara en vida: “Déu meu, i si decideixes rebre’l al teu regne, ves amb compte.”
I venen al cap totes les vegades que el cinema ha fet ús d’aquesta metàfora perfecta que és el desert, un espai tot ell pur límit i que, com tot límit, no pot pertànyer a ningú. La imatge poderosa de John Wayne, retallant-se en el marc de la porta d’aquella casa a la que mai li serà donat entrar, al final de The Searchers (1955), abans de girar cua i retornar al desert al que pertanyia, o, per a dir una cosa per l’estil, la flor de cactus que Vera Miles –d’amagades de James Steward– col·loca sobre el seu taüt en la darrera seqüència de The Man Who Shot Liberty Valance (1962), dos dels millors westerns del gran poeta cinematogràfic del desert: John Ford. O Captive du desert, amb la Sandrine Bonnaire fent de Françoise Claustre, l’arqueòloga segrestada al desert del Txad l’any 1974. O l’escenari per a l’orgia final de Zabriski Point, d’Antonioni. O la inquietant Gerry, de Gus Van Sant (2004) –què busquen els protagonistes? O el Mojave de Paris-Texas, de Wenders, en el que un individu desorientat i sense memòria, Travis –o sigui Harry Dean Stanton–, ha comprat una parcel·la. O la grandiosa Lawrence of Arabia, de David Lean, que, per cert, tant convida a llegir la traducció que Alberto Cardin va fer de Los siete pilares de sabiduría (Siruela) i que ens recorda fins quin punt T. E. Lawrence va predir el que seria el model de lluita insurreccional que avui tant atemoritza les potències mundials i que no és sinó precisament la guerra en el desert. Vegeu si no la recent reedició del seu Rebelión en el desierto (Valdemar).
És a l’aventura vital de Cable Hogue en la que totes aquestes virtuts del desert per a l’al.legòria queden resumides i de manifest. És a través dels seus ulls que podem entendre la fascinació que ens desperta aquest territori totalment desterritorialitzat, llindar absolut, sense referències, espai que només pot ser travessat per aquell que abans s'ha perdut en ell. Espai absolut dels més absoluts naufragis, aquells en els quals –evocant un bell poema de León Felipe– resideix la nostra única possibilitat de donar amb algun d'aquests tresors que no són al si de cap port, sinó en el fons del mar. El desert és l'espai nomàdic per excel·lència, aliè a qualsevol jerarquia, a qualsevol solemnitat o qualsevol certesa. Indret impossible del que mai ningú va poder partir i que mai serà destinació final per a ningú, perquè és només recorregut, deportació. Espai viu i viscut on no hi viu ningú, perquè és una pura frontera, que, com a tal, sols existeix per ser traspassada. I Cable Hogue no vivia a cap frontera. La frontera era ell.
