divendres, 10 de març de 2017

La manifestació com a litúrgia

La foto és de Santi Carneri
Postil·la a la classe d'Antropologia Religiosa del 10/3/2017


LA MANIFESTACIÓ COM A LITÚRGIA
Manuel Delgado

El que vaig mig explicar aquest dia a classe és el mateix que vaig desenvolupar més a la classe al porxo durant la vaga del dia 2. La idea és que a les ocupacions fusionals de llocs públics tipificades com a manifestacions, en les quals s’expliciten reclamacions o s’emeten protestes relacionades amb esdeveniments no repetitius, se’ls podrien aplicar els esquemes analítics i interpretatius que serveixen per les anàlisis d’altres transformacions rituals que manipulen simbòlicament els mateixos elements del paisatge i els fan esdevenir significatius. Les manifestacions funcionen tècnicament com a festes implícites o parafestes, en el sentit de que no són homologades com a activitats festives a efectes oficials, ni del llenguatge comú, ni per part d’aquells experts que es pressuposen competents en l’estudi de les anomenades «tradicions».

A la pràctica, però, aquestes activitats massives que de manera compacta i concertada ocupen l’espai públic i el transformen responen a lògiques que són essencialment les mateixes que orienten les festes populars al carrer. I no és sols que les marxes de protesta civils nasquessin al segle XIX inspirades en el model que li prestaven les processons religioses o que, ara mateix, no facin més que aguditzar la tendència a incorporar elements festivals; és, sobretot, que les manifestacions civils es revelen de seguida al servei d’aquell mateix dispositiu de producció identitària del que veiem que les festes eren paradigma i que, per dur a terme llur tasca, posen en marxa mecanismes performatius –festivalitzacions, de fet– que fan moralment eloqüent l’entorn físic que els convocants i els convocats consideren apropiat i apropiable per dur a terme la seva acció.

Tot i això, és obvi que, per exemple, una processó no és el mateix que una manifestació. Una processó té uns continguts associats a la submissió a poders divins o divinitzats, que són –si donem per bo el vell paradigma teòric proposat per Durkheim– els de la comunitat mateixa que afirma llur existència. Una manifestació tampoc no és exactament el mateix que una cercavila, acte peripatètic consistent a moure’s per un determinat espai per fer saber a tothom que s’ha declarat l’estat d’excepció festiu en un determinat territori urbà. La cercavila no presumeix d’un contingut exprés, no fa cap proclamació sobre les necessitats o les exigències d’un col·lectiu, cosa que sí que fa una manifestació. No obstant això, no es pot negar que les manifestacions al carrer han anat incorporant, cada cop més, elements formals d’inequívoca extracció festiva, i són moltes les que inclouen xarangues, dimonis, petards, gegants, capgrossos, en una última etapa camions carregats amb altaveus gegants, imitant l’estil de les love parades, etc., elements que acaben produint una corrua de la qual la singularitat rau tan sols en el seus continguts polítics o de protesta social.

A diferència d’una processó o d’una cercavila, una manifestació és un acte en el qual un segment social determinat reclama alguna cosa o fa saber determinada informació relativa a la situació que travessa. Al missatge general que tota festa emet –som!–, la manifestació n’hi afegeix uns altres de més específics, que consisteixen a afegir-hi... i volem, diem, exigim, etc., tal o tal altra cosa. Són mobilitzacions, un dels instruments centrals dels moviments socials, corrents d’acció col·lectiva suscitats per incidir sobre la realitat i canviar-la. És per la mobilització que els moviments socials no sols mouen o intenten moure un cert estat de les coses, sinó que ho fan a base de moure’s en un sentit literal, topogràficament i cronològicament, al seu si.

L’ampliació i concreció del predicat que aquesta forma de festa implica no obsta perquè quasi tot el que s’ha escrit entorn de les manifestacions com a produccions culturals podria ser, un cop descomptada l’especificitat del seu contingut declamatori, extrapolable a les deambulacions festives més canòniques. De les manifestacions polítiques o socials s’ha dit que són una acumulació i concentració de signes, que impliquen sons, gestualitats, formes excepcionals d’usar el llenguatge, elements emblemàtics –en aquest cas pancartes, banderes, imatges al·legòriques–, desplegaments organitzats i jerarquitzats de cossos itinerants per un espai privilegiat..., és a dir, pràcticament el mateix que podríem dir –en funció del grau de solemnitat de què l’acte s’investeixi– d’una cercavila o d’una processó.

Les manifestacions, d’altra banda, fan explícita aquesta voluntat de proclamar coses concretes amb relació a contextos no menys específics, i clouen la seva deambulació ritual en el clímax que representa el míting o la lectura de manifests a càrrec de persones significatives que donen veu al conjunt dels congregats. Aquest tret encara queda més clar en el cas de les concentracions públiques, que no deixen de ser marxes immòbils i que són respecte dels actes deambulatoris el que la plaça és al carrer. En tots els casos, les ocupacions extraordinàries del carrer per part de grups compactes de persones que tenen intenció de dir o fer una sola cosa al mateix temps obtenen una certa prerrogativa sobre l’espai que usen transitant-lo, defineixen la seva acció amb relació a un territori que afirmen com a provisionalment propi i al qual atribueixen o bé usurpen uns valors simbòlics determinats.

Tant la processó i la cercavila com la manifestació –i justament per la naturalesa festiva que comparteixen– impliquen un accident significatiu en el temps, que queda alterat per una activitat prevista, però no ordinària. Tots tres comporten una transformació visual i acústica de l’espai social pel qual es circula, un abigarrament especial, una ornamentació deliberadament espectacular i un seguir de sons, músiques i sorolls que no són gens corrents. Totes tres fórmules també porten associada una idealització d’aquest nucli de temps/espai que, per dir-ho així, treballen, el qual manipulen tot apropiant-se’l i convertint-lo en representació pertinent del que voldrien que fos. El que aleshores s’expressa a l’exterior és justament allò que habitualment roman ocult, tot i que resulti del tot fonamental, el sagrat per antonomàsia, allò que Durkheim ens va ensenyar a reconèixer sempre com a hipòstasi de qualsevol forma de comunitat, l’essència invisible de tot socius que periòdicament practica les seves epifanies per rebre un dret a l’existència substantiva que la realitat ordinària no li depararia mai. 

Per això, tota celebració –laïca o religiosa, vindicativa o tradicional, tant s’hi val– és una manifestació en el sentit teològic de la paraula, és a dir una proclamació externa del misteri, tal i com la litúrgia catòlica estableix en designar com a acte de manifestar l’acció d’exhibir el Santissim Sacrament a l’adoració pública dels fidels. 

Aquesta funció objectivitadora de la idea de comunitat que les festes explícites executen ha estat notat per les anàlisis de la cultura popular i tradicional. Que la qüestió focalitzada argumentalment, el tema de la reunió social en marxa, sigui la celebració del Corpus o el rebuig al preu dels rebuts de l’aigua és del tot contingent. Els protocols descriptius que ha de seguir l’estudiós per fer-ne després l’anàlisi cerquen les mateixes dades: sentit ascendent o descendent de la marxa, l’orientació, la longitud del recorregut, la direcció, l’itinerari –punt de partida, llocs pels quals transita, aturades i final–, temps esmerçat en el recorregut i hores en què s’esdevé, ordre de la marxa, distribució de la posició de cadascun dels seus elements..., i tot per posar de manifest com cap d’aquests ingredients a tenir en compte és arbitrari, sinó que sempre apareix dotat d’un significat explícit, latent o, fins i tot en alguns casos, inconscient.

Aquests perspectives estan tractades en diversos llibres que hem publicat des del nostre grup de recerca: M. Delgado, dir., Carrer, festa i revolta. El usos simbòlics de la trama urbana a Barcelona (Departament de Cultura, 2004); A. Antebi i N. Monnet, eds., Cops de gent (Angle, 2006), i, a punt de sortir, J. Padullés i J. Uribe, eds., La danza de los nadie. Pasos hacia una antropología de las manifestaciones, Pol·len, 2017.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch