dijous, 28 de març de 2013

"La desobediència com a dret i com a obligació". Paraules dites a La Xarxa, el 12/3/2013


LA DESOBEDIÈNCIA COM A DRET I COM A OBLIGACIÓ
Manuel Delgado

Segur que una bona part d’oients —segur que la immensa majoria— esteu seguint els èxits de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, tant pel que fa al ressò que obtenen les seves iniciatives legals al congrés dels diputats de Madrid com, a peu de carrer, a l’hora d’impedir desnonaments concrets a Barcelona i a d’altres indrets del país. 

Ara bé, a l’hora de reconèixer i admirar aquesta gent que ens demostra que val la pena lluitar per les coses justes, no està malament que prenguem consciència que aquest tipus de moviments no són en absolut una mena d’accident o d’erupció que sorgeix en un moment o d’un dia per l’altre. Al contrari.

Faríeu bé en posar-vos al corrent de d’on i de quan ve aquest moviment de lluita contra els estralls bancaris que s’aprofiten de la negació de que són víctimes moltes persones del seu dret a l’habitatge, una problemàtica del que són responsables directes partits polítics i polítics en concret que ara s’exhibeixen públicament fent costat a Ada Colau i a tots aquells i aquelles als que ens que representa.

El cas és que si féssim memòria —i haurien de fer-ne— veuríem que els precursors de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i les persones que hi militen —incloent-hi l’amiga Ada— venen de moviments com ara V de Vivenda i fins i tot del moviment okupa que fins fa poc eren empaitats per la premsa i la policia i titllats de “violents” i “antisistema”, però que durant molts anys van ser els únics en denunciar en solitari la dimissió de les autoritats públiques a l’hora de proveir d’habitatge social i van plantar-li cara als abusos i els desmans urbanístics i immobiliaris, advertint de la imminència de l’esclat d’una bombolla immobiliària de la que ara n’estem veient els catastròfics resultats.

Casos d’aquests ja n’hem tingut. Us en recordeu dels moviments d’insubmissos, tipus Mili KK, que als 80 eren els únics que lluitaven contra un servei militar obligatori que finalment acabaria sent abolit, però que va deixar pel camí desenes de joves empresonats per defensar en solitari una causa que finalment ho va ser de tota la societat?

La història n’està farcida d’aquesta mena de casos. No oblidem que la jornada laboral de vuit hores, els drets socials de moltes minories o el dret a vot de les dones van ser aconseguides a costa de molts cops i de moltes detencions i empresonaments de persones valentes que van decidir desobeir una llei presumptament democràtica.

Vet aquí la moral que ens fan avinents aquests i d’altres exemples. Mai la societat a aconseguit una millora o un avenç en els que, al principi, no hagi hagut un acte individual o col.lectiu de vulneració de la llei. Tota la història de la desobediència civil no és sinó una gran lliçó que ens diu que, de vegades, negar-se a acatar una llei injusta no és sols un dret, sinó fins i tot una obligació moral. També a Barcelona.

[La fotografia és de Mireia Comas i està fet el 1999 a una okupacio a Barcelona]




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch