 |
| Fragment de l'Evangeli de Tomàs, un dels manuscrits de la biblioteca de Nag Hammadi |
Aposti·la a la classe d'Antropologia Religiosa del 13 de febrer de 2016
SOBRE EL GNOSTICISME
Manuel Delgado
No sé si vaig aconseguir transmetem-vos alguna cosa de l'interés que em
mereix el gnosticisme, sobre tot en ordre a entendre les arrels religioses del
pensament científic. Tant de bo que us animéssiu a buscar més coses.
L'anomenat «gnosticisme» s'aplica a una religió o conjunt de religions
que ha estat interpretat de vegades com una simple hel·lenització aguda del
cristianisme o com a categoria arbitrària mitjançant la qual l' heresiologia
patrística va reduir a la unitat totes les desviacions doctrinals basades en
una mateixa impugnació: la de la idea que Déu hagués pogut ser el creador d'un
món ignorant i imperfecte.
De fet, el que caldria és més aviat parlar d'una unitat subjacent de
tots els sincretismes hel·lenístic-orientalitzant que recorren els primers
segles de la nostra era, i fins i tot abans, una «essència gnòstica», una
unitat o principi intel·ligible que transcendeix la diversitat de les seves
expressions sectàries: valentinians, ofites, barbelognòstics, priscilianistes,
cuquens, audians, bardesianites, marcionites ..., a més de corrents afins, com
el maniqueisme o el mandeisme. També es podria parlar d'una font comuna en el
gnosticisme, un origen que es remuntaria a l'orientalització de l'hel·lenisme
o, si es prefereix, a l'hel·lenització de cert pensament oriental, fruit de la
profunda empremta deixada a Àsia per Alexandre el Gran i el gran pas endavant
pel camí de l'abstracció conceptual i l'universalisme que va obrir, un primer
cosmopolitisme en el camp de les discussions racionals entorn de la relació
entre allò humà i les lleis que regeixen l'univers.
És a partir d'aquest mestissatge entre el racionalisme hel·lenístic i
les cosmologies escatològiques iranites i minoasiátiques, que veiem sorgir un
conjunt de tendències que comparteixen el dualisme anticòsmic, l'ansietat
salvacioniste i una radicalització del concepte de Déu com a realitat
transcendent i incognoscible, tret de per un principi present en l'ésser humà
-el pneuma–, a través del qual aquest pot aspirar a un cert coneixement o gnosi
del diví.
La religió gnòstica és apassionant. Estudieu-la i us trobareu amb un univers
mític, poètic i teològic fascinant: una Saviesa -Sofía- embogida, vagant per la
foscor que ella mateixa ha generat; el Demiürg impostor que, creient-se i sent
cregut com Déu, imposa el seu despotisme sobre el món inferior; l'Ànima,
incapaç d'escapar de la seva presó mundana, sotmesa a la fèrria vigilància dels
arconts: Iao, Sabaot, Adonai, Elohim, El-Shaddai; un salvador salvat; un Ésser
Suprem que s'oculta en el seu propi Pleroma o Totalitat ... Una immensa
aventura que no és altra que la de la llum intentant emergir en un univers
ombrívol
Sobre el gnosticisme us recomano La religión gnóstica. El mensaje del Dios extraño y los inicios del cristianismo, de Hans Jonas (Siruela),
que és un llibre preciós, sobre tot perquè no mostra el gnosticisme no com un
curiós testimoni de l'Antiguitat, sinó com l'arrencada d'una denúncia moltes
vegades subterrània, persistent ja des de fa més de dos mil anys a Occident,
contra la irrevocable malignitat del sensible.
