 |
| La foto és de Harry Fisher |
TOTA SOCIETAT ÉS SECRETA
Manuel Delgado
Mira, Marta, el llibre que vaig dir-te és La vía de las máscaras (Siglo XXI). Està a la biblioteca, però si em promets no tacar-me d'oli de l'entrepà o coses així te'l passo. De totes formes tota l'obra de Lévi-Strauss està farcida de referències al tema de les màscares. Una altra pista, més filosòfica, és el paper de la màscara en la filosofia de Nietzsche, sobre tot per la importància que li dóna a la tragèdia grega i el dionisisme. Hi ha un llibre d'en Vattimo que en parla: Nietzsche y la máscara (Península).
Tu has de pensar, en relació al teu tema, que afirmar que el secret, la seva possessió i els seus diferents nivells d’accessibilitat impliquen un acte segregador és una apreciació que resulta de la mateixa naturalesa del terme. Secret és allò que se secreta, és a dir: que se segrega, que se separa. D’ací el terme secreció, que vol dir «segregació», d’on es deriva que secretar és el mateix que «separar», «posar a part». El secret fa del seu dipositari un ésser d’una altra espècie, sols homologable amb aquells que, com sol dir-se, «estan en el secret», com si el secret fos un lloc o un territori dotat de fronteres vigilades i on no tothom cap. No cal anar gaire lluny per a trobar exemples ben coneguts i practicats. Pensa entre nosaltres, ara, el moment en què els infants són arrencats del que fins aleshores havia estat el seu regne –el de la infància– i són incorporats a «l’ús de raó» –primera fase de la seva incorporació al món dels grans– és aquell en què els és confiat un secret: que els Reis Mags són els pares. Un cop es produeix aquest instant iniciàtic i el nen o la nena «ja ho saben», res no serà igual. Han deixat enrere una fase de la vida a la qual no podran tornar. Hi ha un llibre de Lévi-Strauss que en parla, tot i que en referència a Papà Noel: El suplicio de Papá Noel (Siglo XXI). Vaig escriure un pròleg per una versió catalana que anaven a fer, però no sé si ja ha sortit. Imagino que no.
Tenim, d’aquesta manera, que el secret és un recurs i un dispositiu d’estructuració socials que hauria de ser objecte d’estudi com a fenomen social sui generis. Actua organitzant la societat en dos grans bàndols: el d’aquells que el comparteixen i el de tots els altres, que l’ignoren, tot i que mai no deixen de tenir present que se’ls amaga sempre alguna cosa. En la comunitat d’aquells que el comparteixen es generen determinades formes de cooperació que posen de manifest fins a quin punt el secret funciona com un mecanisme que garanteix l’eficàcia de cert tipus d’iniciatives. Els historiadors ens han ofert exemples de com el secretisme ha estat una tècnica estratègica i àdhuc forçosa en qualsevol activitat conspirativa, però la vida quotidiana de cada individu també estaria farcida de proves que evidenciarien el paper no menys fonamental que fa el secret com a eix entorn del qual gira una bona part de la relació de l’individu amb els altres.
De fet, no sé si ho veus, però parlar de "societats secretes" no deixa de ser un pleonasme, car tota societat ho és d’alguna manera. Qualsevol associació humana –siguin quines siguin les seves dimensions, és a dir: començant per una simple parella– estableix una diferència clara entre els que ho saben i els que no ho saben, entre els que coneixen determinades raons, orígens i intencions i els que no. És per això que Erving Goffman sostenia que qualsevol equip humà és en bona part una societat secreta. Goffman parla de "equips" per a referir-se a "qualsevol conjunt d’individus que cooperen per representar una rutina determinada". Els membres d’un equip, escriu Goffman, estan compromesos a donar-se suport mutu per a fites compartides, i ho fan a través d’un seguit de complicitats la matèria bàsica de les quals és justament la informació reservada a què els membres d’altres equips no han de tenir accés. Això suposa que un equip dedica una bona part de la seva existència a conspirar, és a dir, a buscar la manera de preservar els seus secrets i a conèixer els secrets dels altres equips amb els quals ha de competir o lluitar, o dels quals ha de defensar-se, i també a sostenir el que volen que sigui la seva imatge davant del públic en general.
Aquesta mena de vincle associatiu universal exigeix estar al cas del que passa, allò que una expressió castellana en diria "estar en el ajo". Els membres d’un determinat equip, que estan al corrent d’una determinada informació reservada, han de comprometre’s a fer un seguit de posades en escena i de jocs de llenguatge que els permeten intentar definir cada situació en funció dels seus interessos. El fet remarcable és que, considerant que tots hem de pertànyer sempre a més d’un equip, hem de passar bona part de la nostra vida quotidiana intentant mantenir inútilment un equilibri entre diverses lleialtats, no sempre compatibles, de vegades antagòniques, cadascuna de les quals ens reclama actuacions sovint irreconciliables. Això és el que ens obliga a ser agents dobles constantment, forçats a triar –és a dir, a trair– un paper entre el repertori dels que podríem assumir com a actors que prestem el nostre cos a diferents personatges en diferents obres dramàtiques.
Quan aquest fenomen social i comunicatiu que és el secret, executant la seva qualitat estructuradora, resulta de circumstàncies imposades i s’aplica a la pertinença i l’activitat d’una associació prohibida, aquesta dimensió vinculant s’intensifica. Com fa notar Michel Maffesoli a El tiempo de las tribus (Icaria), la societat secreta permet la resistència i formula una «hipòtesi de la centralitat subterrània», és a dir, l’existència d’un nucli rector recòndit del qual emanen instruccions per a l’acció eficient i l’objecte del qual és afectar la realitat. Al mateix temps, la pertinença a una societat secreta garanteix una certa igualtat entre aquells que comparteixen una mateixa identitat oculta.
Si t'interessa el tema, i te n'hauria d'interessar, el dispositiu intel·lectual, social i psicològic de l’organització clandestina guarda una notable analogia amb les sectes i les confraries secretes a les quals el Col·legi de Sociologia va consagrar algunes de les seves discussions i que van motivar algunes aproximacions teòriques d’un dels seus membres més destacats, Roger Caillois. Recordem que, de fet, l’animador principal d’aquella escola, Roger Bataille, va fundar una d’aquestes associacions: Acéphale. El punt de partida teòric era una noció encunyada per Marcel Mauss: les «societats de complot», formes d’organització social universalment trobables, que són «secretes pel seu funcionament, però no per la seva funció», en la mesura que la seva activitat sempre és pública en un grau o un altre. Desenvolupant aquesta intuïció, Bataille i Caillois van concebre un tipus singular d’associació humana –la «comunitat electiva» o «societat secreta»–, caracteritzada per l’exclusivitat, el misteri i un activisme frenètic, l’existència de la qual podia estar mancada de finalitats específiques, però també respondre a una voluntat d’existir per existir, i que reunia d’una manera electiva aquells que «han experimentat la necessitat d’imposar el seu poder a altres homes». Si t'interessa aquesta perspectiva, busca el text que van escriure Bataille i Caillois al 1938, "Cofradías, órdenes, sociedades secretas, iglesias", que està dins de la compilació de Denir Hollier, El Colegio de Sociología. (Taurus). Hi ha un llibre de Roger Caillois que es diu L’esprit des sectes. del 1943, que no he llegit i no sé si està reeditat —imagino que si—, però si que tens a l'abast el seu pròleg: "Preámbulo a l’Esprit des sectes", dins Acercamientos a lo imaginario. (FCE).
Aquesta premissa també és present a la reflexió –central per a nosaltres i a la qual hem de tornar– de Georg Simmel sobre el secret, quan, al final, fa referència a la forma com els membres d’una societat secreta no deixen mai de sentir-se i saber-se una aristocràcia apartada i exempta
Valdria la pena que coneguessis la tipificació que Weber i Troeltsch van fer de les sectes com a organitzacions religioses basades en l'adscripció voluntària de persones que es consideren –o són considerades pels altres adeptes– distingibles de la resta d’una humanitat condemnada a priori per la seva ignorància, herència probable de la vella distinció gnòstica entre aquells que han vist la llum i aquells altres que no l’han vist. Els estudiosos dels nous moviments religiosos en general han treballat a fons les diferents variables que poden presentar les sectes religioses, però també les seves recurrències, sobretot les que es basen en el sentiment de trobar-se involucrats en una missió d’alguna manera transcendent, que anima els seus membres i els fa buscar i trobar la complicitat activista d’altres com ells. Molts d’aquests trets, tant en el vessant formal com en el funcional, apareixen en el grups que aspiren a una modificació expeditiva i total de la societat en nom d’ideologies no religioses, que és l'exemple que et poso sempre de la meva experiència de militant clandestí en l'època franquista.
El tema de fons és el de qualsevol ideologia iniciàtica, que es fonamenta sempre en el menyspreu de la ignorància dels profans i en la sobrevaloració del saber dels iniciats. De fet, el que és important no és tant el que el secret oculta, sinó el que el secret fa, que és establir una forma relacional específica. El secret, doncs, no requeriria, des de l’anàlisi lingüística, cap semàntica, sinó una pragmàtica. No interessaria entendre tant què diu –o, millor dit, què no diu, el no-enunciat del secret– com la forma com ho enuncia o, més ben dit, com el calla i sols el transmet a certes persones, en certs contextos de comunicació, establint una jerarquia entre iniciats i no iniciats i en el si mateix del grup dels iniciats, en la mesura que tots posseeixen dosis diferenciables de secret i capacitats i drets també diferents a l’hora de transmetre’ls.
Els conjurats, d’amagat, han de distribuir bocins o engrunes de veritat quan poden i on poden. El seu objectiu és aconseguir que els altres vegin encara que sigui una petita part del que ells poden veure gràcies a la claredat de la qual la presa de consciència els ha proveït. Saber-se un dels posseïdors i administradors de la veritat revelada, però perillosa, és una cosa que no pot ser proclamada en places i mercats, sinó que ha de ser participada en veu baixa, a cau d’orella, en els racons i els moments indicats, i sols a aquells en els quals s’han reconegut els signes que els predisposen i els fan aptes per a rebre aquest passatge vers l’autèntica realitat, la qual cosa els obligarà a convertir-se ells mateixos també en portadors i transmissors del misteri i a compartir la vulnerabilitat que patirien si fossin descoberts. Són aquells que –recorda't'en de la pel·lícula "Matrix"— s’han atrevit a prendre la pastilla vermella, la que permet veure les coses tal com són. Han tingut accés privilegiat a una realitat última, han pogut descórrer –per evocar el poema de Schiller– els vels que envolten l’estàtua d’Isis al temple i han vist i han conegut. Ara han d’actuar en conseqüència. Saben per fi el que abans ignoraven: qui són i què són. També què cal fer.
Ara bé, pertànyer a la societat dels elegits, de l’acció de la qual dependrà el futur del país i de la humanitat sencera, té un preu. Aquesta incorporació es produeix en una societat iniciàtica, com hem vist, que s’ha de sotmetre a la jerarquia i a la disciplina pròpies dels que han assumit una responsabilitat transcendent, sigui sobrenatural o mundana. Es forma part d’un nucli ocult, però altament responsable, de la vida social, i això implica sacrificis en tots els camps, també en el privat. La societat secreta exigeix una conducta irreprotxable, sense màcula, recta. No qualsevol pot dur a terme la missió que l’ha dut a organitzar-se amb altres per tramar la seva realització. Cal demostrar una rectitud que permeti oferir-se als altres com a model de conducta, en la mesura que es tracta de guiar-los des de la certesa que s’ha adquirit i des de la qual s’actua.
Aprofito per fer-te avinent un autor que t'hauria d'interessat i que ha treballat el tema del secret des de l'antropologia. Es diu Andres Zempléni. Busca aquests articles: (1976). «La chaine du sécret», Nouvelle Revue de Psychoanalyse, París, núm. 14, pàgs. 102-115; (1986). «Secret et sujétion. Pourquoi des informateurs parlent-ils à l’ethnologue?», Traverses, Montpeller, núm. 30-32, pàgs. 102-115, i (1996). «Savoir taire. Du secret et de l’intrusion ethnologique dans la vie des autres», Gradhiva, París, núm. 20, pàgs. 23-41.
