 |
| La fotografia és de Vivian Maier |
Consideracions a propòsit d'una obra de Simone de Beauvoir acreçades a Eva Fernández
ELOGI DE L'AMBIGÜITAT
Manuel Delgado
Aquest llibre de Simone de Beauvoir el vaig trobar de vell fa temps. L'edició es titulava Per una moral de l'ambigüitat, i era de Península, del 1968, amb una traducció de Jordi Solé-Turà. No l'he vist reeditat, tampoc en castellà. Ja sé que ha estat si no criticat, si al menys matisat el que diu el seu El segon sexe, que també va publicar en català Edicions 62 aquell mateix any. Però estarem d'acord en la importància d'aquella denúncia seva de com la dona podia ser, pel simple fet de ser dona, enviada al no-res, és a dir ocultada de les descripcions i anàlisi del social, com si no existís, com si no hagués existit mai, com si no fos més que una continuació essencial i en blanc d'un món fet a imatge i semblança del rei de la creació, és a dir l'home. Em sembla fonamental el paper que va jugar Beauvoir quan, ja el 1949, crida a declarar la dona sobre si mateixa i és ella la que més fa per demostrar a la societat que la dona no és, sinó que aprèn a ser-ho, i la que introdueix un element més obertament reivindicatiu en les seves reflexions.
Però és aquesta mateixa Beauvoir és la que,
dos anys abans, havia publicat aquesta Per
una moral de l'ambigüitat, que ja veuràs que és una llarga reflexió sobre
la irreductible ambivalència de l'existència humana, el que resulta d'enfrontar-se
amb la complexitat de l'ésser per obtenir la força per viure i les raons per a
l'acció, tot i el que ella anomena «el pes fosc de les altres coses». Elogi
també del fracàs com a font de tota moral, de l'existir com «fer-se manca de
ser».
El pànic davant els riscos de l'ambigüitat, és
a dir dels riscos de la llibertat i la responsabilitat, és el que produeix
aquests tipus humans que, sotmesos a una jerarquia ètica, Simone de Beauvoir
col·loca en la seva franja més baixa. A sota del tot, els que anomena
subhumans, apàtics, tebis, porucs davant els perills i la tensió que implica
existir, éssers que rebutgen la passió d'estar vius, habitants d'un món
insignificant i apagat, que es refugien espantats de viure en els valors fets i
acabats, que busquen desesperats una etiqueta sota la qual protegir-se de la
incertesa, però que no tenen res de inofensius, ja que en qualsevol moment
poden abandonar-se a tot tipus d'excessos i violències que li permetin fugir de
la seva autonegació. Veuràs que escriu: «El que tem, de fet, és que el xoc de
l'imprevist li recordi l'angoixant consciència de si mateix». Els subhumans són
els protagonistes de totes les formes del que Beauvoir anomena «el fanatisme de
la serietat». Una mica més amunt, en aquesta escala moral, hi ha els «homes
seriosos», de la «pesadesa mentidera» dels quals també es van burlar Hegel,
Kierkegaard i Nietzsche. L'home seriós s'allibera de la seva llibertat
pretenent subordinar-se a uns valors que serien incondicionats, a uns fins als
quals no reconeix que són també els punts
de partida. Aquesta és la seva manera d'escapar de la seva existència
escindida. «Hi ha serietat des que la llibertat es renega en benefici d'uns
fins que es pretenen absoluts». L'ambigüitat que el subhumà i l'home seriós
pugnen desesperadament per mantenir a ratlla no té res a veure, però, amb
l'absurd. Dir que l'existència és ambigua «és plantejar que el seu sentit no
està mai fixat, que s'ha de conquerir incessantment». Com veus, vet aquí un qüestionament sense
traves ni fi de la pròpia voluntat, impugnació constant del valor incondicional
de no importa quin objectiu, odi a mort al fàcil.
Tant de bo que la lectura d'aquesta obra et
fes preguntar-te, si no ho has fet dins ara, quin és el lloc que assignem a
l'ambigüitat i l'atzar en les nostres anàlisis, i fins a quin punt la seva
irrupció no ens obligaria a qüestionar el rigor -llegegeix la rigidesa— de les premisses des de les que
partim a l'hora de fer i de pensar. Si
més no jo no deixo de preguntar-m'ho. Què suposaria la presa en consideració
del lloc de l'ambivalència en les expressions concretes d'un ordre social
sobtadament inordenat, la posada en tremolor d'aquests axiomes teòrics i
metodològics que ens permeten reduir o mantenir a ratlla la complexitat de la
realitat? I si reconeguéssim el paper que juga en les relacions humanes la
indeterminació, la dissolució que les pràctiques imposen en les pautes
culturals més presumptament sòlides?
