 |
| Correbou a les festes de Sant Jordi d'Aldover (Baix Ebre). Foto de Tjerk van der Meulen |
Primera part del pròleg per a Bous de mort. El Corre de Bou de Cardona i la cultura popular taurina de Catalunya , de Jofre Padullés (El Mèdol, Tarragona, 2011), Premi Joan Amades de Cultura Popular 2009
LES FESTES PERSEGUIDES. I
Manuel Delgado
S’obra aquí la lectura d’un llibre important en el camp de les recerques i les reflexions a propòsit d’aquest àmbit que coneixem com a cultura popular i tradicional de Catalunya. Com es veurà tot seguit, els mèrits del Premi Joan Amades 2010 no es limiten a permetre’ns eixamplar el nostre coneixement sobre certs aspectes de les formes de fer que constitueixen el nostre patrimoni en matèria de cultura viva –la prova de la capacitat que tenen els pobles de generar universos–, sinó que també encerta a l’hora de desmentir aquesta mena de principi que gairebé mai es desacata segons el qual la cultura tradicional i popular conforma un camp amable i pintoresc, fet de costums entranyables i anostrades que convé protegir del temps, car d’elles depèn la nostra singularitat. Sabreu més sobre les festes amb bous als que n’Amades no va tenir cap inconvenient en fer referència abundant al llarg de la seva obra i, en concret, sobre la història i el probable significat d’una d’elles: el corre de bou de Cardona. Ara bé, ben lluny de la visió habitual en clau de “flors i violes” de tot el que es presenta com a tradicional i anostrat, Jofre Padullés ens col·loca davant un territori conflictiu en el que determinats aspectes del costumari català són negats i perseguits, considerats culpables de resultar incompatibles amb la projecció d’una identitat col·lectiva de país adequada als interessos de les seves elits dominants.
En efecte, en aquest Bous de mort se’ns brinda un eloqüent exemple de com la cultura popular sovint es conforma i es deforma amb l’objectiu de fer d’ella no el que és, sinó el que hauria de ser. Aquesta cultura popular està feta de memòria, però no menys d’oblits i d’escapoliments. A aquest llibre se’ns mostra com, quan convé, tota una parcel·la de la cultura popular i tradicional pot ser a prohibida per decret i combatuda no amb raons, sinó directament amb la policia. I més significatiu encara és veure com aquesta determinació no resulta d’una voluntat conscient d’actuar sobre certs costums, sinó de la ignorància i de la negativa a reconèixer que existeixen. Com es veurà tot seguit, el més significatiu del procés que va dur a aprovar la llei 3/88 de protecció dels animals, va ser que la seva redacció incorporava una mena de confusió, que costa creure que pogués ser deliberada: a aquella llei, aprovada a finals de l’hivern de 1988, quedaven fora de la llei totes les pràctiques que impliquessin maltractament o tracte antinatural de les bèsties, tret de la festa del toros i “les festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal (corre-bous)”. Estava clar que els autors del text de la llei i els parlamentaris que la llegiren i l’aprovaren no estaven al corrent que al nostre país hi havia desenes de pobles –alguns de ben importants, entre ells el que centra aquest estudi, Cardona– en els que les festes populars amb toros culminaven amb el sacrifici de l’animal.
Les circumstàncies en que es produeix la prohibició del final cruent del corre de bou de Cardona són, com es veurà, el tema del darrer capítol d’aquesta obra. En la mesura que es fa abundant referència al recurs presentat en el seu moment davant el Síndic de Greuges pel Departament d’Antropologia Cultural de la Universitat de Barcelona al que pertanyo, em permeto afegir alguns detalls relatius al context en que es prepara la iniciativa i en relació als quals estic en condicions d’oferir el meu testimoni personal, de forma que el que ve ara completa alguna de les informacions que conté l’obra en el seu tram final.
L’any 1988 jo era un acabat de llicenciat que anava fent les meves primeres classes de substitució a l’assignatura d’Antropologia Religiosa Departament d’Antropologia Cultural de la Universitat de Barcelona i que havia presentat el setembre del 1984 la seva tesina. El seu afer havia estat el de certes formes de violència ritual que, a una bona part de la Península Ibèrica, semblaven centrar-se en la mort protocol·litzada d’essers vius o que representaven la vida, el predicat de les quals podria ser, segons la meva hipòtesi, determinats aspectes de la ideologia cultural relativa a la divisió simbòlica dels sexes en general i, més en concret, al control social sobre els barons durant el període de jovenesa. Un dels aspectes de la recerca consistia en conformar una mena de cartografia que poses de manifest la persistència de certes característiques formals en aquest tipus de festes, en ordre a demostrar que totes elles conformaven un sistema i que era com a sistema, i no de forma aïllada, que havien de ser interpretades. Va ser en el marc d’aquesta recerca que vaig arribar a generar un petit inventari de festes tradicionals que a diferents comarques catalanes tenien com a tema central la manipulació ritual de bous, una bona part de les quals culminava amb la mort pública de l’animal.
És en aquest context que m’assabento de la iniciativa en marxa d’una llei l’objectiu de la qual era protegir els animals de maltractament i tractaments antinaturals i en la que es preservaven, com ja he fet esment, les festes tradicionals amb bou “sense mort de l’animal” o correbous. En aquells moments vaig pensar que era una bona idea advertir als responsables de l’elaboració i desplegament posterior de la llei el malentès que aquest redactat implicava i pronosticar-los el seguit de problemes administratius i probablement també d’ordre públic que de segur suposaria l’aplicació d’aquest nou marc legal a un bon nombre de localitats les festes populars de les quals no havien estat tingudes en compte, senzillament perquè semblava obvi que els responsables de l’elaboració de la llei no concebien la possibilitat que la tradició festiva del nostre país pogués incloure pràctiques considerades “impròpies de països civilitzats”.
