diumenge, 17 d’abril de 2016

Marcuse i la gènesi del "pensament únic"

La foto és d'Allen Contell
Comentari per en Jofre Padullés, doctorand.

MARCUSE I LA GÈNESI DEL "PENSAMENT ÚNIC"
Manuel Delgado

Pres en un sentit històric, el concepte de "pensament únic" prové de Arthur Shopenhauer, que l'usa per fer referència a un pensament autosuficent, al que no li cal remetre's a altres referents dins d'un sistema intel·lectual més ampli i que obté de la voluntat la seva font d'integritat. Això ho tens a El mundo como voluntad y representación (Trotta). D'ací ha acabat convertit en un tòpic, una mena d'etiqueta usada en periodisme i baixa divulgació per remetre a l'homogenització doctrinal de la humanitat sota el capitalisme, una mena de totalitarisme suau basat en el control i la dissuasió de masses. Crec que deu ser Ignacio Ramonet qui ha fet més per aquesta popularització.

El que més s'acosta a una tractament rigorós del concepte seria un tipus de perspectiques que neixen als Estats Unitats cap allà els anys 50 i que tindria representants com ara William H. Whyte (El hombre organización, Labor) i Vance Oakly Packard, que te bona part de les seves obres més conegudes traduïdes als anys 60 per Sudamericana: Las formas ocultas de la propaganda, Los trepadores de la pirámide, Los artifices del derroche..)

Però potser qui millor expressa la idea de pensament únic sigui en Herber Marcuse a El hombre unidimensional, que és un llibre de 1954. Suposo que tindrà reedicions més recents. La meva és de Seix Barral, del 68. La idea és sempre aquesta d'una dictadura disimulada darreta d'una "llibertat còmoda, suau, raonable", però que és una dictadura perquè en ella no hi ha oposició. És un sistema de pluralisme subjugat, en el qual les institucions competidores ajuden a consolidar el poder de la totalitat sobre l'individu, és un sistema de poders compensatoris. Marcuse parla d'una coordinació tecnicoeconòmica que opera a través de la manipulació de les necessitats per interessos creats, impedint per tant el sorgiment d'una oposició efectiva.

La clau d'aquesta dictadura estaria en la seva capacitat de provocar necessitats  falses, aquelles que interessos socials particulars imposen a l'individu per a la seva repressió: les necessitats que perpetuen l'esforç, l'agressivitat, la misèria i la injustícia. Aquestes necessitats tenen un contingut i una funció socials, determinades per poders externs sobre els quals l'individu no té cap control.

Els que fan la política i els seus proveïdors d'informació de masses promouen sistemàticament el pensament unidimensional, que, en aquest sentit, si que es pot identificar, en un sentit negatiu, amb el concepte proposat per Schopenhauer, car el seu univers del discurs es un univers tancat, està poblat d'hipòtesis que es autovaliden i que, repetides incessant i monopolísticament, es prenen com definicions hipnòtiques o dictats i es projecten en imatges que suggereixen una irresistible unitat, una harmonia lliure de contradiccions. Mereix la pena que recuperis aquest clàssic del pensament crític. De fet, el capitol VI es titula "El pensament negatiu. La lògica de la protesta derrotada", i el 6, "Del pensament negatiu al positiu. La racionalitat tecnològica i la lògica de la dominació". Però no et faré cap resum. Mira't el llibre. Una obra digna de recuperació.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch