 |
| La foto és de Chad States i està pressa de chadstates.com |
Comentari per als estudiants de l'assignatura Antropologia Religiosa del Grau d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona
SOBRE GITANOS I MARICONS
Manuel Delgado
A la darrera
classe, vaig fer referència a dos qüestions relatives al valor de determinats
sistemes de denominació i a la seva capacitat de produir allò mateix que
denominen, de ser usats com instruments d'estigmatització, però també
d'emancipació de minories socials marcades. El principi a aplicar és que no ens
diferenciem perquè som diferents, sinó que som diferents perquè ens
diferenciem.
Així, la denominació
"gitano" engloba de manera arbitrària un seguit de grups humans que
es van considerar fins fa poc diferenciables. Recordeu: els gitanos no tenen
res en comú. És del tot impossible trobar una constel.lació d'ingredients que
puguin ser trobats en tots aquells que es denominen a si mateixos o són
denominats gitanos. Els gitanos tenen, és ben cert, un idioma propi ‑el caló‑ però
molts pocs d'ells el parlen, sense que per això deixin de ser gitanos. Molt
gitanos s'han assentat a barris i tenen feines estables, sense que la seva
renúncia al nomadisme hagi minvat la seva consciència de gitaneïtat. Ni tan
sols l'enfebliment o la desaparició de la seva estructuració familiar en
llinatges ha comportat una disolució de la identitat gitana. D'igual forma que
hi ha gitanos amb una situació gens marginal —pensem en els que viuen a barris
de Barcelona com Hostafranchs, Gràcia o el Raval— i hi que, segons tots els
tòpics, si que podem ser associats a la marginació social, com els que viuen a La
Mina o a Sant Cosme.
Però el que
m'importa és que entengueu que el criteri que ens permet definir com a
"gitanos" al nostres caldereros, quincalleros o mercheros és del tot arbitraris.
No s'entén perquè els sindis, els tinkers, els einexos, els zingars o els
mamouches són "gitanos", a no ser que foren tal vegada nòmades. Segurament
no és que els gitanos siguin nòmades, sinó que tots els grups nòmades van
acabaren encabit dins l'etiqueta "gitano".
Un exemple
concret: la excel·lent tesi doctoral de Cecilia Vergnano sobre els assentaments
roms a Torí. Es titula Salir del campo
rom. Estrategias desde abajo y
planificación institucional en Turín i la teniu aqui: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/95844.
El que explica, entre altres moltes coses, és que els anomenats "rom"
per l'Administració genèricament s'autodistingeixen per un sistema nominatori que
les autoritats policials i l'assistència social desconeixen. Diu: "Las categorías emic a
través de las cuales los habitantes del campo del Arrivore se clasifican entre
sí son la de kaloperi y la de cergasi, correspondientes grosso
modo a las categorías institucionales de prófugos y no prófugos. Más
específicamente, el conjunto de significados simbólicos asociados a la
categoría de cergasi asocia este grupo a la pobreza, a la vida nómada y
rural, a los asentamientos en carpas, a la vida itinerante en grupos vinculados
al linaje, denominados kumpanías. Los cergasi son los que, en
búsqueda de condiciones de vida mejores, han llegado a Italia en los años
anteriores a la guerra – y, por lo tanto, no son prófugos. Los kaloperi serían
en cambio más “asimilados”, más urbanizados en los propios países de origen,
emigrados solo debido al estallido de la guerra: familias acostumbradas a la
residencia en casas, al trabajo y la escolarización “normales”"
L'altra tema del
que vaig parlar-vos, en relació a la "màgia classificatòria", era com
una denominació inicialment estigmatitzant podia ser revertida per llurs víctimes. És el cas del qualificatiu denigrador
"maricón", que José Antonio Langarita vindica en un sentit invers al
que li assignaren els estigmatitzadors.
Així diu: "Cuando
utilizo la noción de maricón no lo hago con finalidades descalificativas. Se
trata de un intento de agenciarse de un concepto altamente estigmatizante: con
la idea de maricón, se pretende señalar a aquellos hombres que desean a otros
hombres pero que no están sujetos a los patrones de consumo que envuelve la
idea de gay (blanco, joven, guapo, preocupado por la moda, con capacidad
económica, etc.). Con el apelativo maricón no trato de instaurar una identidad
definitiva: un mismo hombre puede identificarse como maricón y gay a la vez.
Sin embargo, es indudable que determinadas prácticas (como la del sexo anónimo)
están más cerca del estigma social que de la aceptación y es por ello por lo
que se diferencian de la idea de gay, que cuenta con un mayor grado de admisión
social."
Si us interessa
el seu treball sobre el cruising, us recomano En tu árbol o en el mío (Bellaterra). És molt bo. Crec que ja us en
vaig parlar.
