diumenge, 20 de març de 2016

Sobre gitanos i maricons

La foto és de Chad States i està pressa de chadstates.com
Comentari per als estudiants de l'assignatura Antropologia Religiosa del Grau d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona

SOBRE GITANOS I MARICONS
Manuel Delgado

A la darrera classe, vaig fer referència a dos qüestions relatives al valor de determinats sistemes de denominació i a la seva capacitat de produir allò mateix que denominen, de ser usats com instruments d'estigmatització, però també d'emancipació de minories socials marcades. El principi a aplicar és que no ens diferenciem perquè som diferents, sinó que som diferents perquè ens diferenciem.

Així, la denominació "gitano" engloba de manera arbitrària un seguit de grups humans que es van considerar fins fa poc diferenciables. Recordeu: els gitanos no tenen res en comú. És del tot impossible trobar una constel.lació d'ingredients que puguin ser trobats en tots aquells que es denominen a si mateixos o són denominats gitanos. Els gitanos tenen, és ben cert, un idioma propi ‑el caló‑ però molts pocs d'ells el parlen, sense que per això deixin de ser gitanos. Molt gitanos s'han assentat a barris i tenen feines estables, sense que la seva renúncia al nomadisme hagi minvat la seva consciència de gitaneïtat. Ni tan sols l'enfebliment o la desaparició de la seva estructuració familiar en llinatges ha comportat una disolució de la identitat gitana. D'igual forma que hi ha gitanos amb una situació gens marginal —pensem en els que viuen a barris de Barcelona com Hostafranchs, Gràcia o el Raval— i hi que, segons tots els tòpics, si que podem ser associats a la marginació social, com els que viuen a La Mina o a Sant Cosme.

Però el que m'importa és que entengueu que el criteri que ens permet definir com a "gitanos" al nostres caldereros, quincalleros o mercheros és del tot arbitraris. No s'entén perquè els sindis, els tinkers, els einexos, els zingars o els mamouches són "gitanos", a no ser que foren tal vegada nòmades. Segurament no és que els gitanos siguin nòmades, sinó que tots els grups nòmades van acabaren encabit dins l'etiqueta "gitano".

Un exemple concret: la excel·lent tesi doctoral de Cecilia Vergnano sobre els assentaments roms a Torí. Es titula Salir del campo rom. Estrategias desde abajo y planificación institucional en Turín i la teniu aqui: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/95844. El que explica, entre altres moltes coses, és que els anomenats "rom" per l'Administració genèricament s'autodistingeixen per un sistema nominatori que les autoritats policials i l'assistència social  desconeixen. Diu: "Las categorías emic a través de las cuales los habitantes del campo del Arrivore se clasifican entre sí son la de kaloperi y la de cergasi, correspondientes grosso modo a las categorías institucionales de prófugos y no prófugos. Más específicamente, el conjunto de significados simbólicos asociados a la categoría de cergasi asocia este grupo a la pobreza, a la vida nómada y rural, a los asentamientos en carpas, a la vida itinerante en grupos vinculados al linaje, denominados kumpanías. Los cergasi son los que, en búsqueda de condiciones de vida mejores, han llegado a Italia en los años anteriores a la guerra – y, por lo tanto, no son prófugos. Los kaloperi serían en cambio más “asimilados”, más urbanizados en los propios países de origen, emigrados solo debido al estallido de la guerra: familias acostumbradas a la residencia en casas, al trabajo y la escolarización “normales”"

L'altra tema del que vaig parlar-vos, en relació a la "màgia classificatòria", era com una denominació inicialment estigmatitzant podia ser revertida per llurs  víctimes. És el cas del qualificatiu denigrador "maricón", que José Antonio Langarita vindica en un sentit invers al que li assignaren els estigmatitzadors.

Així diu: "Cuando utilizo la noción de maricón no lo hago con finalidades descalificativas. Se trata de un intento de agenciarse de un concepto altamente estigmatizante: con la idea de maricón, se pretende señalar a aquellos hombres que desean a otros hombres pero que no están sujetos a los patrones de consumo que envuelve la idea de gay (blanco, joven, guapo, preocupado por la moda, con capacidad económica, etc.). Con el apelativo maricón no trato de instaurar una identidad definitiva: un mismo hombre puede identificarse como maricón y gay a la vez. Sin embargo, es indudable que determinadas prácticas (como la del sexo anónimo) están más cerca del estigma social que de la aceptación y es por ello por lo que se diferencian de la idea de gay, que cuenta con un mayor grado de admisión social."


Si us interessa el seu treball sobre el cruising, us recomano En tu árbol o en el mío (Bellaterra). És molt bo. Crec que ja us en vaig parlar.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch