dissabte, 19 de març de 2016

Sobre el paper de la música i el ball als ritus funeraris


Una estudiant d’etnomusicologia de l’ESMuC, Eulàlia Febrer, em fa per correu electrònic algunes preguntes relacionades amb el seu treball final de Grau, titulat “Similitud i peculiaritats als ritus funeraris”. M’ha autoritzat a compartir les respostes lliurades en aquest espai. Aquestes són.

1. Podríem dir que la religió, i concretament el funeral, apareix com a factor comú inherent al pensament humà? És anterior a cap imput? És una estructura de pensament derivada de les nostres capacitats cognitives?
La religió no és ni una institució ni un segment del repertori cultural de totes les societats conegudes. Ans el contrari, en el sentit que nosaltres usem el terme, bé podríem dir que la immensa majoria de societats no han tingut “religió”. El que sí que podria ser universal és la convicció que hi ha dimensions determinants de la realitat que són invisibles, transmons amb els que s’habiliten diverses formes de comunicació i traspàs, tant d’anada com de tornada.
Pel que fa als funerals, és probable que a totes les societat hi hagi hagut protocols que indiquin el trànsit entre estats socialment reconeixibles, en aquest cas els relatius al de viu i mort. Per tant és probable que algun tipus d’exèquies apareguin a tot arreu i sempre com a ritus de pas que marquin el canvi d’estatus del finat, és a diu el canvi d’ubicació en l’organigrama social. En tant que ritus, d’altra banda, i sempre a partir del cànon explicatiu durkheimnià, la seva tasca darrera sempre serà la de garantir i propiciar la cohesió social, en aquest cas davant l’alteració que suposa la desaparició d’un dels socis. Això expliqui que el funeral tingui habitualment una espectacularitat afí a la importància del mort en el si de l’organització de la col.lectivitat.

2. A classe vas parlar de tres fases implícites de tots els ritus de pas, quines són? Es poden aplicar als ritus funeraris?
Teoritzades per Arnold Van Gennep al seu clàssic Les rites de passage, publicat el 1909 (a Alianza), efectivament aquesta mena de ritus presenten un divisió tripartita. Hi ha una fase de separació, en la qual el neòfit es apartat del que havia estat el seu grup d’iguals; una fase liminal o de llindar, en la que l’iniciat és situat en una situació ambivalent, en la que manca d’estatut, car ja no té les característiques de la situació de la que partia, però encara no ha assumit els seus nous trets.
En el seu article sobre la representació social de la mort, publicat el 1917, Robert Hertz (a La muerte y la mano derecha, Alianza) parla de la universalitat dels "períodes intermedis"  dels que Robert Hertz, en el seu clàssic sobre la representació social de la mort publicat pòstumament el 1917, il.lustra la seva extensió i la seva recurrència en diferents èpoques i cultures. Aquest estat intermedi s'homologaria amb la fase liminar d'aquests transports rituals, aquella en què el neòfit que es troba a l'avantsala del més enllà definitiu, després d'haver abandonat l'univers dels mortals, ja ha perdut les característiques pròpies de la seva fase anterior com ésser viu, però encara no ha adquirit el rang o condició que l'espera en el seu final transmundà, per exemple en el Cel o en l’Ínfer. Es tractaria d'un llindar el ocupant de passada experimenta un estat d'ambigüitat estructural o, si es prefereix, un estat interestructural, és a dir a mig camí entre posicions estables en la geografia total dels universos, feta de comarques tancades i incompatibles, encara que interconnectades mitjançant diferents obertures o canals. En aquesta etapa intermèdia en què es produeix la metamorfosi de l'iniciat, aquest és socialment instal.lat en una situació estranya, definida precisament per la naturalesa alterada i indefinida de les seves condicions, ja que el que havien estat les seves referències culturals bàsiques s'han diluït o trastocat.

3. A què diries que es deuen els paral·lelismes entre zones geogràficament distants pel que fa a la ritualització de la mort? (Lévi-Strauss a Mite i Significat ens en parla).
La persistència i extensió de determinades formalitzacions rituals, a l’igual que passa amb l’estructura repetida de molts mites, no fa més que indica la universalitat de determinats mecanismes lògico-formals inherents al pensament humà. Les funcions que pugui executar la concreció d’aquestes lògiques rituals universals depenen de cada cultura i de cada època, però són, en efecte, contingents. És la seva forma la que no ho és.
  
4. Diries que la música i la dansa són un factor comú a la majoria de ritus funeraris? Per què i quina funció creus que tenen?
No estic segur que es pugui demostrar que la presència de música i ball és inherent a tots els ritus funeraris, però és probable que si més no aquest ingredient sigui consubstancial a molts. Precissament la manera com es duen a terme els funerals ordinaris a la nostra societat és una prova de fins quin punt la música té un paper del tot secundari i merament d’acompanyament i no és que no hi hagi dansa: és que seria inconcebible. Imagina’t que passaria si, a un enterrament, un convidat o ni diguem un familiar o amic es poses a ballar. El que caracteritza l’actitud dels asistents a un funeral a la nostra societat és justament la circumspecció i un estricte control corporal.
De banda d’això, tot ritual és un exemple de parallenguatge, és a dir és un llenguatge que s’utilitza per no haver de parlar. És lògic per tant que l’ús intensiu de variables com ara temps, espai, cos, moviment..., i la prescindència de paraules, faci previsible la intervenció del cant, el ritme, la dansa i la música en les accions rituals, molts vegades en forma infra, per dir-ho així, és a dir com a salmòdies o repeticions ritmades.

5. És la separació de cos i ànima inherent a totes les cultures, tot i que sigui un fenòmen que es produeixi en diferents moments del ritual? Creus que és rellevant que ho expressin d'aquesta forma?
La distinció entre cos i ànima no és ni de lluny universal. D’establir-se l’existència d’alguna cosa similar a la nostra idea d’una dimensió immaterial de la pròpia persona, tampoc és ni molt menys universal que es redueixi a una de sola. A la nostra pròpia societat hi ha milions de persones que no tenen ànima i no hi creuen que cap entitat mística se separi del cos en el moment de la mort. A altres societats una persona pot tenir no una, sinó diverses ànimes.

6. Em podries recomanar alguna bibliografia entorn aquests temes?
Hi ha algunes introduccions al tema de la mort que et podrien ser útils. Des de la perspectiva comparativa, tens els llibres de Louis-Vincent Thomas, Antropología de la muerte (FCE); La muerte: una lectura cultural (Paidós); El cadàver (FCE). Per a un acostament històric, indispensable Philippe Ariés, La muerte en Occidente (Argos-Vergara), o Historia de la muerte en Occidente (Acantilado), El hombre ante la muerte (Taurus). I sobre tot, pel que a tu t’interessa, sobre Bailando sobre la tumba. Encuentros con la muerte, de Nigel Barley (Anagrama).

[La fotografia correspon a un funeral nuba i és de Jack Jackson]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch