 |
| Acte electoral a Sant Feliu del Llobregat, la primavera de 1979 |
ELS AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS I EL DESBALLESTAMENT DEL MOVIMENT VEÏNAL A FINALS DELS 70
M'he permès copiar unes pàgines del llibre Barcelona, cap on vas?, que és una llarga conversa d'Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán, publicada per El Triangle l'any 1991, el tema de la qual era el miratge de la Barcelona olimpica. Pàgines 49 i 50.
...........
...........
Eduard
Moreno: Bé, només cal recordar el que va representar
la FAVB, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, en el moviment
veïnal amb la seva gran capacitat de mobilització ciutadana. Fou tot un exemple
de vitalitat com poques vegades s’ha vist a la història. Això es trenca amb les primeres eleccions
democràtiques municipals, el 1979, perquè molts dels que impulsaven activament
la FAVB es fan regidors i entren a governar la ciutat, iniciant el que ja per
sempre seria una professionalització de la gestió política, i els tècnics que
no es col·loquen a l’Ajuntament es posen a la cua a veure si cau algun encàrrec
professional. Resultat: tots muts i a la gàbia.
Manuel
Vázquez Montalbán: Bé, jo puc aportar la batalla
interna del PSUC entre institucionalistes i “basistes”, per dir-ho d’alguna
manera, en la qual s’havia de trobar un equilibri, però no es va trobar, perquè
van guanyar els institucionalistes, i això va significar desfer els moviments
socials, no d’una manera sistemàtica, però si amb l’abandó de la direcció,
deixant que allò es podrís una mica, mobilitzant efectius cap a altres coses,
integrant dintre els aparells de gestió gent molt capaç que havia portat un
treball de base. Fixem-nos que, entre que comencen les converses que porten a
la transició, l’any 76, fins a la Constitució del 78, són dos anys de desmantellament
de tot el que són moviment de base a Espanya. Era una condició sine qua non perquè forces polítiques,
que sortien molt febles de la clandestinitat, tinguessin una certa notorietat,
perquè si aquesta notorietat era en mans d’una esquerra social, de base,
quedaven desautoritzades. No es va saber fer aquest control, no es va saber
establir, i el resultat va ser la desfeta i la desaparició d’aquest moviment o
bé la integració, com un apartat més, de la política municipal. He generalitzat
massa, és cert, perquè encara van quedar a l’extrema esquerra, independents i
gent que fa una autocrítica des de posicions socialistes. Tot això, però, ha
quedat aïllat, encara que hi ha la Federació de tal lloc que funciona bé, etc.,
però, és clar, aquestes Federacions funcionen en tant que l’Ajuntament els dóna
subvencions i locals, o sigui que no... I també hi ha una certa prudència, els
primers anys, de no posar problemes a la gestió d’una gent que no tenia
experiència de govern.
Eduard
Moreno: Completament
d’acord. Amb aquesta nova situació es produeix de sobte una desmobilització en
les reivindicacions ciutadanes, a causa que la gent creu que políticament hi ha
coses més importants a fer. Allò que la crítica municipal era el que es podia
fer sense córrer el perill de ficar-te amb el règim dictatorial, ja no té
sentit davant d’altres objectius polítics de més alçada, i per això es veu la
ciutat com una cosa menor. Una vegada assentada la democràcia, els antics
militants es retiren de l’acció, fent una mena de parada i fonda política, i
els més confiats i de bona fe comencen a pensar que “Tot ja està força bé”, que
“els que manen són dels nostres”, però que, com després es veurà, no són tan
nostres, sinó també dels d’abans.
