dissabte, 9 de gener de 2016

La funció desambiguadora del monument

La foto és de Shane Francescut
Nota per Laura Codina, estudiant del Màster en Antropologia i Etnografia de la UB

LA FUNCIÓ DESAMBIGUADORA DEL MONUMENT
Manuel Delgado

Però a més, vull que pensis què és un monument en si, al marge del significat que pretengui. Els monuments són abstraccions que volen ser, al seu torn, formes radicals de locus, és a dir concrecions de la relació singular que existeix entre una certa ubicació local i les edificacions que s'aixequen en ell o en el seu entorn, llocs psicològics sense els quals els espais esdevindrien opacs i incomprensibles. No amaga que aquesta voluntat evocadora es posa al servei d'una concepció eminentment política del mite fundador i de la ritualització commemorativa que tot monument vol ser.

D'altra banda, no oblidis que les institucions polítiques són aquelles en què resideix la legitimitat per definir el perfil tant morfològic com moral d'una ciutat, el que manté a ratlla l'element "irracional" -és a dir, no orgànic- del creixement de les ciutats. Es tracta d'establir i proclamar un nexe estructural que cohesioni més enllà de tota morfologia, el que sintetitza la ciutat per la via d'una simplificació, i que és una potestat de la polis, la política, moment i el llaç decisius de tota organització urbana políticament legitimada i determinada.

El monument dóna a recordar, no per força en el sentit que a tu t'interessa d'evocar esdeveniments o personatges del passat -com passa amb el monument històric o conmemoratiu-, sinó en el de que reprodueix el mecanisme bàsic de l'escultura al·legòrica, sigui de temàtica mítica, religiosa o secular, que no és altre que el de tenir i fer tenir presents els valors alhora més abstractes i més fonamentals de l'imaginari social hegemònic, distribuint un cert valor de veritat en els enunciats, a la manera d'allò que els semiòtics diuen isotopia, és a dir -et ho copio del diccionari de Greimas (Gredos), «una clau de lectura que torna homogènia la superfície del text, perquè permet superar les ambigüitats».

Això és important. La funció desambiguadora del monument es fonamenta en que fa que el present sigui present en el passat i el passat present en el present, integrant un i altre en una classificació dels objectes del paisatge que, perquè és un sistema codificat, no pot ser sinó sincrònic. De fet, bé podríem dir que el monument permet no tant recordar el passat com anul·lar-lo, negar-ho, aniquilar a través d'un tractament que, com passa amb els mites d'origen, fan pensable el diacrònic com trobant-se present en el sincrònic, i viceversa. O més aviat podríem dir també que el monument no és ni sincrònic ni diacrònic, sinó purament anacrònic, en tant representa la pura ahistoricitat.

D'altra bandam Henri Lefebvre va escriure que tot monument no deixa de ser sinó l'expressió vicaria del Palau, en tant que lloc cimer de la representació arquitectural del poder polític, d'igual manera que les imatges i símbols religiosos fora de les esglésies implicaven delegacions representacionals de l'autoritat eclesial sobre el temps i l'espai socials.

Sigui quina sigui el seu assumpte, el paper del monument és el d'organitzador simbòlic del territori en què s'erigeix ​​i marca, alhora que de mecanisme destinat a imposar una determinada relació amb un passat que se suposa comú. Aixecant o indicant llocs destinats a constituir-se en autèntics altars a un ahir que es pressuposa en comú, es promociona i es posa en circulació el capital emotiu que representen -o haurien representar- certs punts per als veïns i els transeünts. La missió d'aquesta senyalització seria la d'institucionalitzar certs aspectes del passat urbà i procurar la conversió de llocs identificables en llocs identificadors.

El monument vol imposar el lògic sobre el heterológico, el normalitzat sobre el heteronòmic o sobre el anòmic. El monument expressa la voluntat de fer de cada espai un territori acabat, definit, irrevocable. El monument, tot monument, fetitxitza l'espai, el rescata de l'acció subversiva del temps quotidià, de la sapa a què es lliuren sense descans les pràctiques ordinàries. El monument és sempre, indiferent al pas de temps -com en aquella cançó de Suburbà sobre la Porta d'Alcalá de Madrid, que van popularitzar Ana Belén i Victor Manuel; te'n recordes?-, d'esquena a les repeticions i les diferències, centre estable al qual no semblen afectar la cascada de successos que es desencadenen sense parar als seus peus. Inalterable, aliè als conflictes, a les contradiccions, a les paradoxes que l'assetgen des de baix, tot monument -Henri Lefebvre ho va entendre bé- expressa la voluntat d'afirmar amb tota rotunditat un principi degut a Hegel: a saber, el Temps històric engendra l'Espai en què s'estén i sobre el qual regna l'Estat.


El monument és la conseqüència de la preocupació de tota administració política per mantenir punts poderosos d'estabilitat, llocs exactes que representen el que no transcorre, el que està fora de perill del temps. D'aquí la seva obstinació a fer ressonar els punts en què consisteix la seva voluntat de cristal·litzar a tota cosa -és a dir en estabilitzar-se i estabilitzar-lo tot-, en mostrar-se com natural i irrevocable, en marcar de manera el més indeleble que sigui possible les fixacions en què presumeix estar, ja que l'Estat abans de res està. Com el monument.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch