dissabte, 2 de gener de 2016

Els coeficients d'intel·ligència com a instruments de marcatge social


Consideracions per a Jessica Muller, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB

ELS COEFICIENTS D'INTEL·LIGÈNCIA COM A INSTRUMENT DE MARCATGE SOCIAL
Manuel Delgado

El punt de partida, que em dius que tens controlat, és el d'una noció de normalitat que no remet a una qualitat natural. Partint doncs de que la separació normal/anormal ni tan sols seria pròpiament consubstancial a la condició humana i ens resultaria difícil trobar-la en la immensa majoria de societats, fins i tot en la nostra en una fase anterior a la conformació dels estats moderns políticament centralitzats, que van ser possibles a partir de colossals mecanismes d’homogeneïtzació cultural de la població que pretenien administrar. És a partir d’aquí que trobem l’aparició de criteris que estableixen la condició anormal de grups socials classificats com a minories culturals, religioses, sexuals, així de qualsevol individu que s’apartés de la norma, dels patrons conductuals i mentals considerats acceptables per l’Estat o/i practicats per la majoria.

Comença per considerar la famosa campana de Gauss, el gràfic inventat per Karl Frederic Gauss (1777-1855), que va voler establir el que anomenà un esquema dels errors, en què els valors més freqüents s’agrupaven entorn un determinat grau –100, en el cas dels tests d’intel·ligència– i la resta es desviaven cap un costat i l’altre, dibuixats sobre un eix cartesià, de manera que la figura resultat evocava una mena de campana o copa invertida. Consulta les seves Disquisicions matemàtiques (Societat Catalana de Matemàtiques).

Aquest és el moment en que la ciència apareix directament implicada, potser involuntàriament, en el marcatge d’aquells que han de ser exclosos, precisament per legitimar i mostrar com a inapel·lable la seva exclusió. En el cas dels suposats discapacitats, la medicina acudeix amb tot el seu aparell classificador per aportar proves inequívoques del caire irremeiable dels inconvenients que els afecten. Un aparell terminològic colossal i inexpugnable es dedica a distribuir diagnòstics altament delimitats, síndromes basades en classificacions patogèniques i evolucions psicomètriques.

És al llarg del XIX que veiem aparèixer nocions com les d’idiciòcia i imbecil·litat que procuren formalitzar científicament el que fins aleshores no havia estat cap problema per al coneixement humà. Al 1869, Francis Galton inventa la psicometria, com una part de les seves recerques sobre el geni hereditari. Galton estava convençut que hi havia «una capacitat mitjana, regularment constant, i les desviacions d’aquesta mitjana –cap amunt fins al geni i cap avall fins a l’estupidesa– han de seguir la llei que governa les desviacions de totes les mitjanes vertaderes. Poc després, al 1888, Pearson i Weldon introdueixen l’estadística psicològica a l’escola nord-americana. Una introducció a la història del CI la tens a Robert L. Thorndike, 1969. «Inteligencia y tests de inteligencia», en D.L. Sills, dir., Enciclopedia Internacional de las Ciencias Sociales, Aguilar, Barcelona, vol. VI, pp. 160-165.
           
Les perspectives que pretenen comptabilitzar la capacitat mental de les persones, va conèixer els seus primers passos amb l’aparició de mètodes per al mesurament de la intel·ligència, un instrument quantificador que responia a la pretensió que existien capacitats cognoscitives innates i pures, una mena d’essència mental que l'infant rebia hereditàriament. La intel·ligència era definida, com és sabut –i per dir-ho com Binet, l’inventor de les escales mètriques de la intel·ligència i el seu coeficient resultant, el CI–, com l’aptitud congènita per adquirir i per assolir nivells acceptables d’èxit, per pensar d'una manera abstracta, per treure'n profit de les experiències... De seguida, però, va resultar manifest que tot el sistema de mesuratge de la intel·ligència mitjançant criteris d’aspecte positiu i científic s’aixecava sobre la urgència de demostrar científicament la desigualtat natural dels individus i la condició no menys natural de les jerarquies socials basades en la classe o l’etnicitat.
           
Els crítics dels tests d’intel·ligència porten dècades denunciant com aquests han servit sistemàticament per demostrar «científicament» la inferioritat mental de les classes socialment més desafavorides i la incompetència crònica i natural d'unes suposades races inferiors. Deixant-hi de banda una qüestió tan inabastable com la de què és la intel·ligència, no s’ha deixat mai d'assenyalar la naturalesa distorsionadora i parcial de la seva aplicació en forma de tests que presumeixen mesurar-la. Mira't, de Marvin Harris, 1981. «Herencia, cultura y libertad», a Introducción a la antropología cultural, Alianza, Madrid, pp. 524-549.

Les definicions d’intel·ligència proveïdes per aquells teòrics que creuen en la seva existència com a categoria unitària descriptiva enregistrable i quantificable són moltes: les seves versions més actuals remeten a l’habilitat i la rapidesa a l’hora de processar la informació, l’existència d’una competència especial a l’hora d’adquirir coneixements nous o solucionar problemes quotidians, etc., sovint atribuint-li un substrat biològic. Algunes teories força divulgades han cregut detectada l’existència de formes especialitzades d’intel·ligència que es relacionen amb formes no menys concretes d’acceptabilitat social, com ara la intel·ligència emocional, de què es pot suposar que en derivin els corresponents tests de mesuratge, les desviacions, les patologies, els superdotats, els retardats, etc.  Com a introducció a les discussions sobre què és la intel·ligència, mirat el llibre de Henry Salvat, La inteligencia (Península). És un clàssic.

El cas és que els tests per establir el quocient intel·lectual porten gairebé un segle constituïts en el més important baluard de la justificació científica dels desequilibris socials, i aquesta tendència a naturalitzar les inferioritats socials de certes persones no ha deixat d’augmentar. Si fa algunes dècades certs indicatius han posat l’èmfasi en una consideració en primer terme dels factors socials i culturals que intervenen en el desencadenament i l’evolució de les malalties mentals, paral·lelament no ha deixat d’endurir-se la tendència contrària a atribuir a tot símptoma psíquic la condició d’indicador de pertorbacions biològiques subjacents. Les diferents versions del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, de la American Psychiatric Association –el DSM-II, DSM-III, DSM-IIIR i l’últim, de moment, el DSM-IV– són una prova d’aquest procés de biologització dels dèficits o -com és el cas que t'interessa- superàvits associats a la conducta i el pensament.

No oblidis que naturalitzar significa mostrar com a naturals –com a inexorables, irrevocables, irreversibles– relacions i continguts que són socials, que han estat la conseqüència de dinàmiques socials i que resulten de pràctiques de fiscalització i jerarquització que són igualment socials. Utilitzant altres paraules, el que es pretén sovint des de la retòrica –tan carregada de tecnicismes pensats per impressionar– dels diferents sistemes experts que es reclamen competents a l’hora de diferenciar el normal de l’anormal, és cosificar, reïficar, fer realitat conceptes que han estat emesos prèviament per unificar l’heterogeni, i fer-ho a més remetent a una part important d’aquesta heterogeneïtat considerada massa excepcional, al camp del patològic o el desviat. Aquesta qualificació tècnica pren cura de «demostrar» que del que es parla és de fenòmens naturals, fets davant dels quals l’ésser humà no pot fer cap altra cosa més que sotmetre’s o, a tot estirar, intentar exercir alguna forma de control, escapolint-se que del que es tracta és de realitats de les quals la gènesi darrera recau en estructures d’acció i de pensament la gènesi de les quals és, al seu torn, cent per cent humana.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch