Consideracions per a Jessica Muller, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB
ELS COEFICIENTS D'INTEL·LIGÈNCIA COM A INSTRUMENT DE MARCATGE SOCIAL
Manuel Delgado
El punt de
partida, que em dius que tens controlat, és el d'una noció de normalitat que no remet a
una qualitat natural. Partint
doncs de que la separació
normal/anormal ni tan sols seria pròpiament consubstancial a la condició humana
i ens resultaria difícil trobar-la en la immensa majoria de societats, fins i
tot en la nostra en una fase anterior a la conformació dels estats moderns
políticament centralitzats, que van ser possibles a partir de colossals
mecanismes d’homogeneïtzació cultural de la població que pretenien administrar.
És a partir d’aquí que trobem l’aparició de criteris que estableixen la
condició anormal de grups socials
classificats com a minories culturals, religioses, sexuals, així de qualsevol
individu que s’apartés de la norma,
dels patrons conductuals i mentals considerats acceptables per l’Estat o/i
practicats per la majoria.
Comença per
considerar la famosa campana de Gauss, el
gràfic inventat per Karl Frederic Gauss (1777-1855), que va
voler establir el que anomenà un esquema
dels errors, en què els valors més freqüents s’agrupaven entorn un
determinat grau –100, en el cas dels tests d’intel·ligència– i la resta es
desviaven cap un costat i l’altre, dibuixats sobre un eix cartesià, de manera
que la figura resultat evocava una mena de campana o copa invertida. Consulta les seves Disquisicions matemàtiques (Societat Catalana de Matemàtiques).
Aquest és el
moment en que la ciència apareix directament implicada, potser
involuntàriament, en el marcatge d’aquells que han de ser exclosos, precisament
per legitimar i mostrar com a inapel·lable la seva exclusió. En el cas dels
suposats discapacitats, la medicina
acudeix amb tot el seu aparell classificador per aportar proves inequívoques
del caire irremeiable dels inconvenients que els afecten. Un aparell
terminològic colossal i inexpugnable es dedica a distribuir diagnòstics
altament delimitats, síndromes basades en classificacions patogèniques i
evolucions psicomètriques.
És al llarg del
XIX que veiem aparèixer nocions com les d’idiciòcia
i imbecil·litat que procuren
formalitzar científicament el que fins aleshores no havia estat cap problema
per al coneixement humà. Al 1869, Francis Galton inventa la psicometria, com
una part de les seves recerques sobre el geni hereditari. Galton estava
convençut que hi havia «una capacitat mitjana, regularment constant, i les
desviacions d’aquesta mitjana –cap amunt fins al geni i cap avall fins a
l’estupidesa– han de seguir la llei que governa les desviacions de totes les
mitjanes vertaderes. Poc després, al 1888, Pearson i Weldon introdueixen
l’estadística psicològica a l’escola nord-americana. Una introducció a la
història del CI la tens a Robert L. Thorndike, 1969. «Inteligencia y tests de
inteligencia», en D.L. Sills, dir., Enciclopedia
Internacional de las Ciencias Sociales, Aguilar, Barcelona, vol. VI, pp.
160-165.
Les perspectives
que pretenen comptabilitzar la capacitat mental de les persones, va conèixer
els seus primers passos amb l’aparició de mètodes per al mesurament de la
intel·ligència, un instrument quantificador que responia a la pretensió que
existien capacitats cognoscitives innates i pures, una mena d’essència mental
que l'infant rebia hereditàriament. La intel·ligència era definida, com és
sabut –i per dir-ho com Binet, l’inventor de les escales mètriques de la
intel·ligència i el seu coeficient resultant, el CI–, com l’aptitud congènita
per adquirir i per assolir nivells acceptables d’èxit, per pensar d'una manera
abstracta, per treure'n profit de les experiències... De seguida, però, va
resultar manifest que tot el sistema de mesuratge de la intel·ligència
mitjançant criteris d’aspecte positiu i científic s’aixecava sobre la urgència
de demostrar científicament la desigualtat natural dels individus i la condició
no menys natural de les jerarquies socials basades en la classe o l’etnicitat.
Els crítics dels
tests d’intel·ligència porten dècades denunciant com aquests han servit
sistemàticament per demostrar «científicament» la inferioritat mental de les
classes socialment més desafavorides i la incompetència crònica i natural
d'unes suposades races inferiors. Deixant-hi de banda una qüestió tan
inabastable com la de què és la intel·ligència, no s’ha deixat mai d'assenyalar
la naturalesa distorsionadora i parcial de la seva aplicació en forma de tests
que presumeixen mesurar-la. Mira't, de Marvin Harris, 1981. «Herencia, cultura
y libertad», a Introducción a la
antropología cultural, Alianza, Madrid, pp. 524-549.
Les definicions
d’intel·ligència proveïdes per aquells teòrics que creuen en la seva existència
com a categoria unitària descriptiva enregistrable i quantificable són moltes:
les seves versions més actuals remeten a l’habilitat i la rapidesa a l’hora de
processar la informació, l’existència d’una competència especial a l’hora
d’adquirir coneixements nous o solucionar problemes quotidians, etc., sovint
atribuint-li un substrat biològic. Algunes teories força divulgades han cregut
detectada l’existència de formes especialitzades d’intel·ligència que es
relacionen amb formes no menys concretes d’acceptabilitat social, com ara la intel·ligència
emocional, de què es pot suposar que en derivin els corresponents tests de
mesuratge, les desviacions, les patologies, els superdotats, els retardats,
etc. Com a introducció a les discussions sobre què és
la intel·ligència, mirat el llibre de Henry Salvat, La inteligencia (Península). És un clàssic.
El cas és que els tests
per establir el quocient intel·lectual porten gairebé un segle constituïts en
el més important baluard de la justificació científica dels desequilibris
socials, i aquesta tendència a naturalitzar les inferioritats socials de certes
persones no ha deixat d’augmentar. Si fa algunes dècades certs indicatius han
posat l’èmfasi en una consideració en primer terme dels factors socials i
culturals que intervenen en el desencadenament i l’evolució de les malalties
mentals, paral·lelament no ha deixat d’endurir-se la tendència contrària a
atribuir a tot símptoma psíquic la condició d’indicador de pertorbacions
biològiques subjacents. Les diferents versions del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, de la American Psychiatric Association –el
DSM-II, DSM-III, DSM-IIIR i l’últim, de moment, el DSM-IV– són una prova
d’aquest procés de biologització dels dèficits o -com és el cas que
t'interessa- superàvits associats a la conducta i el pensament.
No oblidis que naturalitzar significa mostrar com a
naturals –com a inexorables, irrevocables, irreversibles– relacions i
continguts que són socials, que han estat la conseqüència de dinàmiques socials
i que resulten de pràctiques de fiscalització i jerarquització que són
igualment socials. Utilitzant altres paraules, el que es pretén sovint des de
la retòrica –tan carregada de tecnicismes pensats per impressionar– dels
diferents sistemes experts que es reclamen competents a l’hora de diferenciar el
normal de l’anormal, és cosificar, reïficar, fer realitat conceptes que han
estat emesos prèviament per unificar l’heterogeni, i fer-ho a més remetent a
una part important d’aquesta heterogeneïtat considerada massa excepcional, al
camp del patològic o el desviat. Aquesta qualificació tècnica pren cura de
«demostrar» que del que es parla és de fenòmens naturals, fets davant dels
quals l’ésser humà no pot fer cap altra cosa més que sotmetre’s o, a tot
estirar, intentar exercir alguna forma de control, escapolint-se que del que es
tracta és de realitats de les quals la gènesi darrera recau en estructures
d’acció i de pensament la gènesi de les quals és, al seu torn, cent per cent
humana.
