 |
| La foto és d'Edu Bayer |
Manuel Delgado
Pensem en algun dels significats dels resultats electorals d'ahir a Espanya, sobre tot pel que fa a l’obtingut per la dreta nacionalista catalana i l'indiscutible èxit de En Comú Podem, una força que s'ha presentat amb un compromís sobiranista explícit i amb el recolzament, a ben segur, d'una bona part del que fou el vot de l'independentisme radical d'esquerres a les autonòmiques. Un president Mas més vulnerable que mai i un parlament espanyol amb una norantena de diputats que tenen el dret a decidir del poble català com a irrenunciable, més la inestabilitat política que coneixerà l'estat en les properes setmanes i potser mesos, genera un quadre propici per la represa del procés d'emancipació nacional en nous termes.
És en aquest context que cal fer balanç de amb quines forces comptem o hauríem de comptar els que creiem que la lluita nacional i la lluita social són indissociables. El que és fonamental és que es deixés de fer com si les noves i les velles forces de l'esquerra transformadora d’entrada no independentistes no hi fossin. No poden continuar sent un punt cec en les anàlisis i les consideracions a propòsit del que està passant i el que volem que passi. Aquesta esquerra ha de ser en el procés sobiranista; millor dir, ha de tornar a ser-hi, perquè de ser ja hi era, si més no fins el 9 de novembre.
Si s'ha perdut aquest aliat ha estat, entre d'altres, per dues raons. Una és la confiança en la convocatòria d'un referèndum pactat amb l'Estat, perspectiva que els resultats al parlament i al senat espanyols fan descartable. L'altra és el paper autoassignat d'Artur Mas, que representa tot el que de detestable hem conegut fins ara en la política catalana. També aquest obstacle trontolla contemplant el fracàs de la seva aposta política ahir.
L'error, a l'hora de contemplar aquest nou panorama,, seria confondre Catalunya Si que es Pot amb Podem En Comú. Perquè va fracassar CSQEP? Doncs va fracassar perquè Procés Constituent no va recolzar la iniciativa i perquè Ada Colau i el moviment municipalista no sols no va acudir en auxili de Josep Rabell. sinó que alguns dels seus representants més significats van acabar demanant el vot indistintament per la CUP i per CSQEP o fins i tot van fer públic la seva preferència per l'esquerra independentista. Està clar que aquest actitud va resultar de que no era compartible la pusil·lanimitat de CSQEP ver la qüestió nacional i sobre tot perquè l'entorn d'Ada Colau no volia enfrontar-se a la CUP, precisament en la perspectiva de l'operació finament reeixida de En Comú Podem. La dimissió de Gemma Ubasart com a secretària general de Podem; la denúncia de pressions per part de Joan Giner, un dels diputats de Podem a CSQEP, per votar en contra del pronunciament sobiranista al Parlament; la tria de Xavier Domènech -un home provinent de Procés Constituent- com a candidat de En Comú Podem; el canvi radical en l'estil i el contingut de les intervencions de Pablo Iglesias a la darrera campanya..., son signes que permeten marcar una sensible diferència entre les postures dels federalistes d'esquerres del 27S i les que els van portar al triomf ahir.
En aquest nou escenari, el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya és estratègic, car és la la frontissa que uneix l'independentisme amb contingut social i una esquerra federalista amb la que ha governat durant molts anys i que ara forma part de En Comú Podem. ERC, amb els seus excel·lents resultats electorals, així com personatges com en Raül Romeva, just per la seva procedència política, han de ser els referents que, des de Junts pel Si, permetin desencallar el nomenament del nou president de la Generalitat.
La CUP ha d'entendre -i de segur que entén- que En Comú Podem pot ser un aliat i de cap de les maneres un adversari. Hi ha massa gent en totes dues formacions que ha combatut colze amb colze al llarg de molts anys just contra el que Mas encarnava i encarna encara. Jo no dic que l'esquerra transformadora sigui En Comú Podem; dic que hi és. En canvi, la distància que separa la CUP del que Mas representa és políticament, socialment i moralment insalvable. Mas és l'enemic, per molt que ara no sigui el principal. Si la CUP fa President a qui fou culpable de la devastació social i còmplice de tota mena de corrupteles haurà malmenat vint-i-cinc anys de la seva pròpia història amb una acció d'un incoherència insuportable.
En aquest nou escenari, el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya és estratègic, car és la la frontissa que uneix l'independentisme amb contingut social i una esquerra federalista amb la que ha governat durant molts anys i que ara forma part de En Comú Podem. ERC, amb els seus excel·lents resultats electorals, així com personatges com en Raül Romeva, just per la seva procedència política, han de ser els referents que, des de Junts pel Si, permetin desencallar el nomenament del nou president de la Generalitat.
La CUP ha d'entendre -i de segur que entén- que En Comú Podem pot ser un aliat i de cap de les maneres un adversari. Hi ha massa gent en totes dues formacions que ha combatut colze amb colze al llarg de molts anys just contra el que Mas encarnava i encarna encara. Jo no dic que l'esquerra transformadora sigui En Comú Podem; dic que hi és. En canvi, la distància que separa la CUP del que Mas representa és políticament, socialment i moralment insalvable. Mas és l'enemic, per molt que ara no sigui el principal. Si la CUP fa President a qui fou culpable de la devastació social i còmplice de tota mena de corrupteles haurà malmenat vint-i-cinc anys de la seva pròpia història amb una acció d'un incoherència insuportable.
Ha arribat el moment d’arravatar-li a la dreta el timó del camí vers la independència. La unitat de les forces rupturistes n'és l’instrument. Hem sentit repetir darrerament que el procés d'alliberament nacional no és possible sense Mas. Potser. Però és encara més cert que tampoc ho és sense l'esquerra trencadora, tota, perquè és ella la que històricament més ha fet i més ha donat per aquesta justícia i aquesta llibertat de que voldrien que estigui feta la nostra pàtria futura.
