 |
| La foto és de Marcelo Caballero |
Pròleg per l'edició catalana de "El suplici del Pare Noel", de Claude Lévi-Strauss, encarregat per l'Editorial Pòl·len i que no va estat possible per una questió de drets d'autor. La traducció d'Adrià Pujol ha quedat penjada a https://lacarronyadeltercer.wordpress.com/2015/12/04/un-regal-de-nadal/
ELS INFANTS COM A OPERADORS ENTRE MÓNS
Manuel Delgado
La nota preparatòria que els editors d’aquesta versió catalana de la reflexió
de Claude Lévi-Strauss a partir del suplici simbòlic al que va ser sotmès el
Pare Noel el Nadal de 1951 a Dijon ja veureu que informa molt bé d’en quines
circumstàncies va ser redactat i publicat originalment, i també del seu valor
en ordre a mostrar com el creador de l’antropologia estructural combinava en un
grapat de pàgines al mateix temps el seu interès per com un determinat ritual
irrompia en una societat –i, a més, precisament en el moment que ho estava
fent– i l’aportació de proves de fins quin punt aquesta novetat inesperada era
ressò i reproducció de funcions i formes culturals ja conegudes abans a altres èpoques
o indrets, de vegades ben remots. Permeteu-me, doncs, que saludi aquesta bona
notícia editorial afegint uns comentaris sobre un parell d’aspectes que haurien
d’animar encara més a endinsar-se en ella.
Una d’aquestes qüestions que l’escrit de Lévi-Strauss aborda i que mereix ser ressaltat té a veure amb el paper de les
iniciacions rituals i el paper que juguen en ordre a la transmissió dels
coneixements secrets que permeten a determinats individus ser admesos en un
determinat segment social del que havien estat segregats fins aleshores. En el
cas del Pare Noel –però també el dels nostres Reis d’Orient–, la funció que
acompleix com a personatge mitològic evocat ritualment és la d’establir una
distinció clara entre els infants i els adults, amb la missió de contribuir a
la coacció i el control dels primers per part dels darrers. És el desvetllament
del misteri de qui és en realitat el Pare Noel el que marca el trànsit dels
infants al nou estatus de “dotats de raó” i per tant dignes de sortir de la marginació
provisional en que es trobaven per a iniciar la seva incorporació al món dels
majors.
Aquesta apreciació que ens fa Lévi-Strauss sobre el
valor de la informació que s’escapoleix als infants a propòsit de qui és en
realitat el Pare Noel, serveix per confirmar la funció essencial del secret com
a font d’estructuració social. Efectivament, el secret, la seva possessió i els
seus diferents nivells d’accessibilitat, impliquen un acte segregador, en el
nostre cas entre grans i petits. El secret permet al que l’ha rebut integrar-se
en una mena de lloc o territori dotat de fronteres vigilades i on no tothom cap:
sols aquells que “ho saben”. Per remetre’ns a l’exemple que Lévi-Strauss ens
proposa considerar, el moment en què els infants són arrencats del que fins
aleshores havia estat el seu regne –el de la infància– i són incorporats al món
dels grans, és aquell en què els és confiat el secret que el Pare Noel –o els
Reis Mag– són els pares. Un cop es produeix aquest instant iniciàtic i el nen o
la nena son «posats al
corrent», res no serà igual. Han deixat enrere una fase de la vida a la qual no
podran tornar.
L’altre afer davant el qual ens col·loca Lévi-Strauss a partir de la
reacció tradicionalista local vers la “invasió” d’un tret cultural intrús és el
de com la figura del Pare Noel te encomanada la tasca d’obrir canals a través
dels quals altres mons es manifesten en el nostre. Els operadors d'aquest
contacte entre universos són els infants. Éssers ambigus per definició, a mig camí
entre el no-res del qual procedeixen i la nostra plenitud vital d'adults, la
gent menuda esdevé mediació amb el més enllà, alhora que d'alguna manera ens
protegeixen d'ell. Ells són la porta vivent que permet que el que està i ha
d'estar separat s'ajunti: la nit i el dia, el passat i el present, el fantàstic
i el quotidià, el llunyà i el pròxim, la mort i la vida. És per i per a ells
que es colen a les nostres llars –per la finestra, pel balcó, per la xemeneia–
éssers procedents d'universos paral·lels: el Pare Noel, però també, convé
insistir, els Reis Mags, la Befana, el Tió, l'Olentzero, Sant Nicolau... Els
petits de la casa ens parlen dels morts, perquè ells mateixos estan o van estar
morts abans de néixer. Aquest és el sentit del Dia dels Sants Innocents o del
paper que juguen a la també importada Nit de Halloween, per no parlar de
l’atenció que els depara la nostra imaginació col·lectiva, dels contes
tradicionals a tantes pel·lícules en les que la canalla es mostrada com a
comunicadora privilegiada amb els altres móns.
Trobo que aquest és el talent del pensament de Lévi-Strauss, tal i com ens
ha arribat en les seves grans obres, però també en el que ara ve: una petita
incursió en un tema aparentment menor: posar-nos de manifest com hi ha pocs
fenòmens que, atesos amb atenció, puguin ser reconeguts com autèntiques innovacions
en la conducta social humana. En la majoria de fets que havien aconseguit
sorprendre’ns per la seva novetat de segur que podem reconèixer la manifestació
d’inèrcies i repeticions culturals d’abast universal. Trobem-nos doncs, a
partir d’aquí, amb una nova prova de com els humans no deixem mai de crear
noves tradicions, que són en realitat sempre les mateixes.
