Vinga, som-hi, un any més. Comencem per una cosa que ha muntat el meu company i amic de Geografia de la UB, en PERE LÓPEZ. Està molt bé. Es diu EL SOMNI IGUALITARI DE LES BARCELONES REBELS i, com el títol ja indica, és un homenatge a la tradició lluitadora i llibertària de Barcelona. Emocionant. De debò. És d'enguany.
EL CHACAL DE NAHUELTORO, xilena, d'en MIGUEL LITTÍN (1969), és sobre un camperol que, a mitjans dels 60 del segle passat, mata una dona i els seus cinc fills. És com una adaptació del "Moi, Pierre Rivière...", de Michell Foucault, perquè el que fa la peli és seguir sobre tot el procés i la documentació judicials. Excel·lent.
I dos prodigis. Dos meravelles, dos pelis que adoro. Una és LE SILENCE DE LA MER, dirigida per JEAN-PIERRE MELVILLE el 1947. Està basada en una novel·la de Pierre Buller, publicada clandestinament el 1942. Va d'un oficial alemany que s'hospeda a una casa francesa on viuen un senyor gran i las seva neboda. L'home i la noia li fan el buit. Ni el miren. Però, el oficial alemany baixa cada nit on estan prenent cafè els habitants de la casa i, malgrat que fan com que no l'escolten, es posa a dir una mena de soliloquis sobre art, literatura, filosofia... En acabar, desitja les bones nits i torna al seu quarto. Finalment pren consciència que el que el seu exèrcit el que vol es destruir una de les coses que més s'estima al món: la cultura francesa. Impressionant. Bellíssima. Melville serà després un dels meus directors favorits, el rei del polar francès. Aquí encara es mou dins del realisme poètic clàssic. Venero aquesta peli. Us en passo alguns moments.
L'altra delicatessen: LA MUJER DEL PUERTO, del rus ARCADY BOYTLER, del 1934 i protagonitzada per una de les grans dives del cinema mexicà, ANDREA PALMA. És un superdramon surrealista, del gènere postibulari, molt de moda a l'època, amb clares influències de les avantguardes. Una cosa completament de bojos. No us la podreu creure. Us encantarà, ja veureu; com a mí.
I una sorpresa. Una d'aquelles coses que et demostra tot el que et queda per veure: DISPONGO DE BARCOS, de JUAN CAVESTANY (2012). Imagineu-vos un entrecreuament entre "Atraco a las 3", amb el Tony Leblanc, i "Mulholand Drive", o una altra del David Lynch. Doncs us podreu fer una idea de com queda la cosa i com és la pel·licula.
I el clàssic de la sessió: CAT ON A HOT TIN ROOF, dirigida per RICHARD BROOKS (1958), segons l'obra teatral de TENNESSE WILLIAMS, i amb uns monstruosos PAUL NEWMAN i ELISABETH TAYLOR. Què voleu que us digui? Doncs que és una d'aquelles pelis que no pots morir-te sense haver-la vist. Dijous, ja us podreu morir, si més no una mica, perquè mirarem algun moment dels molts de memorables que hi ha.
L'argument és quasi calcat de "Swing Kids" , que vàrem passar fa un temps, però en comptes de passar a l'Alemanya nazi, passa a la Unió Soviètica. És una superproducció musical russa que es titula STILYAGI, —en anglès es va estrenar com a "Hipsters"— que parla d'una subcultura juvenil urbana que va sorgir a partir de finals de la segona guerra mundial i que eren considerats occidentalitzants i, per tant, traïdors a la causa bolxevic i antisocials. La peli transcorre l'any 1955, a l'època de Kruschev, i és la història d'amor entre una noia d'aquestes i un membre del Komsomol, les juventuts comunistes. Ja veureu que l'estètica dels joves que surten és tipus teddy boys És un musical potent. A veure si us agrada el que he triat. La va dirigir VALERY TODOROVSKY, i és de 2008.
Jo crec que la majoria ja l'haureu vista aquesta d'AMANECE QUE NO ES POCO, d'en JOSÉ LUIS CUERDA (1989), segurament una de les pelis més brutals de la història del cinema espanyol. Però segur que no us farà res tornar a veure algun trocet en homenatge al gran JOSÉ SAZATORNIL , que se'ns acaba de morir, fent de guàrdia civil que no tolera que plagiin a Faulkner i que té clar que els sud-americans com cal "unos días van en bici y otros días huelen bien". Quina peli més bona, déu meu! Com la tenim sencera, aprofitarem per veure algun moments més. A petició del públic. Encara que no surti en Saza.
L'apartat necrològic de la nit el completarem amb un homenatge a WES CRAVEN, que també ha desaparegut per sempre fa poc. He trobat que el més adient és reconèixer-li el mèrit d'haver-nos procurat un dels darrers mites del cinema de terror: en Freddy Krueger. O sigui que ens mirem algun moment terrorífic de NIGHTMARE ON ELM STREET, perquè tingueu dolços somnis aquella nit.
I els previsibles extres impredictibles, per descomptat.
